Cafè en gra

Del cafetar al bloc, la mòlta és cosa vostra

El misteri de les corbates endreçades

0

Tinc ben be una vintena o mes de corbates tancades a l’armari des de temps immemorial, son les meves corbates i no les abandonaré pas. D’altra banda, no conec cap home que no tingui corbates guardades a l’armari o al calaix, corbates que no es posa mai, i que no per això pensa pas desfer-se’n. Intueixo que tampoc hi ha ha cap dona a qui li manqui un vestit de tirants escotat al seu penjador secret ni que sigui per somiar lluir-lo algun dia. L’equivalent maculí de l’escot és el coll de camisa i uns quants botons descordats, però en la imatge politica, -mitings a part- s’ha de ser molt mesurat, de manera que els escots femenins i masculins son massa arriscats. El “polo” es un punt mes contingut i treu formalitat. Tant les corbates que ofeguen com els escots que constipen no son peces còmodes de portar, però per us personal, tan corbates com escots tenen un lloc assegurat i no ens en desprendrem, per això els armaris han de ser cada cop mes grans.

A mesura que la informalitat s’ha obert formalment pas, la camisa desencorbatada i la samarreta de coll rodó ha pres el lloc als nusos i als escots. En la política, la vestimenta de l’esquerra descamisada ha guanyat clarament el pols de la indumentària a la dreta, arrossegant-la al seu terreny, inclosos texans desgastats i arrugats.

Ja no es només als mítings, on l’arremangamenta i l’espitregament formen part del espectacle valleinclanesc del candidat, esdevingut ninot de pimpampum, sinó que també, un cop acabades les hostilitats electorals, quan teòricament l’esperpent es penja de nou al camerino esperant guarnir novament de sans-culotte a la futura barricada, -o burricada, dita polidament campanya electoral- la corbata d’un empolainat encorbatat  acostumat a l’escó i a la ponència, ara no torna a sortir de l’armari, com si es tractés d’un gay vergonyós.

Els partits de centre i de dreta s’avergonyeixen del tern, en canvi, l’esquerra treu pit marcant samarreta reivindicativa, mentre la dreta, que encara no ha paït certs canvis de formes, fa pagar la nova imatge de la progressia que es porta a la soferta corbata fidel. Desagraïts!

Ja te conya que l’esquerra igualitària faci bandera del “Desigual”, amb S caragirada, i dels jeans made in iuesei. Amb la dèria que tenen amb la igualtat i la poca simpatia que senten pels ianquis!

Paradoxes i contradiccions a part, tot això em sembla que ho hem de “llegir” en clau de fa i en to menor, per fer-ho fàcil i no embolicar-se gaire.

Allò que es porta, hom no ho porta perquè li agradi sinó precisament i exclusivament perquè es porta; a Madrid, un cotxe groc i negre no es un taxi, però sí a Barcelona; en canvi un cotxe blanc no es un taxi a Barcelona i a Madrit sí. Tot i així, un taxi és un cotxe de lloguer amb xòfer, aqui i a Madrit, però el que l’identifica és el color, -la corbata o la samarreta que porta-. Les coses no son el que semblen, però tampoc volen semblar el que son, ni tampoc el que no son.

La solució és vestir-se de i no ser de, com fa la “dreta”, o be ser de i no vestir se’n, com fa l’esquerra”.

D’aquest joc de fer i amagar sempre se’n ha dit jugar a despistar, però si ens abstenim de dir-ho així de clar, amb una bona dosi d’espectacle mediàtic potser colarà fins que el pobre subjecte passiu de totes les barrabassades ja no sigui a temps a adonar-se del tripijoc i hagi votat el que li dictava la subliminalitat.

M’agradaria tant veure en Mas amb samarreta reivindicativa i sandàlies i en David Fernàndez amb corbata i botons de puny (li pot prestar en Baños, una estona) firmant un acord de govern per la República Catalana entre Junts pel SI i CUP amb una morrejada…Seria trencador!

Portar el joc  de les aparences fins mes enllà dels límits que els actors hi han volgut posar perquè només siguin aparences, pot portar a que el “relat”, efectivament, canviï la realitat.

Per els sofrents subjectes passius del màrqueting electoral d’això es tracta precisament, i si  es produeix, ni que sigui per una vegada, els enquestats i no enquestats hauran tombat no només les enquestes sinó el propi resultat. Haurem desimputat la realitat del càrrec d’aparença.

