marginàlies

En els diaris Última Hora i dBalears d’avui hi apareix una mateixa ressenya, en castellà i català respectivament, sobre la mort, d’un tret, d’un ca rater a Sencelles. Un fet ressenyable, certament, per la circumstància de la mort de la cussa Kora –que així nomia l’animalet- que fa, de bell antuvi, tota la pinta de voler ser un advertència tremebunda per als seus amos: qui és capaç de matar un animal d’aquesta manera, és ben bé capaç de fer-ho amb una persona. I si, com sembla, l’autor d’aquesta bestiesa sense pal·liatius és veí teu, et convé fer un pensament, car compartir espais i panorames amb éssers com aquest no ha de ser gens aquietador. 

Per als qui els animals de companyia –moixos i cans preferentment- són quelcom més que bèsties, çò és, equiparables segons quan i per què amb els humans, notícies així ens gelen la sang i ens desperten, ensems, la fera que tots portem arraulideta su-vora el miocardi. I no obstant, també ens espanta que l’autor de la ressenya titlli d’assassinat la mort de la cussa Kora.

Literalment, el dBalears a la pàgina 13 diu: “La Guàrdia Civil d’Inca investiga el cas d’una gossa d’un any que dijous va ser assassinada d’un tir al pit en una finca de Sencelles”. El seu diari germà, Última Hora, diu exactament la mateixa frase en castellà. Ja sabem que qui compta, s’erra; i que, en paraules de Tirant, “negú no és estat creat, que no haja errat”. Tota manera, és exigible tant als redactors com als correctors dels mitjans de comunicació cura extrema amb allò que publiquen. En aquest cas, haurien de saber uns i altres que mai no podrem assassinar ningú que no sigui humà, per molt execrable que ens sembli, per exemple, la mort de la cusseta Kora. “Parla bé, que poc costa”, ens solien dir les mares, de petits, quan començàvem a renegar o a flastomar, els més arriscats. En aquells temps, al parlar gruixat se l’equiparava a la inòpia o a la curtor i a Mallorca, en estrenar cosmopolitisme de masses i macetes,  convenia semblar refinat. Tota manera, quan els grans no ens sentien ens provàvem a veure qui la deia  més grossa. Mon padrí, que va ser dels millors carboners de la contrada, renegava adesiara i ho feia amb una gràcia especial, mescla d’enginy i puteria. Quan tenia fumera rabiüda i els metges li havien prohibit fumar –ell deia que començà a fumar de ben menut fullaca de pi per espantar la gana- passada de llarg la vuitantena, deia que de tanta fumera com tenia es fumeria els claus de Cristo. Com he enyorat no haver fet el repertori de flastomies quan n’era l’hora! I tanmateix, retornant al motiu del comentari i seguint els consells dels savis, hem de procurar parlar –i escriure- bé, que no costa els ous a ral.