marginàlies

Ha retornat la pluja i la frescor, que drenen el mal de cap però deixen intactes dols profunds i altres afliccions que el ramat no comprèn ni vol entendre. Ens assabenten els meteoròlegs que la pluja farà un tèntol d’hores perquè el vent torni a amarinar desassossecs i capficaments. I després, més fred i neu a cotes baixes, per ventura. I és ben hora perquè, entrats de ple en el mes de febrer, l’hivern rigorós encara no s’ha instal·lat a l’illa. 60 anys fa de l’any de la neu i se’n continua parlant arreu com si fos un càstig que hores d’ara resta pendent de purgar.

La mar es rebel·la i treu part de la porqueria que hi abocam a les platges, a les que prèviament ha pres l’arena. Ja rebran la posidònia i els cabals públics per regenerar-les. Baten fort les ones en els niells convertits en clubs privats i són més de dos del ramat que observa l’escuma que s’enlaira els que mentalment empenyen les ones perquè també s’endiguin tanta arrogància i fatxenderia.

I entre l’agitació que distreu d’allò més la guarda, Jaume Vidal Alcover -25 anys fa que féu mutis- torna a dir clars i catalans aquests dotze versos de la seva Terra Negra:

Jo me’n vaig amb els meus, que encara riuen, víctimes
a un termini tan curt, que ningú no hi vol creure:
em plau d’esser lleial als pobres que em donaven
de la seva misèria —i ells la creien riquesa!
Després de tot, també tenien, com vosaltres,
un cos insatisfet, encara que no ho deien,
i penes cor endins, i alguns —cal que això consti—,
una ombra de remordiment que els apartava
del ramat… Però us he de contar tota la història?
Si no l’escoltaríeu, si us faria més nosa
que companyia. No. Partiu sense cap dubte.
Vostres són ara els pobles i els déus. Anau: guanyau-los!