Al cap i a la fi, les revolucions i els gran canvis si haguessin anat com es preveia no s’haurien produït mai.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

27S: Avui és l’Hora Gran

0

No hi falteu, a l’hora gran! 

La devem als fills i als néts, i als seus fills, i als fills d’aquests que el futur heretaran.

Els qui ja naixeran lliures sabran poc del nostre esforç. Nous anhels duran als cors, somnis nous pels quals desviure’s.

Però un dia, observant dalt del pal nostres banderes, ens preguntaran: on eres quan tothom era lluitant?

No hi falteu, a l’hora gran!

La devem a tants valents que en els més obscurs moments van seguir-se revoltant.

Als qui van sentir la crida de bregar, de resistir, als qui mai no es van rendir, als qui van donar la vida.

Als patriotes que albirant l’avenir van fer drecera, amb els mots o a la trinxera, cap aquest moment vibrant.

text de JORDI PRENAFETA, poeta i patriota català

(Text complert en aquest enllaç:  L’hora gran ) 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un ull de la cara d’Ester

0

L’ull perdut de l’Ester s’ha taxat en 261.000€. Li han costat un ull de la cara aquests diners, però quin és el preu i qui el posa?

Aquesta quantitat és el que cobra un mileurista en 17 anys, i estic segur que molts aturats i desesperats de la pobresa en que viuen es vendrien un ull per molt menys, perquè el preu d’una cosa es la mesura de la necessitat o del caprici  d’obtenir-la. En això es basen les lleis del mercat.

En el cas de l’Ester llegeixo que ho ha pagat una asseguradora, de manera que no és compensació de danys físics i morals que podria imposar un jutge, sinó simplement el preu d’un òrgan segons el barem de les asseguradores i d’aquí la meva incapacitat per entendre com  alguna formula matemàtica o estadística determina el preu d’un tros del cos com si es tractes d’actualitzar el barem de Shylock, el Mercader de Venècia.

No se si l’Ester es sentirà “compensada” ni si el balanç cost-benefici li resultarà positiu o negatiu, això quedarà sempre en el seu pensament íntim, però dono per cert que molts ja firmarien el bescanvi, i aquest és el problema greu i l’arrel de la decadència d’una societat mercantilitzada com la nostra.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El retruny del clamor

0
Publicat el 16 d'agost de 2015

El tambor genera uns harmònics potents i de baixa freqüència que retrunyen a l’estómac mes que a les orelles, les vibracions fan tremolar els budells.

Aquesta sensació es comparable a les reaccions que provoquen les paraules dites en privat i sobretot en públic sobre d’un tema sensible; i quan dic sensible vull dir ardorosament polèmic, com s’ha tornat tot allò dit i per dir refererit a la política i als polítics, els vells i els nous polítics. Tota la política s’ha capolat, encara que costa de veure, immersos com estem dins el retruny dels clamors.

Fa quatre dies tota aquesta remanamenta d’ara era una bassa d’oli, amb onades pactades i acords no escrits d’aposentament, pactes de no-agressió, amb veritats absolutes intocables, indiscutibles. Això que ha durat mes de trenta anys, ha entrat en fase terminal. Laus Deo.

Es quasi impossible no sentir ni deixar-se portar gens per la tamborrada estant al mig de plaça, els budells fan córrer a descarregar fins i tot si no tens ganes de córrer, però un cop asseguts còmodament al bany o a l’ordenador, i mentre o havent descarregat hom pensa: com es perfila el nou mapa, qui son els filisteus i qui els israelites?. De les dotze tribus, quantes en quedaran?.

No queden Caixes i de bancs pocs,  fusionats o fagocitats per altres, segons la mida i els equilibris de poder. Els logotips han deaparegut uns, i altres son apareguts per donar una imatge nova d’allò vell i rovellat, d’allò de sempre, per canviar l’estètica, per no canviar la fisiologia, aquest es el postulat. El gatopardisme en política també, es un dogma sagrat per els que ja hi son, i els que hi van anant ja l’aprendran, però imaginem quina podria ser la gatera per on s’esmunyiran els vells i els nous gats. Uns ja han consumit les seves set vides i adéu, altres, de les aliances esperen la útima vida per no morir.

