Adéus definitius
“Mai m’havia sentit tan allunyat de la vida com ara mateix”.
Oliver Sacks s’acomiada de la vida i cita David Hume que va passar per el mateix tràngol. Des de que vaig llegir “L’home que va confondre la seva dona amb un barret” descobrí que la ment és una cosa que no ens pertany, és com un cable desconnectat que no troba aparellament i només de tant en tant es connecta amb un enllà que no sabem ni on és ni perquè algú, de vegades, percep i sap sense aprendre prèviament. Els neuròlegs remenen els fils de la madeixa esbullada del cervell i busquen els perquès del desori. Sovint veuen els efectes però no les causes per les que una ment humana transcendeix els límits que se li suposen.
Ara que a l’Oliver li han pronosticat una vida curta, molt curta, de mesos, la seva ment ha desconnectat de la vida i el cable solt penja inerme. M’imagino que si tota la humanitat estigues en situació de saber el termini fix del transit de cadascú cap a un enllà misteriós, el mon seria molt diferent.
L’esperança de vida no existiria, els demògrafs no haurien de fer estadístiques ni suposicions, sinó només sumes i restes, les pensions no serien cap incògnita, no existirien les hipoteques, ni les assegurances i l’especulació es limitaria a una data fixa. Ens comportaríem ben diferent, com ara fa l’Oliver, tot i saber que es pitjor sentència de jutge que sentència de metge. No cal que un fet succeeixi realment perquè canviem el nostre comportament, només cal que ens creguem que passarà.
Però morir-se no és un fet qualsevol, no és que la vida t’abandoni, sinó que en marxem sense poder-ho evitar. La vida segueix aquí, a la Terra, tal com la coneixem, el poc que la coneixem. I el mes enllà…. potser es millor!.
Només faltaria que ho sabéssim tot!, potser hi hauria cua per marxar i la mort s’anunciaria als talls de els pel·lícules de la tele amb anuncis d’aquells tan enganyosos, hi hauria batzagades i empentes per marxar abans
La ment de l’Oliver no funciona ara com la meva, i diu: “Sento de sobte que tot guanya focus i perspectiva. No hi ha temps per fer res que no sigui essencial. M’he de centrar en mi mateix, en la feina i els amics. Ja no penso mirar les notícies als vespres, ni penso perdre el temps amb política ni amb discussions sobre l’escalfament global”.
Si creguéssim que existeix un Estat del Benestar mes enllà seria definitiu, no hauríem d’esperar a que el nostre equip ho guanyés tot per exclamar “Ara ja em puc morir”. No caldria que fos veritat, només que n’estéssim certs