Arxiu de la categoria: General

Sobre això de la “cultura igualitària” d’En Joan Minguet

Estimat i seguit Joan Minguet:

Després de llegir i meditar el teu article d’aquesta setmana em permet fer una llambregada des d’un altre angle de visió.

https://www.vilaweb.cat/noticies/em-sento-orfe-de-cultura-igualitaria/

Vaig a discrepar amb tu una miqueta, o molt. Sobretot amb això de “cultura igualitària”…que no deixa de ser una “botada” o “boutade” si ho volem a la francesa.

M’explicaré: l’art, el seu pòsit perllongat, ço és, “la cultura” és “per se” comunicació dinàmica.

Igual l’emissor no ha expressat tot el que volia, però sempre podem trobar una espurna amb què trobar un filall que reconvertisca això que percebem -que hom pot semblar- anodí i insignificant en un esperó en l’acollida del receptor. I fer-ne una amplicació o esguard sobre el mateix tema.

Recorda aquella escena d’Amadeus on un compositor feia amb quatre notes una tonada, i Mozart, amb aquelles mateixes notes li’n dóna un ritme i tempo diferent, fent-hi una creació nova. És el diàleg i la col·lisió de percepcions diferents.

El propi impuls de qualsevulla cosa creada ja posseeïx la capacitat d’ésser un fet desigualitari.

Igualar la societat seria encotillar-la.

Encotillar, ens duu a més del mateix.

A l’avorriment i la iteració fins a l’infinit.

La Natura ens ha ensenyat que no hi ha dos individus iguals de cada espècie, encara que la nostra abstracció dissetesca d’un racionalisme irracional ens ha dut a apartar les diferències per a trobar “igualtats” que podem capir al nostre enteniment.

Mai no veuràs 2 pàmpols iguals en la realitat. Ni dos caragols per molt que ens semblen idèntics, així al’engròs. Per què no hi parem atenció.

Si has visitat el Japó i/o l’has recorregut o t’has embadocat amb un art que sembla parsimoniós i essencial mai no veus dues posades en escena d’una sala tan desproveïda de decoració i minimalistes. Ni dos carrers, ni dos jardins que tarden anys a deixar les branques fent escultures.

A tall d’això, i com sóc un fan de la tv des de sempre, perquè podem trobar des de eixa posició de receptor una reelaboració d’allò que és una “ful empaquetâ” com diem per ací.

Anècdota categòrica. Jo sempre empre els “exempli” lul·lians per a no care en l’abstracció i provar d’estar ben agafat de la realitat:

L’abstracció és interpretatativa, el discurs, descriptiu.

A principis dels 1980′ feien un programa els radiofònic en RNE conduït per un tal Alfonso (no Sánchez, sinó el seu substitut de cognom que no recorde a hores d’ara) després de l’emissió de la pel·lícula per TVE1 on participaven els oïents que discutien sobre la mateixa.

Aquella nit de dissabte varen projectar “Un home anomenat cavall”

https://ca.wikipedia.org/wiki/Un_home_anomenat_Cavall

Adjunte la versió Wiki explicada en español perquè és millor que la catalana i, fins i tot, l’anglesa, tret de les típiques simplificacions nacionalistes españoles que confonen “quebequesos amb “mestisos”.

Fet i fet, el programa radiofònic anava desenvolupant-se amb les telefonades dels oïdors españols farcidetes de “lloc-comunisme” sense penetrar al moll de l’os que tenia.

Fins la meua aparició en antena, en què vaig explicar amb la contundència i vidriol que em caracteritzen, i més tenint 20 anyets, la següent explicació:

“El personatge encarnat per l’enorme Richard Harris som els immigrants castellans que venim a d’altres nacions sotmeses a l’estat espanyol. Som persones que arribem a una altra societat-nació diferent a la nostra pròpia però que és la del nostre lloc actual on som acollits i integrats.