Les esquerres i les dretes -en llenguatge tradicional, que no m’agrada, però perquè ens entenguem-, com quedaran?. I el centre? A Catalunya, després de la independència estarà tot per fer, hi haurà dretes i esquerres que ignorem totalment quines seran, els antics partits espanyols no serveixen, però sense voler fer ficció ni profecia, sinó simplement observant, lluny de retrunys i de clamors, des d’un turonet amb bona vista on el so arriba esmorteït, el monopoly espanyol-català on es cotitzen, compren i venen cases i propietats, penso que anirà mes o menys per aquí:

A España el PP regnarà per que és de dretes, i les dretes a la llarga no tenen rival, te el tambor mes esbudellador, i l’essència més espanyola -la España eterna-  s’hi identifica.

El PSOE, te l’inconvenient de reivindicar-se d’esquerres, encara que ningú s’ho creu excepte els votants del PP. Probablement faran una OPA hostil els podemites de la nova esquerra descastada que ja ha entès que les palades de ideologia garbellades amb el pas de malla del realisme deixen passar poc gra.  Tot ben Lampedusià.

L’esquerra del règim, tradicional, caduca, metamorfosada per necessitat des del  comunisme mes ortodox fins al rai de salvació del argumentari pres de l’ecologisme i el feminisme, farà la fi del cagaelàstics. Adéu-siau –perdó, salut!- gent de EUiA-ICV, i camarades tots, que sigui una hora ben curta. Una retirada a temps hauria estat una victòria.

A Catalunya el 28S, probablement les absorcions i/o fusions poden deixat parats a alguna gent de bona fe. PSC-C’s, per exemple que ja han començat a fer paret a la Paeria de can Ros, esdevindran una espècie de CIU, perquè aquestes dretes vergonyants es troben a la Plaza d’España venint de la dreta-esquerra i de l’esquerra-dreta

Com també podrien confluir, per el mateix motiu però a diferent lloc la nova CDC i la restaurada ERC, en aquest cas a la Plaça de Catalunya. Centrem-nos.

La CUP, una esquerra revolucionaria amb unes gotes aromàtiques d’anarquisme del bo, tindrà per fi un espai ben consolidat, amb una clientela cupaire i assembleària, uns passavolants ocasionals que la votaran de tant en tant i recollirà els orfes i penedits d’aquella esquerra que va ser i ve deixar de ser, engolida per la història.

La resta de personatges mediàtics que han entrat per nom  a la política com nou model o com a recambi mes barat que l’original, tindran la vida d’una impresora, i com els borinots una vida pública curta, però tan de bo puguin explicar les seves batalletes als néts.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Les esquerres mai triomfen

1
Publicat el 15 d'agost de 2015

Esquerres i dretes no son nomes dos costats, també es una manera de classificar políticament. Personalment ho considero antiquat i sense sentit parlar avui dia en aquests termes, però els costums i tradicions es mantenen fins i tot quan ja no volen dir res intel·ligible. Les tradicions no son raonables, son tradicions, i la seva essència és ser intocables.

“Dreta i esquerra” venen, precisament, d’una votació que es va fer un històric, -un altre històric- 11 de setembre de 1789 a l’Assemblea Nacional Constituent sorgida de la Revolució Francesa. Els diputats a favor de l’absolutisme es varen situar a la dreta i els que hi eren en contra a l’esquerra. Aparentment devia guanyar la votació la banda esquerra, però amb el temps, l’esquerra, encara que hagi convençut mes, no ha guanyat mai el poder a la dreta. A l’esquerra sempre li ha fallat, precisament un dels seus tòtems, la praxis.

Parlant doncs en termes d’esquerra i dreta, per entendre’ns, l’esquerra te un conflicte ètico-moral que la dreta no té, i aquesta no es la seva fortalesa sinó la seva debilitat. L’ésser humà es naturalment de dretes, ho és al néixer, per una necessitat de supervivència, després també, i que algú li explica a aquest ésser, els conceptes etico-filosòfics, veu el mal, la injustícia, la desigualtat, és quan dubta. Pot caviar intermitentment a l’esquerra, però la seva essència el porta a la dreta. Els animals també serien de dretes tots ells, sense excepció (primer jo, després els altres). Els actes d’altruisme –esquerres- son una anècdota si els comparem quantitativament amb els  actes d’egoisme -dretes-. Tan lamentable com es vulgui, però així és.

