marginàlies

Dringaven les copes per desitjar molts d’anys al convidant quan el poriol s’ha posat al tassó de l’amfitriona, que brufava amb suc de taronja. Lluny d’arruixar-lo, li ha somrigut amb la murrieria pròpia dels vuitanta anys.

Poriol, poriolet, li hagués volgut dir com quan era nina i es posava aquests insectes de conte a les mans perquè amb el vol que emprenien li indicassin por on trobaria l’enamorat. Poriol, poriolet, li hagués volgut dir ara, mira-te’l, l’enamorat que vaig trobar seguint el teu vol vermell amb taques negres; mira-te’l, consumit per la pols dels anys, amb la memòria esbaldregada, sense cap paraula condreta i el mirall dels ulls fet bocins.

Poriol, poriolet, queda’t una estona en el meu ditet. I li acosta l’índex dret, un os retorçut amb l’ungla curosament pintada de violeta. El poriol, en adonar-se’n, obre lleugerament la closca per mostrar discretament les ales, com volent indicar que si el dit segueix avançant, ell ho donarà a l’aire. Ho nota l’amfitriona, que deixa en suspens i tremolant de por i anys el dit.

Poriol, poriolet, no te’n vagis, queda’t una estona més! I l’insecte clou la closca, com si sentís el prec ofegat. Ella torna a avançar el dit fins a tocar la vorera del tassó.

Poriol, poriolet, queda’t una estoneta més en el meu ditet i l’insecte ja no dubta a passar de la vorera del tassó humida de tomàtiga a l’ungla violeta de l’amfitriona.

Poriol, poriolet, em dus qualque bon averany? Mira’ns, al meu enamorat i a mi: res ja no tenim i enllà d’aquesta llum de capvespre, per moltes celebracions, tot és res.

Lentament, l’amfitriona es dur el dit amb el poriol a la boca anant prou alerta que l’aire no l’espanti. Declina la llum i el soroll mentre el convidant seu a la butaca absolutament estranyat i deixant que un fil de bava li repassi la barbeta.

Poriol, poriolet, deixa’m venir amb tu. I l’amfitriona es deixa el dit a la punta de la llengua perquè l’insecte hi passi. Així ho fa, tot confiat.

Poriol, poriolet, si t’apagues m’apagaré jo també. I quan és a punt de cloure la boca, el convidant crida:
-Agustina, tenc set, recristo!

Li hagués agradat, a l’amfitriona, veure per on partia el poriol.