marginàlies

La mà que pinta el món et fita als ulls cercant-hi arrels de lledoner i dibuixa una estrella de mar amb la boca ben oberta. I su-allà un tauró que no té gana, que sols té juguera i empaita un pop que no va de verbes. I traça camins de colors vius que es perden en el cel i es retroben al fons de la mar on la vida descansa voltada de corall i peixos manta.

La mà que pinta el món, de les paraules en fa rius cabalosos però mansuets per no esparverar ni els calàpets, ni els peixets empegueïts, ni els espiadimonis més trapelles. I tan aviat basteix un pont amb quatre pedres i dos troncs com desafia els penya-segats amb vols inquiets de ratpenat.

La mà que pinta el món espera son germà a qui ha posat nom i que no trigarà gaire a fer-li companyia però no en vol parlar gaire, ara, perquè prou feina té plantant l’univers al trespol de la mar perquè la llum pugui mostrar amb tot el seu esplendor els caus dels peixos abissals. És la llum, diu, que fa fugir per sempre els monstres que qualque vespre el desvetllen.

La mà que pinta el món fa enfilar els trens fins al capcurucull del cim més alt de la terra que frega el darrer planeta conegut el nom del qual no recorda però no hi fa res: els noms són per a les coses que més a mà tenim. I en ser al darrer planeta, el tren s’atura, fa baixar els viatgers i els convida a tots a pa amb sobrassada torrada a una foganya gran que acaba de pintar perquè hi càpiguen els trossos de tots.

La mà que pinta el món s’ha cansat d’explorar i fa un téntol per posar l’orella a la panxa de 37 setmanes de sa mare i saludar son germà, que, en sentir-lo, canvia de postura per retornar-li la salutació.