La civilització, des de temps històrics, i tota fa pensar que abans també, te una estructura piramidal. La igualtat mai ha estat un predicament, la solidaritat s’ha exercit per necessitat de defensa o de supervivència. D’una civilització organitzada a l’entorn dels postulats d’esquerra no se’n te notícia, del poder exercit per l’esquerra, sí. Però poder no es civilització.

Les revolucions comunistes – les de les esquerres “com il faut”- han acabat fracassant totes, i fa rumiar molt que cap d’elles, ni la rusa, ni la cubana, ni la xinesa, per dir-ne les mes significatives, hagi estat capaç ni tan sols de instaurar un règim democràtic, amb sufragi lliure, mentre que alguns règims de dretes si que han estat capaços. Perqué?

Quan sent els arguments dels qui es consideren d’esquerres i no tenen poder, o en tenen poc i en volen més, no me’ls crec. La dreta és realista, l’esquerra és utòpica mentre no arriba al realisme del poder i aleshores ja no es d’esquerra, el poder mai ho ha estat, perquè els qui voten són de dretes, inclosos els que voten esquerres.

Només cal observar com el desfici per posseir ha augmentat a uns nivell mai vistos. La possessió és de dretes, i els votants de les esquerres no estan disposat a desprendre’s de cap dels seus bens materials.  Molts d’ells no son sinò una dreta vergonyant.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Elogi dels calerons (Diguem SÍ)

1
Publicat el 8 d'agost de 2015

Diners, de cantants fan cançoners

e de grans homens bajoquers,

tornen lo seny del revés

pus que d’ells hajen

 

Diners pastats fan molt de mal

e tornen al trobador banal

e al cant, gall gutural

quant hom s’hi avesa.

 

Diners fan callar cantaors,

i aplatxinen cantautors

de veu xisclera

“Jo no en sé res”

 

Diners lleven la inspiració

e agarroten lo carpó

Si diràs “jas” a un lluitaor

Sa força minva

 

Diners tornen rosegons pans

Psuqueros e republicans

deixant la fe dels pobletans

diners arramben.

 

Diners fan al poderós lo joc

decebent a molt badoc;

a un xativí fan dir-li “hoc”

Vejats desvergonya!

 

Diners si has arraplegat,

i ja no ets bo per ser escoltat,

e del passat vius, arrapat, podràs tornar

Per on venies.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Rostolls d’agost

2
Publicat el 5 d'agost de 2015

No hi ha garberes ni segadors, ni falç al puny, ni bota de vi, ni ombra sota el presseguer. Pel juny ja estan tots els camps segats amb recol·lectores que fan en una hora la feina que en deu dies farien deu homes. La palla, empacada en cilindres fets a màquina se l’emportaran no pas gaire mes tard que el gra.

Com abans nomes queda el rostoll.

Les festes de segar i batre son les Festes Majors, que per l’agost dia si, dia també degoten fins el quinze, dia de la Mare de Déu d’Agost, la Mare de totes les Festes Majors. Diem blat ara que ja es a la sitja i ben guardat, els sacs d’espart són per fer bonic, les espardenyes de set betes son una relíquia per lluir i el barret de palla fa estiuejant.

Com abans només queda el rostoll.

Ballaruques d’envelat i jotes ja no formen part ni del folkclorisme més atrotinat. L’Ajuntament contracta a l’Orquestra Malavella o la Plateria, -si i ha calés- per fer el concert de Festa Major, i en el ball d’havent sopat, ple de caps platejats i senyores que de joves eren de bon veure i ara s’hi veuen amb les ulleres d’aprop o de lluny, afluixen les articulacions endurides, mentre el jovent va de porronades al seu rotllo i cap als  concerts de rock-pedra a la Carpa que duren fins que s’acaba el mam.

Com abans només queda el rostoll.

El rostoll és l’agost, la terra desmembrada i rossenca que engrogueix el paisatge i arrana els pensaments entre l’espiga que ja no hi és i la calor que puja pels peus i sufoca qualsevol temptació de fer res. Seguem arran que la palla va cara, però això serà el juny que ve, aquest ja no s’hi és a temps, els camps segats senyorejaran el paisatge del mes de les vacances de treballar i de la feina de fer vacances.

