Cafè en gra

Encara que llegeixo sovint els teus articles, no pagaria per llegir un article teu, Marta. Ni teu ni de ningú. Pago per ser subscriptor de Vilaweb perquè crec en aquest projecte  singular per els Païssos Catalans, i per tenir un bloc.

Pago una subscripció digital a un diari d’informació general en català, de la mateixa manera que abans anava al quiosc i en comprava un en paper.

Pago una subscripció a la revista local d’on visc perquè hi ha un petit equip que fa molts anys que fa un esforç per donar les notícies petites, que no interessen a ningú mes sinó als que vivim aquí, amb mitjans tan precaris com un esclop i una espardenya, i això no es pot perdre.

Pago per comprar un llibre que m’interessa, en aquest aspecte sóc encara “de paper” i per tant els e-readers i les descarregues pirata no formen part de meu món, tampoc en quan a la música.

A part d’això no pago per res més, ni per canals de pelis, ni futbol, ni res de res. De la resta que son gratis encara bo que no els exigeixo que em paguin per veure’ls. En definitiva pago per el que m’interessa i si algú mes vol penjar coses, gentilment, a la xarxa potser les llegeixi o potser no, sempre que no atabalin en excés amb anuncis ni pop-ups.

Els que publiqueu llibres heu de cobrar drets d’autor només faltaria, però d’articles n’hi ha milions, de professionals i de lletraferits, als blocs, que amb criteri d’interès mereixerien que es pagués per llegir-los. Hi ha escriptors boníssims que són anònims excepte per els que els llegim, i no han entrat en el negoci de l’escriptura professionalitzada ni s’ho plantegen, però segur que deixarien en ridícul a uns quants professionals que es venen perquè els promociona l’editorial que ha apostat per ells, i son compra d’un dia, per regalar expressament o venturerament a algú, si un cop hom ha intentat  digerir les indigeribles primeres vint pàgines -un marge de confiança raonable, mes no- hom veu que  s’ha equivocat, i seria una doble equivocació dedicar-li un minut mes de la nostra acotada i preciosa vida.

Sempre he pensat que els que escrivim ho fem primordialment per aclarir les pròpies idees, això ja es molt, o/i també per que pensem que tenim alguna cosa a dir als altres. D’aquí n’han nascut descobertes formidables i sempre sense pagar. Aquestes troballes no tenen preu ni es poden pagar amb diners.

Tu, Marta, coneixes a la RegisTresParticulars que escrivia als blocs de vilaweb, la millor blocaire de tots els temps a fe meva. Ni ella ni altres blocaires varen pensar mai a cobrar per el seus articles, no pas perquè no en fossin mereixedors, sinó perquè l’article, sigui de professional o d’amateur és un caramel que es regala, un present, una prova d’amor al lector, mentre que un diari és un dossier informatiu que es compra, i el llibre una obra artística que ha de poder tenir continuïtat, i que qui el treballa s’hi pugui guanyar la vida.

Deixem doncs que els articulistes que tenen obra publicada ens despertin interès per a la seva obra a través dels seus articles, i els que no tenen obra ens el despertin pel seu enginy. Aquesta és una auto-publicitat delicada i deliciosa que no engavanya ni enfarfega, si l’article es bo ens conduirà a llegir-los si tenen obra publicada i el llibre es bo, a seguir-los literàriament. Però no, jo no compro peces soltes, ni reflexions que en tot cas, mes tard i ben treballades es convertiran en un obra digna de ser pagada amb diners.