marginàlies

En Cion Sitja, amb la seva sala d’espectacles, impulsà la creació a la vila d’un grup de comèdies que  dirigia un amic seu tan apassionat com ell pel teatre. El grup, al cap d’uns anys, assolí un cert prestigi arreu de la contrada. A la vila, cada any estrenaven dues comèdies, una per sant Llàtzer i l’altra per santa Rosa. Però el veritable prestigi que aconseguí en poc temps el Teatre i Cine Fontauba l’adquirí per les companyies que, venint de fora, hi estrenaven les seves obres.

I si amb el teatre ben poques vegades hi guanyà doblers, amb el cine sí que féu calaix engrescador  perquè procurava estrenar les millors pel·lícules al mateix temps que a la ciutat, mercès a què el principal distribuïdor de cine era client seu.

Tanta era la seva cinefília que va jurar-se davant el vell Sitja que no es moriria sense haver anat a Hollywood i sense tenir una fotografia amb algun dels seus astres adorats. Quan el vell Sitja sentia el seu fill parlar amb tanta passió d’aquell món que no era d’aquest i de tot el que faria en aquell delejat viatge, cercà en el seu interior –cosa que no havia fet mai en la vida- alguna passió semblant a aquella del seu fill i no se’n trobà cap. Com a molt, una curiositat que sempre havia anat amb ell però que tampoc no l’inquietava gens, com era conèixer Terra Santa, comprovar què sentiria trepitjant el Via  Crucis de veres. I de cop i volta, el vell Sitja decidí que se n’anava tot sol a Terra Santa. I en tornà transformat, tot maldient el temps que havia perdut en aquella ferrenya terra quan enfora d’ella també s’hi vivia la mar de bé, millor i tot que en aquell recer muntanyenc.

La sorrudesa i l’agrura dels vilatans es manifestava en les interpretacions que es feien de les sobtades desaparicions d’en Cion Sitja, que tenia el seu despatx de prestigiós advocat su-ran de la Diputació. Cada matí davallava de la vila amb el seu cotxàs negre i hi tornava tocades les set del capvespre. Rar era el dia que, després de despatxar a l’ajuntament vilatà els documents que reclamaven la seva firma, no se’n tornàs a la ciutat i en retornàs passada la mitjanit.

S’esdevenia, no obstant, que aquesta rutina, en ocasions, no s’acomplia i ningú no sabia què feia durant aquest temps com a mort, no controlat per ningú de la vila, encara que tothom apuntava cap a les tirades més obagues de la viciositat. Era el moment de retreure el seu posat elegant, amb una presumiguera que tenia molt de femenina, al dir de molts, però que en Cion no manifestava amb gens de cruesa. Era l’instant de fer notar la seva solteria rebeca i no per manca de possibilitats, perquè tenia  una vida social tan intensa que més de dos s’atrevien a qualificar de dissoluta. Era aquell sí però no;  aquell tractar amb gent rareta i poca-solta, sense principis ni vergonya, de “la faràndula”, però sense  perdre mai la compostura. Era aquell control absolut d’una sentimentalitat que trobava el cau furoner  en les seves misterioses desaparicions, que inquietava i estimulava tota mena de pensades brutes.

Un altre tret desconcertant de la complexa i singular personalitat de Cion Sitja era la pietat que demostrava vers aquells que no tenien cap velló per deixar-li com a avançament del lloguer que havia vençut. Lluny d’estrènyer-los amb constrenyiments, deixava passar setmanes, en algun cas puntual un mes i tot, sense gravar amb interessos el dèbit. Hom diria que per als seus negocis els convilatans eren  de mel i sucre. Com si els aires d’aquells verals i que, al dir de molts arrauxats, afavorien la fabricació  dels millors envasos de vidre del món, també li ablanissin a ell la carnadura mercantilista i doblerera.  No ho deia mai a ningú, però davant el pauperisme li sobrevenia una mala consciència intractable.

I hagueren de passar molts anys, fins que Cion Sitja no s’acarà amb la mirada blasfema de Paco Trigo,  perquè aquesta estugositat i les sospites més malicioses dels vilatans s’evidenciessin amb tota cruesa.