ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

L’arquitectura crítica és violència.

Deixa un comentari
L’urbs
és
un
condensador
de
tota
la
violència
que
som
capaços
de
projectar
sobre
el
seu
territori
i les gents
que
el trepitgen al llarg del temps.

Què és l’arquitectura?

Aqueixa és la pregunta que quasi tots els arquitectes i crítics de prestigi porten fent-se les darreres tres dècades amb la irrupció dels mitjans de comunicació massius.
Sembla que l’arquitectura continua sent el resultat d’aqueixa activitat híbrida on s’emmarquen totes les vicisituds humanes.

Activitat que no cal que siga desenvolupada sols pels professionals dedicats nominalment a aital construcció material i immaterial alhora i simultàniament.
L’arquitectura de profit és aquella que produeix un esclat en les consciències.

Aquelles que trenquen amb la “familiaritat” de l’entorn construït viscut. Aquelles per la seua desfamiliaritat ens podem enfurismar perquè quelcom se’ls trenca per dins. Aquella que arriba a commocionar. Aquella que construeix i se’n ix de la “normalitat”. De la comoditat urbana. De la Geborgenheit que diuen en alemany. Que podríem fer una traducció lliure propera amb els nostres “meninfotisme” i “panxacontentisme” psicosociològic que domina l’esfera privada.

Aquella que trenca la igualtat reaccionària i la jerarquia imposada. Aquelles arquitectures adoptades amb indolència que perpetuen l’statu quo de la jerarquia social expressada pel mass media que és el fet construït.

Amb aquella banalitat del prestigi que és soi-disent sense recordar-nos-en que l’arrel dels mots prestigi i prestidigitació és la mateixa.

Amb la irrupció dels mitjans de comunicació el torrent d’imagineria s’ha exponencialitzat l’exposició al públic en general. Abans d’aquesta aparició en les nostres vides sempre l’arquitectura crítica hi havia estat un trencall. Una intervenció per contrast sobre la impossible continuïtat, malgrat que els valedors dels historicismes maldaren per la “refamiliarització” amb un passat de trencadissa negant amb una continuïtat inexistent. Avui i sempre, fer ciutat, amb eixe híbrid anomenat arquitectura és transgredir.

“Aparteu eixa pintura de la meua vista, perquè si no acabarà agradant-me”.

Les construccions per assimilació a l’entorn existent mai no qüestionen la situació on es basteixen. Hom diu que es tracta d’acomplir els requeriments de llurs propietaris i/o usuaris d’aquell moment. I és una premisa vàlida tant per a aquella que qüestiona (avançada) com la que manté la situació del lapse temporal (memental) que en poc de temps esdevindrà reaccionària, doncs, el programa d’usos per al que fou bastida passarà ràpidament a ésser obsolet. Tot i que alguns arquitectes, com Bohigas, han defensat que “cal dissenyar contra els promotors” escrit, però, des de dalt de la peanya del poder polític i mediàtic.
L’arquitectura considerada com a territori de l’experimentació de la societat contemporània.
L’arquitectura independent és on es basteixen el marcs de funcionament o/i d’anorreament social d’una col·lectivitat humana.

Segueix més avall (+)

 
     

Res no queda ja per a afermar fixament. Les certituds són una a-topia del passat provinents de “les llums” divuitesques. Avui ja tot territori és fragmentació, disjunció, dislocació, desconnexió, etc…si no ho havia estat des de sempre. Passegem per qualsevol ciutat antiga i sols resten dempeus aquelles fites que van ser inserides amb violència contra l’entorn o/i la població que hi habitava. L’arquitectura és, també, la combinatòria multidisciplinar que pot copsar el dolor que s’entretix entre llurs fenedures. La cerca de l’ordre, una quimera. La norma és el canvi enmig del caos.

Sols als superdotats és concedit el do d’actuar amb violència “donant merla per perdiu” encara que embolcallada de la violència que suposa alçar en “ordre gegant” uns palaus sobre una plataforma al Vaticà de Roma. Quan deambulem pels carrers d’una ciutat cada edifici és ell i se’n distingeix dels confrontants per a remarcar la seua individualitat fruit de la libertat pròpia dels components i agents que el van aixecar. Qualsevol fet urbà, d’enginyeria, grafit, conforma un acte violent que amb l’ús el teintroduïm com a de la familia. A força de veure’l.

