marginàlies

Saps que fins fa una seixantena d’anys, en aquesta vila, la segona festa de Pasqua sortia la processó amb més sentit de tota la Setmana Santa? La dels malalts, li deien. Sortia a les sis i acabava cap al migdia. El combregar als malalts que no havien pogut assistir ni a la vigília ni a l’ofici de Pasqua. Només quedaven sense combregar els reconeguts bolxevics, que deia el rector, pura mala llet amb cames i sotana. L’única processó sense encaputxats i on les dones hi eren permeses, darrera els homes, naturalment. No sé perquè hi he pensat ni què m’hi ha duit. Per molt que m’obstini a dinamitar la memòria, no hi ha manera de consolidar l’oblit, com voldria per no patir. Em fa molt de mal només ser capaç de recordar l’esbaldrec del que he estat, per molt poc que hagi estat. Tracta’m de boja, però si només conec la vida, com no vols que no tengui por a qualsevol altre estat? Als joves no us poden dir coses d’aquestes perquè el temps creieu que us va a favor. Anau ben errats, però la vostra fermesa en creure-ho ens alimenta. Els joves us acostumau a tot, com ha de ser, però els vells no trobam consol ni conhort en res ni enlloc. És un desfici, el de la vellesa, que teniu mal d’entendre, ja ho sé.  Tampoc jo no el sé explicar, només el sent com se sent l’ardor d’estómac o la gana. Les evocacions ens confonen, són com a tatxetes que es claven a la mollera i ens diuen que tots els pobres són bons i els rics nets com a patenes, no sé si m’entens. És ben segur que no i per ventura és bo que així sigui. Saps per què tenim segones festes de Nadal i Pasqua, els catalans d’arreu? És una raó ben singular.