marginàlies

Temps propicis per a les malediccions: la pandèmia de la COVID-19 no s’esvaeix ni deixa de devorar víctimes, i el rei emèrit, pressumpte lladregot, se’n fot dels seus súbdits i de les lleis que ell mateix signà, sols per posar dos exemples entre la caterva insostenible que ens tortura fins a ofegar-nos. I això no obstant, ningú -és un dir- ja no maleeix ni n’executa el ritual, perquè maleir, segons el Diccionari Alcover-Moll, també significa exorcitar o beneir amb la Vera creu. Així, maleir la llagosta implica beneir la terra per lliurar-la d’aquest insecte, o maleir el temps significa beneir-lo perquè sigui bo.

Temps era temps, per fer front al que consideràvem un greuge, cridàvem a l’agreujador: “Mal de toqui un llamp!” o “Mal et morissis!”. I ho expressàvem amb una vehemència tan rotunda que no obria cap dubte en el nostre desig que es fes allò que pensàvem. És clar que, passat l’enuig, desapareixia la voluntat que prengués mal el pressumpte agreujador perquè l’únic que percaçàvem maldestrament era manifestar el mal que teníem i l’enveja que ens feia qui era capaç de tocar-nos els oremus.

I tanmateix, dir mal d’algú, que també és maleir, és una activitat molt estesa i no només en àmbits locals; no es tracta, per això, d’uns actes o maledicències quilòmetre zero, sinó fets d’abast mundial amplificats pels mitjans de comunicació i les xarxes socials, eines convertides en armes que penetren en els cervells fins a rebentar-los.

És de maleir el poc cas que feim a les forces més reaccionàries que, mica en mica, es tornen a fer el món seu; i el servilisme de molts que un temps foren i que ara, estant en procés de momificació pública, surten a mostrar cara pel rei en fuga, talment com si li tornassin els favors reials -molt més que generosos, per ventura- que un dia els va fer. És de maleir la poca resistència que mostram al desballestament progressiu de les bastides culturals amb l’excusa de la pandèmia. És de maleir que seguim menyspreant Mallorca, i per extensió la resta d’illes del nostre arxipèlag, en no repensar què volem ser, com i a través de quines vies. És de maleir que seguim rere la roca a l’hora d’exigir la vigència dels nostres drets bàsics individuals i col·lectius, entre ells i de manera preferent els lingüístics. És de maleir, en fi, la passivitat amb què acceptam l’espoli i la befa metropolitana a la nostra manera illenca de veure el món i tocar la bolla.

Si no maleïm la nostra mollor fatalista d’ara, demà serem maleïts pels nostres hereus.