L’esforç d’integrar-te és representat en el film per totes les accions que la tribu índia fa fer al protagonista del film, fins al punt de mantindre el seu orgull innat de persona que intenta assimilar aquells comportament en què va ésser educat com a senyor britànic i no en els dels sioux o dakotes, no recorde ara, fins a enamorar-se de la filla o germana del “cap” de la tribu i per amor es sotmet aquell ritual penjat del pit fent-lo rodar sobre el foc per a esdevenir “un indi més entre tots ells” i acabar aparellar-se amb la protagonista índia.”

Recorde entre boires que fins i tot s’enfrontà a la cavalleria ianqui o canadenca, els seus antics “iguals” per a defensar la salvaguarda de la tribu, fins i tot, mort l’indi Cap, l’integrat representat per Harris esdevé el Cap ell mateix d’eixa tribu.

La resposta del conductor del programa fou la següent:

“Tiene usted más imaginación que Luis (Lluís) Lúcia, aprovechando que nos llama desde Valencia” dejémoslo estar desde ese punto de vista.

I en literatura igual, un servidor de vós, té tots els seus llibres subratllats, anotats i discuteix acaloradament amb llurs autors.

No tenim temps per a avorrir-nos malgrat que de vegades ho sembla.

Tot depén, al capdavall del receptor i el bull de les pròpies neurones.

Joan no cal ser tan despreciatiu…quasi sempre podem trobar la veta per on traure-li’n el suc.

La llibertat és tant de l’emissor com del receptor.

Avui precisament pels mitjans que tenim mai no estem sols. Sempre estem ben acompanyats.

Mai orfes.

Una salutació d’un seguidor teu.

 

BIBLIOTEQUES, ARQUITECTURA…..I MOLT MÉS.

Un llibre, no ho és fins que una persona el llig. Un llibre es pot llegir tot sol o en companyia d’altres. Un llibre es conversar amb aquell que l’ha escrit. Mai no estàs tot sol en llegir. Els llibres són accés a la informació. L’acumulació d’informació és coneixement. La diversitat de coneixements crea esperit crític. Obliga a triar. L’esperit crític es desenvolupa mitjançant d’altres parers sobre un tema que ens ocupa i entreté. Per això llegir i debatre és lloc de trobada. Una acció que crea inclusió dels diversos. Açò és sociabilitat entre iguals. Per això el tracte crea obertura i acolliment d’altres.

Els llibres són tan diversos com els éssers humans. Perquè som diferents, com els llibres. Sorprenentment llegir és interpretar. Allò que aquell altre diu i tu entens. Si rellegim un llibre ens meravella trobar més coses que l’altra vegada anterior. Perquè aquell i aquest “jo”, som uns altres.

Que, endemés de lletres, en duen símbols, motius gràfics i d’altres objectes que conformen llur estètica. La seua plàstica també ens en parla. Per això és tan important l’embolcall i el grafisme interior. Llurs variades tipografies.

Avui els llibres ja no són només de paper sinó que han esdevingut aparells electrònics amb els quals llegim lletres, dibuixos, pel·lícules i un inabastable conjunt de sensacions que ens ajuden a fer el nostre entorn apte per a conviure, informar-nos i formar-nos en comunitat humana. Igual que s’esdevenia quan eren de paper només.

Els conceptes i accions fonamentalment humanes romanen però les maneres evolucionen. Eixa mateixa evolució tecnològica fa l’ús vaja variant i adaptant-se a cada moment de la vida dels grups humans. Talment com ha evolucionat la pintura des de les rupestres a les parets d’una balma fins les instal·lacions actuals en mig d’un espai públic o els museus.