Conformant-ne un “esdeveniment” singular si és “parlant”. Constitueix allò que Derrida qualificà com a “una emergència d’una multiciplinitat esparsa“. Construcció, estructura, usos diversos, programa mutant, materialitat, imatge, funció, ficció, moviment, silueta, espai intern i urbà en un tot híbrid i superimpostat. Dos exemples pràctics:

1. La Place Vendôme fou traçada per Hardouin-Mansart a instàncies de Lluís XIV tan sols es tractà de realitzar una ordenança dibuixada i que les cases dels nobles s’acoblaren a les dites traces de buits, massissos i cobertes. Aquí l “violència” es projectada sobre un grup reduït de notables del reialme resident a París.

i 2. Quan en 1837 l’arquitecte municipal de València Salvador Escrig dissenyà la Plaça Redona va fer la mateixa operació però 136 anys després. En aquest cas les cases de menestrals situades properes a El Clot que feia de peixateria esdevindria una peça única de l’urbanisme mundial, tot fent acoblar a buits i massissos les estances situades darrere dels murs de frontera. Ni la plaça ovalada de Lucca bastida sobre la petjada de l’amfiteatre és acomparable a la violència de la inserció transgressora portada a cap amb una violència fora del comú. Veges-tu i Mediterrània…amb el consistori els ha passat el de sempre: pegar-li un colp al bescoll al conill per a deixar-lo atontoloninat fins que muiga per innanicció.
I si hagueren tancat per dalt amb una cúpula de vidre a l’estil de la galeria Vittorio Emmanuele, prop del Duomo milanés, no l’hagueren inferit d’un alé de vida que de moment no hi té?
Al meu parer:
Calia una intervenció contemporània i no poreguita com la portada a cap, que ni és carn ni peix. Que de les tres possibles posicions és la pitjor i la típicament “valencianeta” en el sentit pejoratiu del mot.
Quina moniatada l’actual intervenció, o no? 

Aquesta entrada s'ha publicat en ARCHITECTURES el 30 de desembre de 2013 per josep_blesa

  1. Josep, és un text molt suggeridor, i m’exigeix una lectura detinguda. És discutible, és a dir, que val la pena de discutir. Una mica críptic, això també. Convé que ens esforcem a escriure d’una forma entenedora. Encara que el tema també hi compta, és evident. Però la idea de violència, ací, l’entenc, si no l’erre, com a sinònim d’avantguarda, de novetat, d’innovació. Entenc el plantejament i estic d’acord que el futur es juga en les avantguardes i no a les arrels, ai!
    Però tinc unes certes reserves, previsions, davant de certs esnobismes, és a dir, del culte a la novetat per ella mateixa. Com veus, per tant, no sé ben bé què dir-te, però m ‘ha fet pensar, que és el més important d’un escrit. Amb tot he de dir-te que, malgrat les meues prevencions davant dels snobs, sempre preferiré un snob a un cursi, que n ‘és l’antítesi. Des d’aquest punt de vista, he, he, sí que estic d ‘acord amb tu de dalt a baix.
  2. És un text una mica provocatiu i guerriller el teu.
    Provocatiu perque, com a les sales d’art, davant d’aquells grans quadres de l’amplada de la Plaça Vandôme i alçada de l’obelisc dels Camps d’Elisi, amb un punt esquitxat a la distància áurea de la bisectriu a la diagonal, la gent intel·lectualment poc solvent, o fins hi tot la que s’hi considera en la seva més íntima consciència, s’hi queda literalment aixafada d’incomprensió, però reconeix secretament que darrera aquell espai museïstic hi ha d’haver per força una clau interpretativa a punt d’emergir. I l’espera amb la llum d’emergència encesa, que sorgeixi en qualsevol moment.
    Guerriller també, perquè nomès des d’una organització multicel·luar petita, com un grup autònom, és possible atacar la oficialitat. I l’arquitectura en te molt d’oficial, jo crec que la majoria d’aquest art constructiu, en els últims, posem mil anys, i potser em quedo curt, és una atac al concepte de la nauralesa del desert i de la ubèrrimitat frondosa de la selva tupida, on res fa pensar que pugui sorgir cap arbre ni cap gra de sorra que es distingeixi de la resta. L’arquitectura és una re-creació de la naturalesa amb vocació necessàriament trencadora ja que no existeix, o no existía de manera espontània fins que ha emergit de la ment i s’ha implantat en el territori.
    Una emergència d’una multiplicitat esparça, superimposada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.