marginàlies

Plou amb contundència. Algú, així i tot, diu que plou bé. En un tres i no-res, el sementer s’ha entollat. Començava a tenir set, la terra. Les primeres hores del dia cauen emplomades, tot travessant gotes fredes en desús.

Circular per Ciutat, ara que diluvia, és posar messions per la follia, per apregonar la bogeria de costum. Si encara existissin els guàrdies urbans, el reguladors del trànsit d’antany, els embussos farien olor de carn humana. Amb els semàfors controlats des del centre de comandament, no som més que peces d’una cadena de producció d’atacs de nervis i renecs de calibre gran.

Per al “pla E” plou en el pitjor moment: anega les rases tot retardant la feina esforçada dels peons que cap culpa no tenen ni de la tempesta que els impedeix treballar –s’arreceren a distintes entrades de finques- ni de la incapacitat de l’autoritat municipal de programar les obres amb més eficàcia i menys molèsties per als ciutadans.

Els infants també tindran mal de fer enlairar estels, avui. Encofurnats a les aules durant el temps del pati, els mestres hauran de fer mans i mànigues per contenir la seva activitat inquieta. Tots en mereixem qualcun, d’estel, ni que sigui com a premi per resignar-nos a la perplexitat perpètua. I els afortunats que ja en tenen no haurien de témer els lladres de rajos de llum, que, amb patent de cors, pirategen els espais interestel·lars.

Una cortina d’aigua difumina la vista, que li costa pena fer-se lluny. L’aiguat sotmet la mirada, més  pendent del desastre que es pot esdevenir que de complaure subtileses. Les ovelles emparen la pluja ben quietes, com si fossin de pedra. Belen silencioses la malenconia. Una de les més joves fa més de mitja hora que s’està estaquirotada amb el musell fregant un ametller. Ni parpellegen. I tanmateix no els agrada, el mal temps. Prefereixen la temperància, la quietud de l’aire, els colors que acompanyen, la bonança del sol que es repenja de la mandra.

També els teuladers aprofiten el ruixat intens per apropar-se a les menjadores del bestiar i pelluquen. Vergues de llum esqueixen la negror talment rius de curtcircuits amb tot d’afluents que les magnifiquen. El tro, tanmateix, dol i no pot: l’emperador és el llamp. Comencen a belar les ovelles i a cloquejar les lloques en parar de ploure i a treure el cap clarianes de per riure. Segueix tronant, de tota manera: no molt lluny d’on som en deu caure una de grossa. Sant Mateuet ha vingut xop.