Hem fet aquesta introducció des de l’objecte al qual es ret homenatge en aquesta exposició de la Festa Estellés 2020 a l’Ateneu de Bétera. El llibre és, però, Els Llibres, uns estintolen uns altres o els repliquem. Així construïm el(s) discurs(os) d’una societat. Per analogies i/o per contrast. El que el fa esdevenir un mitjà de comunicació. Fa molts segles entre erudits copistes dels monestirs. A partir de la impremta del segle XV començà a ésser un fet entre entesos lletraferits, després entre capes més amples dels il·lustrats del segle XVIII. L’esclat del segle XIX el fa esdevenir un fenomen de masses. Fins la banalització actual dels Planeta i altres gran editorials que han aconseguit banalitzar-lo tant que serveixen per a decorar estances. I que siga solament de ser les cobertes sense cap llibre endins.

Com hi hauran percebut fa estona que vaig escapolint-me del tema que se’m va encomanar. Escriure-hi sobre l’arquitectura i les biblioteques. Doncs no. A un servidor de vostès i d’aquesta màtria que m’acull la vida li agrada anar des de les petites coses i obvies fins les grans.

Mètode empíric d’arrel anglosaxona front a l’abstracció grandiloqüent d’arrel francòfila.

Quan tenim molts llibres, tant a títol personal com a nivell social, ens cal l’espai per a encabir-los i conservar-los. N’esdevé un fet social i d’encontre. Llavors ens fem prestatgeries i armariades a casa o recintes públics on anar-los a consultar, llegir o passar l’estona, si més no, acompanyat per d’altres individus que fan el mateix que tu . I qui diu llibres pot dir diaris, revistes, CD’s, films, filmines, o qualsevol altre mitjà passat, actual o actualitzat. Avui diem biblioteca a un lloc que realment és molt més: una mediateca. De fet, molts exemplars per a conservar-los n’han calgut ser digitalitzats per a conservar-los. A una biblioteca anem a estudiar, a informar-nos i formar-nos. I en certa manera es converteix en una mena de museu-cine-sala d’exposicions, sala d’actes, de presentacions, conferències, debats, etc.

Convertint-se en un(s) espai(s) multi-usos on els esdeveniment (events com diuen les gents coentes i kitsch actuals als actes i esdeveniments).

Vull deixar per escrit -com a falca- l’estranyesa que em produeix el mot EVENT. Paraula que vaig descobrir en un parell de llibres comprats al museu d’Art Modern de Nova York (MoMA) en 1995, on feien una exposició sobre l’arquitecte suís Bernad Tschumi. Els llibres que n’eren un en una mateixa edició en què el primer era el teòric i el segon les aplicacions pràctiques tant construïdes com propostes. Architecture and Disjuction i Event-Cities (praxis)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un llibre avantguardista de base deconstructivista que impregnà totes les altres disciplines. És a dir, que de-construïa el “discurs” anquilosat que havia generat el postmodernisme i la filosofia feble. Aquella que relativitzava i banalitzava tot, fins i tot, el terrorisme d’estat. Recorde un episodi revelador en el llibre d’en Tschumi, professor de la Architectural Association of London, qui organitzà amb els seus alumnes uns actes d’instal·lacions arquitectòniques a alguns barris de Derry, (en gaèlic la capital d’Irlanda del nord, el que els anglesos, llavors, en deien Londonderry, si bé recordeu) i la policia britànica desplegada allà els confonen com a membres de l’IRA prohibint-los les actuacions urbanístiques.
Tornant, de bell nou, al tema de les biblioteques, cal dir, després de l’exposició inicial, que han de ser espais arquitectònics on es conjuminen una sèrie de fets:

-El respecte entre tots els seus usuaris.

– La igualtat entre ells.

-La col·laboració i la sinergia entre diferents per a millorar la informació i el coneixement de qui hi acudeix.

– Que ha d’ésser un espai social inclusiu i acollidor.

– D’estudi i reflexió individual i –a poder ser- col·lectiva.

– Una biblioteca escolar o pública, és sempre un espai social i col·lectiu. A tenor d’açò recorde Joan_Francesc Mira, que me’l trobava molts matins a la del col·legi d’arquitectes estudiant l’arquitectura dels Borja, on Fina Alberola, la dona d’Alfons Cucó, ens feia de bibliotecària i es sabia tots i s’havia llegit o fullejat molts d’ells per a catalogar-los.

