La inanitat
Deia Max Euwe, que fou campió mundial d’escacs, que l’estratègia requereix pensar i la tàctica requereix observar. Estratègia i tàctica son dos conceptes que es complementen i sovint es confonen, l’un fa referencia als objectius i l’altre a la manera d’aconseguir-los. Però la inanitat, que és la buidor total, aquella inutilitat vana que res aprecia es el punt 0 d’on parteix el pensament en estat pur.
Vaig llegir fa pocs dies una notícia d’aquelles de nivell 3 (curiositats, fets i gent, facècies…) que es referia a la troballa a Mongòlia de la mòmia d’un monjo budista en posició de meditació. Això no mereixeria un titular si no fos que se li calcula una antiguitat de 200 anys i sobretot perqué una autoritat budista afirma que no es mort sinó en estat de “tukdam”, que significa la compenetració de la llum pròpia amb la lluminositat externa, l’estat de “samadhi” mantingut mes enllà de la mort física.
Es inquietant pensar que deu “pensar” la ment d’un infant acabat de néixer, tots hi hem passat per aquesta fase però no en guardem record, la ment buida no guarda records, i quan en comença a guardar ja no és buida. Això ens posa davant la dificultat de destriar el pensar de l’observar. Ho fem tot junt i ens confon. Pensem mentre observem i observem mentre pensem, de manera que fàcilment confonem allò que volem amb allò que fem.
L’infant, que esta en disposició de pensar des de el punt 0, desperta a la vida mitjançant l’observació, i fins l’adolescència -alguns, altres mai- no es fixa uns objectius estratègics que amb sort i constància potser assolirà, mentre el monjo que ha aconseguit amb una tàctica de meditació deixar de pensar, entra en la buidor il·luminada de la contemplació. Aquesta basculació entre pensar i observar ens gronxa a nosaltres els mortals en la barca de la incertesa, surant en un mar de dubtes que ens corglacen, i la nostra feina d’argonautes és buscar la pròpia Itaca a tot arreu sense trobar-la enlloc, remant amb taps de cera a les orelles.
La gestió de les incertituds és una lliçó a aprendre, ja que no podem deixar de pensar en que farem si… perquè mai sabrem on és la nostra Itaca fins que hi arribem. I quan la tenim a la vista i entrem al port segur, el viatge s’ha acabat, ja no te gràcia, ni calen l’estratègia i la tàctica. Assolir l’objectiu dóna una satisfacció tan breu que paga la pena tornar-se a embarcar.