marginàlies

Quin temps fa, que no es veu volar cap àngel que no sigui exterminador? Per molt que miris  insidiosament el crepuscle encès com la ràbia de sentir-te alè devastat, no remetrà gens la sensació de sentir la mort en carn viva. I hom sap de sempre que cap veu no alena sense voler. Per molt encarnada que sigui la precipitació del crepuscle, en el mirar dels infants segueix imposant-se la liqüefacció de la tendresa, la inconsistència del verb.

Per on caplleven els mots que ens han d’amortir els cops dels dies? Tenim el cos ple d’esgarrinxades; cap part no es lliura de l’afectuositat de l’esbarzer. Són les móres, les que ens recorden que la sang hipnotitza, que ens crida perquè en vessem. I per això esmolam amb cura els coltells, perquè el tall no danyi. Amb la sang suada no s’escriuen corones poètiques ni versos perdurables neixen de llàgrimes de sang. Cap celístia no obre la misèria. El cel d’un miserable és la runa d’un astruc.