– Una biblioteca en el sentit de mediateca té uns objectius que cal preservar i programar de bestreta.

-Qui acudeix a una és perquè té unes necessitats vitals concretes i llurs rectors han de donar solucions ad hoc.

– Les biblioteques han de ser espais fluids i flexibles. No estancs com ens passava en la de la vella UPV, plena de caus privats insonoritzats i estancs sense finestral i on només entrava llum per claraboies zenitals.

– L’espai cal que siga suggerent i que la vista, de tant en tant, guaite cap a l’infinit per a relaxar-se.

– L’arquitectura d’una biblioteca cal que siga destil·lació del seu temps i de la seua societat.

– Avui en dia, mitjançant la digitalització i internet en un petit espai podem encabir tot el saber d’una època. Produint-se un efecte paradoxal: la desglobalització de la globalització. Si des de final de la 2ª guerra mundial els centres de poder havien intentat acaparar i atraure les ments més meravelloses, avui cada lloc del món ha de ser un centre de coneixement de la totalitat del món i llurs infinites formes descentralitzades.

A tomb d’açò fem un discret repàs històric:

1) La Biblioteca d’Alexandria. Egipte. De Ptolomeu II (285-246 a. C) sent cremada en temps de Juli Cèsar. Amb 40.000 volums i centre del coneixement hel·lenístic.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

1. Reconstrucció per NixPixMix (treta d’internet). Curiosament els egipcis denominaven les biblioteques com a casa dels llibres o de la vida. Aquesta és la més coneguda.

2. Hosni Mubarak impulsà la construcció d’una moderna en recuperació d’aquella realitzada pels arquitectes escandinaus SNØHETTA, CHRISTOPH KAPELLER, KJETIL THORSEN, CRAIG DYKERS.

4. Biblioteca vaticana vers 1448.

 

5. Els Scriptorium. Tots tenim en la ment la novel·la El Nom de la Rosa d’Umberto Eco i el film on Jorge de Burgos, el bibliotecari cec, el situa al monestir de Sant Domènec de la Calçada, prop d’aquella ciutat castellana. Els Scriptoriums no eren talment llocs on hi havia llibres, més aviat es copiaven manuscrits i interpretaven textos antics grecs i romans. Al remat esdevenien biblioteques.

6. Biblioteca Nacional de París (Foto cedida pel MoMA de NY). És a partir de l’assentament pràctic del concepte de servei públic després de la Il·lustració i l’avanç de les tècniques constructives estructurals del ferro colat que Henri Labrouste Les seues lleugeres estructures metàl·liques donen lluminositat i contingut espacial a dos biblioteques i edificis culturals a París: les biblioteques Nacional i la de Santa Genoveva.

7. Biblioteca Nacional de Santa Genoveva de París. (Foto cedida pel MoMA de NY).

8. La Biblioteca Nacional Valenciana situada en el monestir jerònim de Sant Miquel i Els Reis (impulsat pel duc de Calàbria, Ferran d’Aragó a Tavernes Blanques al segle XVI) i que a partir dels fons bibliogràfics del patrici suecà Nicolau Primitiu Gómez i Serrano s’ha convertit en el fons bibliogràfic més important en territori valencià.

9. Concert i classe musical a l’interior d’un dels claustres de Sant Miquel i els Reis.

 

10. Interacció entre tots els elements de l’entorn. Aules, vegetació i zones de circulació de vianants i de jocs a l’exterior.

11. I per a finalitzar una proposta pròpia de l’estudi Josep Blesa, per a l’ESCOLA GAVINA, Coop. VALENCIANA, on esvaïm totes les parets i els murs són de vidre i la protecció solar es fa mitjançant una imperceptible xapa microperforada que fa que la biblioteca s’escampe per l’exterior i els alumnes i professor practiquen allò tan antic com eren les classes dels peripatètics grecs i les contemporànies escoles ESCANDINAVES.
On l’escalfament ambiental es produeix mitjançant el terra radiant impulsant la calor per circuits d’aigua escalfada pel sol i maquinària de geotècnia.