A sota d’una ombra, amb un xic d’airet i un llibre, els camps segats es llegeixen entre línies.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La societat de l’avorriment

0
Publicat el 2 d'agost de 2015

En francès en diuen flâner, i en català en diríem “badoquejar”, tot i que no es exactament el mateix. Proposo als saberuts de la llengua el vocable “flamequejar” per trobar el punt dolç entre la badoqueria, la indolència i l’observació. Jo flamequejo, tu flamequejes, ell flamequeja…com un flam, un massa dolça que es belluga d’ací d’allà, sense perdre l’aplom ni la compostura.

L’oci és flamequejar, ni mes ni menys. El negoci i l’oci son irreconciliables.  El turisme no te res d’oci, és un negoci que respon a la incapacitat que te la majoria de la gent d’administrar el seu temps lliure

Existeix el negoci d’organitzar el temps d’avorriment que comença quan s’acaba la feina perquè l’avorriment (ab-horrore, amb horror!) apareix com un sentiment desagradable de horror vacui. I ara què faig?. Ofertes no en falten, tria i remena, i paga.

El negoci és el contrari de l’oci. Una societat avorrida necessita del negoci del oci per no caure en una depressió profunda. Ens han enganyat, i amb mes o menys culpa ens hem deixat enganyar des de l’escola on vàrem aprendre. A partir de l’educació primària ja no som nosaltres, som el que hem aprés.

L’educació feta en edat tendre, cobreix amb un sudari la creativitat, i unifica una manera de pensar pautada i reglada, Ken Robinson, ho explica molt bé i amb un gran sentit de l’humor.

El mes d’agost és el mes del avorrits, el mes dels vacants, els que no són a la feina perquè els han donat vacances i no saben què fer.

Avorrits del mon uniu-vos a les carreteres, als aeroports, als hotels, a les platges. Els ociosos ja flamequejarem.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Rosa rosae

0

Es venen 10.000 milions de flors anualment al món, 6.000 milions es produeixen a Holanda.

La flor senyera és la rosa, aquesta planta de fulls tenyits de sang viva, enramats i cosits a un tronc de pensaments espinosos. Els seus pètals que es despengen de les puntes com un desmai, s’abracen en cercle, com si fessin niu al voltant d’un botó, escampen aromes suaus fins a morir i ens desperten sentiments ignorats, perduts en la ignota escorça cerebral.

Potser aquest batec mes fort i involuntari, que provoca la visó d’una bellesa natural i la seva olor, es el full de paper sobre el que no sabríem escriure perquè el vermell intens de la sang que corre per les venes i ens dóna l’energia d’ésser, fa del roig el color de la vida, i del roig pansit que s’ennegreix, el color de la mort.

No hi ha res mes angoixant que una rosa pansida amb les puntes ennegrides, penjant del gerro convertit en taüt. Aleshores un s’adona que  no hi ha rosa sense espina, ni goig sense dolor.

Les roses nomes viuen 48 hores un cop tallades, l’amputació les vigoritza momentàniament, com el moribund que sacseja la poca vida que li queda per acomiadar-se amb la  millor imatge per després deixar-se anar i marxar amb dignitat.

 Son tan llargues les paraules, per curtes que siguin, que un “hola” o un “adéu”, un “vine” o un “seu”, un “ací” o un “ara”, em semblen llargues i pobres frases entre els replecs sedosos d’una sardana balladora de pètals vermells que en menys de 48 hores em diran hola i adéu, vine i seu, ací i ara. No hauria de perdre mes temps en paraules i de manera muda seria bo parlar amb roses vives, per enviar expressions de goig i dolor, recordant però que les espines sobreviuen als pètals.

Per alguna raó deu ser que es produeixin i es venguin 10.000 milions de flors al mon, els humans volem expressar-nos, i quan les paraules no son prou, parlen les roses. Les roses que es marceixen mes tard que les paraules.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Idees de pompier

1

Aclareixo que en aquest cas “pompier” no ve de bomber sinó de “pompis”, una manera fina de dir cul, aquesta part ingrata però necessària del cos humà que serveix per evacuar i no per pensar, encara que vistes les idees culeres que corren sobre com fer el gastat 27S, només falta posar una barretina a les anques i petar-la per l’annus horribilis.

