marginàlies

El terror no és el full en blanc que espera noves en forma de lletres. El pànic prové de la plaga de mots i d’idees, de gests i de tactes compromesos fermament amb les frisances i la toquera, que vagaregen –narcotitzats i espantats- pels marges de la seguretat alienadora que proporciona sostres llogats a l’antropofàgia. Tanmateix, el plaer dels plaers no toca vores, ni pell, ni vida. En temps de correfocs, el goig que més plau és el silenci i la ceguesa.

Dir-ho tot de nou és una irresponsabilitat més pròpia de punys entrats en costura i feixisme –i matera- que no dels compromissaris del tel de ceba, de la pell fina, del fil de seda translúcid que ens fa creure que la vida existeix i es diu Maria. Cap text no desvetlla, ans al contrari: avorreix el temerari que s’hi atansa esperant poder atipar-se de calostre. Parlar de res és parlar d’això, precisament. Per tant, en ser temps de matances, matem la vanitat de creure’ns porcs.