A Bétera, a 1 d’Octubre de 2020

Josep Blesa i Morante, arquitecte.
En representació d’Estudi d’Arquitectura Josep Blesa, SLPU.

“VIL·LA SORRA’s LOGO”

Hem quedat els vuitens (8è classificat) de 48 participants amb només 3 estrangers: un japonès, un estudi barceloní i nosaltres; la resta italians. Aquest és nostre text explicatiu:

 

 

“This proposal LOGO about competition “VILLA SORRA’s LOGO” is intended to become a known brand so, working both ways, with or without letters as title and subtitle.

 

It works to underline the history of Reggio Emilia, its environment, architecture, and landscape from Villa Sorra which belong to own the place of exceptional roots.

These features are aimed through the color palette around the Villa, its green surroundings, and the soft coloring of its food, art-&-craft products.

If you would apply it to any place –independently its size- is always possible. As you can see on cards, bottles, bags, napkins, urban spots for advertising, fabric flags to receive any great event that to be presented.

This logo brings hidingly up the implementation of the Aurea Section on throughout the whole logo design. Put the light on the relation between Nature pattern and Emilia’s human facts.

Even, moreover, you can pick each component element up, and separately you can join in a new composition to adapt to others without losing its own character.

Because Villa Sorra’s shape recuts the skyline joining both: Sky to Earth.

This is its strength to show from the subtle way means this Logo.”

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

 

 

ACTE DE VIOLÈNCIA ESPAÑOL CONTRA L’ESCULTURA D’ENRIC MESTRE

UNA ESCULTURA PÚBLICA DESAPAREGUDA, OBRA D’ENRIC MESTRE.

 

Tots, alguna vegada o moltes, hem vist / contemplat –en anar cap a l’aeroport de Manises, des de València– la presencia destacada de la seua escultura cerámica (580 x 800 x 100 cms) inspirada en la forma potent d’una ALA DELTA, amb colors blaus en degradació i un fort dibuix geomètric, que reforça l’estructura concebuda.

Obres Públiques l’hi va encarregar allà per l’any 1984.

Això de l’ART, amb majúscules, és la força tel·lúrica d’aquesta terra incansable.

I eixe ACTE VANDÀLIC el producte d’un Estat polític putrefacte i anorreador de societats civilitzades.

De fet, el catedràtic Enric Mestre, tenia ja preparades, al seu taller, algunes plaques ceràmiques per a fer reparacions a l’escultura.

No ha estat la primera vegada que, al llarg d’aquests anys, l’han pintat, picat o colpejat.

Hi ha gent així, que no respecta el patrimoni públic comú.

Vandalisme plural i pense que, encara hui, inevitable, per molta pedagogía que es puga fer a favor de l’educació artística compartida.

El fet vertaderament sospitós es que, fa uns dies el mateix Enric Mestre es va desplaçar a Manises, per a adquirir diversos materials per a seguir experimentant al seu estudi-taller.

I en arribar, al gran revolt que condueix cap a l’entrada de l’aeroport, va girar el cap, com ha fet sempre, per a saludar la seua peça… i l’escultura no hi era ja.

Máquines i camions removien / acumulaven la terra, prop de la carretera i del pont.

Preocupació, gestions, preguntes a l’Ajuntament, a l’aeroport, als ministeris implicats, a les persones que hi eren…

Ninguna sabia donar una explicació justificativa de la desaparició de la peça cerámica d’Enric Mestre, sense haver rebut, com calia, per la seua part, cap información o communicat, al respecte, de les possibles autoritats intervinents, com autor de l’escultura; subjecte, doncs, d’uns drets morals, propis de la seua autoria.

Tot fent la recerca de la misteriosa desaparició que hi han aparegut en diversos mitjans… sense poder trobar una mínima pista.