No vull escoltar mes parides verbals sobre el 27S i les llistes. Per això al meu twitter m’he fet seguidor dels graciosos amb gràcia i abandonat els petadors compulsius, “pompiers” de l’astracanada, aquells que mengen, beuen, suen, caguen i fuken política totes les hores del dia. Pesats!

 -Algú no sap a aquestes altures que els partits polítics serveixen única i exclusivament per guanyar eleccions?.

-Algú no sap que les eleccions es guanyen derrotant al contrari?

-Algú s’imagina un acord entre partits abans d’unes eleccions?

-Algú s’imagina que pot existir (aquí o a Mart) un polític generós que es sacrifiqui pel país?

 Això per endavant.

Aleshores, la ANC i Omnium, trufats de cavalls de Troya de tutti partiti i politici sense que es puguin impedir (perquè, com em deia l’àvia, son com la pudor, es fiquen a tot arreu), s’asseuran a negociar què?.

Ja vérem donar el Sí a la consulta de la ANC, un 96%, si ha de valer el que valdrà l’OXÍ dels grecs, quedarà demostrat que quan  et pregunten per preguntar, val mes callar.

Callo doncs, que hi hagi sort i que l’encertin els que s’han atorgat la facultat de decidir per tots. Si la caguen, que no els passi res, no ho perdonarem.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Militants, indecisos, confusos, indiferents, enemics.

0

Els sexadors de pollastres ho tenen més fàcil, o es mascle o és femella. Els catalans ho tenim mes difícil, tenim tots els sexes dels àngels, es complicat sexar-nos i quan ho fem ens equivoquem d’àngel i de sexe. Es escol·lo!

Som tan angelicals que discutim per una ploma, per la insostenible levetat del ésser català, per la Santíssima Trinitat de les Llistes –una i trina- i per si son llebrers o conillers. Per la resposta a la pregunta que no ens han fet i el dubte existencial de qui farà la independència com si algú l’hagés de fer en nom nostre. Demanem un independència i una pizza i només arriba la pizza, el pizzero ens cobra i marxa amb la moto a repartir mes pizzes. I la moto del independentista on és?.

Ah! cony, això de la independència no t’ho porten a casa també? Pagant naturalment. Es veu que no, que l’hem d’anar a buscar. On? Al 27S (^27º09’2015”) on tot comença. Ja emprenya que no n’hi hagi al supermercat de l’Esclat, però què hi farem!. Anem a la Meridiana, Via Lliure!.  Som-hi,  Amén, anem.

Si he de ser sincer, a desgrat de desil·lusionar a algun il·lús, a la Meridiana tampoc en venen d’independència, ni en fan, però es on comença l’allau.

Això ja es massa per alguns, per els indecisos. “Passi que ens l’hàgim d’anar a buscar i que ens l’hàgim de fer de bricolatge, però si es tan complicat potser que ho deixem córrer, no ho assolirem”.

Els indecisos no son pas aquells que no estan convençuts de fer la independència i els hem d’anar a convèncer, aquest son els confusos. Els indecisos són els independentistes cagats, aquesta plaga susceptible de convertir-se en quintacolumnistes per poc be que els hi posin, o per poc que parin l’orella els cants de sirena dels federalistes, siguin Unionistes-podemites o Unionistes-duranistes

Si hi ha un bloc de dos milions d’independentistes militants de pedra picada,  com els que vàrem votar sí-sí,  tan li fa quan siguin els altres.  Ho tindrem mes o menys difícil, però amb una força de 2 milions la derrota només pot ser per extermini, cosa que no succeirà perquè no ens deixarem anihilar.

Als confusos els hi podem aclarir quatre coses, però ja son prou grandets per saber què els convé, amb els indiferents no cal perdre-hi els temps, es com jugar a les màquines escurabutxaques, el guany es aleatori i improbable. Als enemics es a qui cal aplicar els consells de Sun Tzu a l’Art de la Guerra perquè entrin en indecisió i confusió.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La ANC ens fa una pregunta espadalera

1
Publicat el 27 de juny de 2015

 

“Vols que l’ANC busqui les complicitats necessàries amb altres entitats i forces polítiques per impulsar una proposta electoral de la màxima transversalitat, per garantir el caràcter plebiscitari del 27S que ens porti a la independència de Catalunya?”

