marginàlies

L’aiguada dels darrers dies no han fet mal a Can Gazà. Sí que ho han fet –o ho han pretès- uns marrecs que fa uns vespres entraren a la finca, obriren les tanques de les ovelles i es feren endins, fins a l’escala que dur a la planta noble, per escampar-hi una quantitat considerable d’oli. En acabat i immediatament llançaren macolins i pedres a les persianes amb la intenció de cridar l’atenció i que algun dels residents baixés escapat a trobar-los i, amb l’oli escampat, xapar-se el cap. Sortosament, els residents que foren testimonis de l’endemesa s’adonaren a temps de l’oliada i s’evità un drama. L’aporofòbia no respecta edats i posa els pèls de punta veure com enverina al·lots que encara no han deixat de ser pucers.

D’aquest episodi i d’altres que han sembrat Can Gazà d’inquietud el llarg cap de setmana santsebastianer parlàvem amb els responsables del casal quan un whatsap m’anuncia que Ona Mediterrània entrevista  l’eximpresident José Ramón Bauzá i m’anima a seguir allò que diu. No ho he fet. No m’importa gens ni mica què pugui dir sobre qualsevol qüestió una persona que ha estat nefasta per als interessos del meu país, de la meva llengua i de la meva cultura; causant directe d’un bon grapat d’encausats per dir en veu alta que era persona non grata per a ells i per a tots. Una persona que mostrà de manera diàfana que volia fer callar, criminalitzar i per això desactivar una entitat a la qual em sent fortament lligat com és l’Obra Cultural Balear. Un cap de govern que manà, decretà i legislà contra el seu propi poble. Quin valor pot tenir el que diu un personatge així? El millor que podria fer seria deixar el Senat, que li permet viure i prou bé “de la sopa boba”, i deixar d’intoxicar els espais que ocupa i els que vol ocupar com si tots els solars fossin seus.

Tanmateix, em preocupa molt més per on para en Jonàs, que ha estat gazanenc durant dos mesos i deu dies.  Arribà com un quissó apallissat, amb el pes d’una ploma d’oca, desnodrit i desmenjat, rosegat per l’aïllament i l’alcohol, i ha suportat la serenor, l’equilibri, la companyia i la bona teca setanta-dos dies. Serè era un encant de persona que oïa missa cada diumenge i sempre tenia una paraula amable amb qui es topava. Abandonat, com es deu trobar ara, no és res més que un alè trencat.