Per aquest motiu he redactat el present escrit informatiu… per si a les xarxes socials podem rastrejar algún fil conductor del que ha passat a la rotonda de l’aeroport…

També pense comunicar el fet a les associacions culturals implicades. Aquestes aventures institucionals (vandàliques) que afecten al patrimoni cultural no poden deixar a part les bones practiques… que tant ventilen els poders polítics, en interessar-los el tema.

Lamentable i indignant. el que estem vivint, en aquest cas…

Hi som, doncs, a la nostra terra. Una terra conquerida amb violència als seus ciutadans…que mai no cessa.

És la nostra TERR*RRA, però no tenim el domini sobre ella, encara, ni tan sols de nosaltres mateixos, els seus ciutadans.

Però el tindrem a no tardar //*//

L’arquitectura crítica és violència.

 

Un article de fa uns anys arrere

 

https://blocs.mesvilaweb.cat/josep_blesa/?p=256900

M⊡dular (Honorable Mention). Mòduls x COVID-19

We have just received an Honorable Mention from Italy for this job.

“Nowadays the human being is suffering a pandemic disease (COVID-19) with huge devasted consequences.

Designers and manufacturers must be committed to providing support in this emergency situation.

The idea was born small drawings which show here:
 

 

The modular design M⊡. 

 

 

 

 

 

The modular design MO. is characterized by its flexibility, fluidity, and convertibility to be

a workspace, a domestic environment, a small living room within an exhibition, or a

multiple emergency module.

The main idea of the design is based on the inverse symmetry that implements the

separation of each patient and provides functionality to the set, providing not only the

necessary comforts to patients but also the needs required by healthcare professionals.

MO. begins from a grill of 600 x 600 cm x 300 cm, by a Dutch pattern 30 x 30 cm in both

directions.

We are choosing to develop the last option so that it can be used in these cases. It is

centered on a module, but the organization and interconnection between the pieces are

possible by creating lattice systems for the development of a continuous modular

building since we are seeing large spaces these days to care for infected patients.

 

These modules are made using a wood reticular system 6×6 by Cesare Roversi. We want

to study the behavior of materials, especially wood, in relation to the virus COVID-19.

There are several reasons to believe that its behavior against the virus is better

compared to steel or plastic.

After doing some research we have discovered that the virus lifetime lasts three to four

days on those surfaces, but on wood, fabrics, or paper it only survives between one to two

days. Moreover, COVID-19 just lives 4 hours on a copper surface, but cuprous oxide paints

and coating are toxic.

 

 

 

 

 

 

The first idea when you think of an emergency module is cold, lonely, bed-filled spaces with no privacy.

 

A cross in the centre of the composition organizes the space in four rooms.

Each room can be used for a different activity with privacy but, at the same time, giving

fluidity and flexibility to the spaces so that the medical attention could be as fast as

possible.

The program contains two rooms with beds, sanitary material and support furniture for

both patients and employers. It also contains a restroom for staff and for family visitors.

All this in a warm environment with kind materials and vegetation that acts as a filter

and contributed to creating a positive atmosphere.

Finally, there is a meeting space with controlled lighting and acoustic materials to

respect privacy.

The design also incorporates a fabric curtain with guides to offer privacy to patients.

 

 

 

 

 

Because of this, the solution we offer is to varnish the wood with a

copper-based natural essential oil, improving our wooden material design by covering it

with a varnish composed of thymol plant around 1’6 %.

The Square: This aspect creates tension between the planets and points involved. Tension is necessary in order to stimulate action, but too much tension translates to stress.                          The planets involved in a square are acting at cross purposes.                                                         With squares, we may overdo and run into countless obstacles before we “get it right”. However, squares force us out of complacency and get the ball rolling. Squares are often more difficult when we are young, as these aspects force us to grow and learn our lessons.

Unifamiliar entre mitgeres per a R.S. / One row-house for R.S.

