marginàlies

A “Ràbia”, la darrera novel·la publicada de Sebastià Alzamora i editada per Proa, un escriptor que deixa d’escriure perquè s’adona que no té “el talent que cal per donar-li a un text cap valor artístic i tampoc la capacitat d’expressar res que no se li pugui acudir a tothom”, conviu amb la seva gossa Taylor a Bellavista, un indret turístic presidit per totes les naturaleses de la brutícia  i que, per això, embruteix. Un indret ignorat per governants irresponsables, en mans d’empresaris usurers fins a la delinqüència, i malviscut per homes i dones resignats davant les desigualtats i les corrupcions, i abonades a l’esclavatge: “Generacions d’illencs crescudes dins el fracàs i l’abandonament escolar, mig any fent feines mal pagades i l’altre mig a l’atur, dins el bar o davant la pantalla, obesos, ignorants, primaris, drogats, alcoholitzats, una massa humana reduïda a les seves funcions corporals i a la satisfacció d’unes poques necessitats sobrevingudes”. Un indret de món, en definitiva, on la droga “és la veritable moneda de curs legal”.

L’escriptor que no ho vol ser passejarà amb na Taylor per Bellavista on hi descobrirà, també, històries volgudament amagades de l’indret, històries que parlen del seu tarannà esvaït i silenciat, i persones, tanmateix, amb qui podrà compartir, amb el vistiplau de la gossa, quelcom sense penedir-se’n.

L’escriptor i aquest espai relacional s’esquerdarà en morir la gossa Taylor, enverinada, i una de les persones amb qui havia aconseguit un tracte benèvol. Aquesta sacsada no farà més que apujar el grau de ràbia amb què l’escriptor s’enfrontarà de nou a Bellavista, on “cada lloc per on passava es podia mirar com a parc temàtic, com a asil o com a desguàs, i això valia per a la Porciúncula i per a la pedrera, per a la primera línia i per al carrer del Pernil, per al Verí i per a la Banya, per a  tot Bellavista i per a tota l’illa, i sens dubte, per a Europa sencera”.

Una degradació ambiental que, necessàriament, corromp els individus: qui ha estat capaç d’enverinar na Taylor és capaç de matar una persona perquè fer mal, la maldat, que no és cap malaltia, es materialitza a cada instant en aquest racó de món abocat definitivament a la inhospitalitat: “La voluntat de matar va inclosa dins la naturalesa humana; després pot ser qualsevol qui la dugui a terme, generalment en funció de les circumstàncies”.

“Ràbia”, a més d’això i sobretot, escampa bellesa incontinentment, raó per la qual llegir-la esdevé una gran festa. Una novel·la, per tant, que cal celebrar.