 Si l’ANC busca (i troba) les complicitats necessàries…(quina haurà de ser la complicitat i en quin grau de complicitat?)

...amb altres entitats i forces polítiques(quines seran les entitats i les forces polítiques a consultar?, seran partits polítics?, seran persones que son polítics?, seran independents de prestigi? Qui decidirà a qui consultar i a qui no?)

 ….per impulsar una proposta electoral... (proposta vol dir “llista” o vol dir “programa”?, si es llista serà única o seran varies “llistes úniques”, quantes?)

….de la màxima transversalitat….(màxima!!: el PP, C’s, UDC i els Podemites també? transversals son només els de CDC, ERC i CUP?)

 …garantir el caràcter plebiscitari...(sona bé, però això no es pot garantir. No oblidem que fem servir una arada com a ganivet de peix, l’eina no és l’adient perquè no ens vàrem -el nostre Govern no es va atrevir- a trencar amb la legalitat espaÑola el 9N i com sempre hem de disfressar una cosa que en diuen referèndum en unes eleccions. En canvi, un  Estat comme il faut, el Grec per exemple, organitza en un plis-plas un referèndum per el 5 de juliol. Així ens va, “tu ja m’entens”. Nosaltres portem mes de 2 anys i el mes calent a l’aigüera)

…que ens porti a la independència de Catalunya

 …..? (perfecte l’interrogant final)

Tan senzill com es dir:

 “Vols que la ANC impulsi una llista apartidista que es comprometi a fer la independència si guanya el 27S?”

Però no, la pregunta ha de satisfer les diferents “sensibilitats” i no trepitjar ulls de poll. Resultat, una espadalarada de campionat. Senyors del S.N.de l’ANC, encara hi sou a temps, a canviar i fer una la pregunta clara i concisa, sisplau.

No hi ha xecs en blanc, volem saber qué votem i que no hi hagi dubte de la interpretació del resultat.

Per Espadalerades ja tenim els d’Unió.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El Procés kafkià

0
Publicat el 23 de juny de 2015

Vaig aprendre a física del batxillerat que les màquines simples – la palanca, la politja, el pla inclinat, el tascó, el torn, el cargol-, son dispositius per convertir una força petita en gran o viceversa.

També que la maquinària complexa esta feta maquines simples i els errors de funcionament es multipliquen com mes passos s’hi afegeixen.

La diarrea mental que provoca el procés kafkià en que ha entrat “El Procés.cat” es tallaria si deixéssim e ser Josef K i llegíssim Sunzi.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Mas, però de què vas?

0
Publicat el 21 de juny de 2015

Us imagineu a William Wallace abans de la batalla, amb la tropa formada en ordre de combat, amb l’enemic a dues-centes passes, ben armat, uniformat i desplegat, dir als seus, armats amb dalles i pals, calçats amb espardenyes i vestits amb calçons:

Lluitarem fins a la mort perquè la llibertat és la nostra raó de ser, som-hi, seguiu-meee!!!…. però (ejem) bé…. si algú altre es vol posar al davant que passi…., jo no voldria pas ser un destorb”

Acabo de donar una idea als Monty Python per fer una d’aquelles celebrades paròdies a l’estil de La vida de Bryan. La idea és gratis, espero que els de Polónia li trauran tot el suc. L’Andreu Barnils escriu “Les tres idees de bomber d’Artur Mas” (amb perdó i afecte per els bombers, suposo). Subscric l’article com si fos meu, però com que no ho és afegeixo allò de la patata calenta que tots sabem: de qui és la patata que crema?

Com que en Mas l’ha passada a la ANC ara resulta que ens haurem de reunir, fer una consulta als socis i “posicionar-nos”. Com que som assemblearis, fins a cert punt, (que acaba on comença el Secretariat Nacional, dit també SN) “algú” decidirà, probablement, tornar a enviar la patata al remitent, per Seur o correu ordinari de “Correos de EspaÑa” i mentrestant tic-tac, tic-tac… que diu “el coletas”.