Aquesta intervenció naix d’una situació estranya com és la solsida de un parell de forjats en una rehabilitació que estaven fent els propietaris amb un parell d’arquitectes guardonats en 2016 pel Col·legi d’Arquitectes.

Atribuïsc la fallida a una praxis dolenta del constructor que, en situacions de crisi, els tècnics ens deixem arrossegar per la necessitat i la manca de previsions.

La Llei 07/1997 de liberalització generalitzada del mercat pel ministre Sr Rato ens va deixar als peus dels cavalls. I guaita que a mi m’agrada el mercat lliure, però amb un mercat transparent de lliure competència i no mediatitzat per milers de trampes i paranys.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En eixa situació dramàtica els propietaris es dirigiren al COATV per a demanar per algun arquitecte que els poguera defensar en la demanda civil que anaven a interposar contra els tècnics. Els donaren un llistat i enviaren a cadascun un escrit on explicaven a grans trets la circumstància. En el dit llistat es trobava el nostre estudi.

Nosaltres ens negàrem a passar pressupost sense veure abans la situació. Dient-los textualment: “…en este Estudi no hacemos bunyols sin verlos antes….”, la qual cosa cap dels altres els va dir d’anar a veure in situ el cas. El que els va fer decantar per nosaltres.

Vam muntar l’informe de demanda i es fa produir el judici, el qual vam guanyar, però sense la contundència que el cas requeria, doncs, els pèrits de part de les asseguradores i  tribunals funcionen amb un gran greamialisme corporativista allunyant-se de la realitat constructiva i els costos de mercat. De res serveix si et donen la raó però t’han minvat un 40 % del total del que caldria haver rescabalat els propietaris damnificats.

I ara entra la creativitat més artística, aquella de fer felices les persones directament. Estem acabant el projecte:

Aquella que demana mantindre el màxim per a no depassar el pressupost. Que el resultat, a la llarga, siga una peça autosuficient energèticament i econòmica.

Acoblar l’espai al programa familiar.

Fer-hi que cada espai siga el lloc on es produeixen esdeveniments i trobades familiars, amicals i vitals de tota mena.

Que fluïsquen els espais i l’aire. Que penetre la llum. Que aculla el verd indispensable.

La serenor de les vistes. Heus el projecte que hem acabat aquesta setmana.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

 

 

Unifamiliar entre mitgeres a Marina Alta. Dwelling single Family in work process

Aquesta unifamiliar es troba en procés de construcció.

Es tracta d’una obra complexa des del punt de punt de vista estructural per què és arrancada des del el primer pis per haver un negoci en planta baixa que no ha aturat la seua activitat.

https://www.josepblesa.com/projectes

 

 

Síntesi Numèrica de la Transició Energètica Segle XXI pel País Valencià

 

Els resultats finals són producte de l’aplicació dels valors medians unitaris de cadascuna de les variables anyals -tretes d’organismes oficials homologats- aplicades al mètode general establert per l’enginyer industrial i inventor en Ramon Sans i Rovira.

 

 

 

 

 

D’avinguda de l’OEST a Avgda. d’Isabel-Clara Simó Monllor

L’actual avinguda de l’OEST és una de les arteries més controvertides de la urbanística del Cap i Casal. Fenomen que es perllonga al llarg de tot el segle XX  amb tot de va-i-véns polítics sent un cas poc estudiat des del meu punt de vista.  I que caldria aprofundir per entendre la situació de dependència i col·laboracionisme polític indígena. Per això, segurament, ha estat poc analitzat, si més no, des del punt de mira a què faig referència.

Sí, amb un acriticisme quintacolumnista i col·laboracionisme colonial que fa eriçonar les neurones, com per exemple F. Taberner Pastor, arq. (València entre el ensanche y la reforma interior.1987, pàgines 84-86).

Ben diferent és l’obra de l’historidor en Daniel Benito i Goerlich, qui sense tindre un bri de valencianisme polític, sí que té rigor intel·lectual i sap nodrir-se’n de les descobertes de les falsificacions de propietats fetes des de Madrid amb les desamortitzacions de convents i altres propietats per especuladors a les ordres d’Alcalá Galiano com Ramon López  per Real Órdenes d’adjudicacions a València, per a apalancar el poder forà, com sí fa J. Brines i Blasco (El desarrollo urbano de València en el siglo XIX, la incidencia de la desamortización de Mendizábal.  Pàg 394.València 1978) que va exhumar aquests robatoris a distància en les seues investigacions.

Aquestes són les raons darreres d’aquell subjecte imperial, per a adonar-nos-en de què es tracta allò d’España.

 

El projecte d’obertura de l’Avinguda de l’OEST fou encarregat per dissenyar a l’arquitecte municipal Frederic Aymamí, en 1907 dins del Pla  de Reforma Interior, en 1908 fou portat al ministeri de Madrid, demanant des d’allà ésser modificat i reformat fins a 1010. S’hi aprovà en 1912 i, després de tanta burocràcia, fou arxivat en els calaixos, oblidant-se’n en els posteriors planejaments. 

En 1940, en entrar les tropes españoles a València i el seu ariet, els membres  La Falange, fou recuperat per a enriquir els membres del dit cos d’ocupació que anaven desembarcat al Cap i Casal. Doncs amb les expropiacions en la València ocupada es pretenia recuperar els 1.360 metres que uniria la plaça de sant Agustí (antic portal del sud) amb el pont de Sant Josep (situat en l’antic portal de la muralla a nord-oest).

L’ample original d’Aymamí, era de 25 metres d’amplada enllaçant una sèrie de squares o places, i els falangistes pretenien que fóra de 50 metres, tot enderrocant-hi i esventrant tot el barri del Carme. I ells, amb els solars afectats edificar-hi al llarg de tot eixe quasi quilòmetre i mig com a botí de guerra.

Per sort, calia enderrocar tres palaus (un d’ells, el dels Exarchs) que pertanyien a famílies valencianes que havien estat al costat dels vencedors d’aquella contesa i l’operació només es va dur a cap entre la plaça de Sant Agustí i l’actual plaça de Bruges (part posterior del Mercat Central). Aquest episodi, que jo sàpiga mai no ha estat estudiat en aprofundiment.

Observeu el llenguatge usat pels ocupants (tant a València com a Barcelona) n’era “ejército de Ocupación” mentre quan entren a Madrid n’és “ejército de liberación“.

El llenguatge mai no és innocent:

Com passa sovint l’avinguda de l’OEST, en aquesta època va passar a dir-se Avinguda del Baró de Càrcer. És a dir, rebé el nom del primer batle franquista de València, que en fou en Joaquim Manglano i  Cucaló de Montull. Tanmateix, com passà amb la Diagonal, que mai els barcelonins vam deixar de dir-li Diagonal a l’oficial Avenida de José Antonio Primo de Rivera.

Ací, els ciutadans continuaren dient-li AVINGUDA DE L’OEST.

En els darrers dies sona pel Cap i Casal, la possibilitat de dir-li Avinguda d’Isabel-Clara Simó i Monllor (escriptora).

Nosaltres, a l’Estudi, des de fa prop més d’un any vam intentar de donar-li una nova concepció quasi peatonalitzant tot el recorregut -tot trencant la planeïtat mitjanjant alterons, petites dunes, monticles, etc  inserint-hi canals d’aigua, vegetació a doll, llocs on asseure’s i interaccionar alhora que mantinga els usos comercials, de passeig i esplai per a emplaçar-se els vianants residents i turistes, protegint-los dels vehicles i carril bici, com puguen tindre les avingudes de referència contemporànies sense oblidar l’ús d’accés de vehicles, autobusos, taxis, etc.  que podeu veure en aquesta galeria d’imatges o si voleu acudir directament al web del nostre Estudi d’Arquitectura i veure’n en gran les imatges, si cliqueu ací

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.