Falten menys de 100 dies per el mític “^27º 09’ 2015”, on tot comença”…. O acaba com el Rosari de l’Aurora -ves a saber- si anem per el pedregar de manera volguda, maldestre i acollonida amb un líder que no va ser Moisés el 25 de novembre del 2012 i sembla que tot de sobte li ha agafat complexa de ser massa Mas-ssies, i no esta gens clar si hi renuncia per modèstia o cangueli. En nom de la Sra. Democràcia (q.e.p.d) es pot justificar tot, com ja s’ha vist. Tothom te dret a pensar com vulgui (ja ho havíem fet sense democràcia) i a fer… el que diuen les lleis que, casualment, les ha escrit al BOE el Gobierno de EspaÑa, i les aplica el tercer poder (el cantó obscur de la força). Si ens volem desfer d’aquest “cercle desvirguer” hem de tenir un William Wallace que s’hi jugui la vida, i que si cal, arrenqui el cavall tot sol sense mirar al darrera si el segueix l’exèrcit de Panxo Villa.

Conceptualment no haurien d’existir els lideratges, i la gent hauria d’obrar per convenciment, però ai lás!, el cor i les entranyes son quelcom mes que el xassís de les cames i la carrosseria que allotja el cervell, els lideratges són el fulminant de la pólvora. No se quina es la jugada amagada d’en Mas (si en te una) o si amb els esdeveniments a ritme de break-dance  que hi ha hagut amb el unionistes de Unió-Demo, li han fet fer un cavi de plans a ultimíssima hora, perquè segons deien tots els que tenen el fonèndum al pit d’en Mas, escoltaven un cor que bategava en forma de “llista del President” i ara resulta que s’ha transformat en la “llista dels Residents”.

Torna, torna, Serrahart,
que l’alzina ens cremaran,
que ens arrencaran les pedres,
que la terra ens robaran. El que ens cal és un William Mas (o Junqueres o Fernandez, tan és) que tingui un pla A, i cap B, C o D.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El Gran Germà es diu Big Data

0
Publicat el 11 de juny de 2015

El reportatge “Big Data, ciutadans sota control”, emès al programa de TV3 “Sense ficció” em va suggerir la lletra petita d’un contracte lleoní d’aquells que ens posen sobre la taula els bancs, que s’assembla mes a una declaració a comissaria que a un pacte entre les parts lliures.

Vull dir que l’advertència televisiva, tolerada pel sistema en nom de la llibertat d’expressió, forma part de les clàusules de la “parte contratante de la primera parte”, al cap i a la fi una advertència de que efectivament, el “big data” existeix i és arreu, que per la seva magnitud, i a causa de la necessitat de prevenir el delicte i el terrorisme, ha de seguir existint encara que sigui una mica molest, que a la gent de bé i la que no te res a amagar no els hi ha de fer por, ans el contrari.

El paradigma de les societats del segle XXI és la renúncia a la llibertat i a la privacitat a canvi de “protecció”, exactament el que han fet sempre les organitzacions mafioses. Davant la disjuntiva entre llibertat o seguretat, la gran majoria compra l’argument i tria seguretat en nom de la democràcia il·lustrada. S’ha d’acceptar “tot per la democràcia, però sense democràcia” Del segle XVIII al segle XXI hi van 300 anys però la formula no ha variat. El despotisme il·lustrat venia a ser el pegat per camuflar l’absolutisme, i la democràcia il·lustrada és el mateix, aggiornat als nostres temps i les realitats del segle XXI.

Amb aquest panorama de fons, benvinguda sigui la “nova política” que ha tret el cap amb moviments anomenats “alternatius” que s’han decidit a entrar a la lliga BBVA del les estrelles en declivi, però que encara imposen les seves regles i conserven un gran poder fàctic. Juguen en camp contrari, amb l’àrbitre comprat i les intrigues de despatxos que treuen fum, però pesar de tot han pujat a primera divisió i “no sus lu perdonanaran”. Si, com els equips modestos, només duren una temporada a primera i tornen a baixar, és restablirà la pau del cementiris.

En resum, si el carro va pel pedregar i no s’aconsegueix un canvi real de normes, de manera que la democràcia sigui super-directe, sense intermediaris que s’atribueixen una representativitat que no se’ls ha donat, tornarà el “demotisme il·lustrat”, al canvi  proposat en el joc del “teto” (tu te agachas, yo te la meto) i la “piragua” (lo mismo, pero en el agua)

Publicat dins de General | Deixa un comentari