marginàlies

De l’InformeCAT 2021 que avui ha presentat la Plataforma per la Llengua sobre la situació del català en el territori on és llengua pròpia (https://www.plataforma-llengua.cat/que-fem/estudis-i-publicacions/290/informecat-2021) em qued amb tres dades que presenten molt fidelment la feble musculatura del català.

La primera, que només el 32,4% de la població total dels Països Catalans fa servir el català com a llengua habitual. La segona, que el 90% d’aquesta població entén perfectament el català, això vol dir que el podria parlar d’habitud. I la tercera, que 8 de cada 10 catalanoparlants abandonen el català quan l’interlocutor s’expressa en castellà.

Aquesta darrera dada tan aclaparadora em recorda que tot sovint se’ns aconsella als catalanoparlants ser molt amatents a l’hora de convidar l’altre a parlar en català; que hem de ser prou seductors perquè aquest altre s’apunti  joiosament a la catalanoparla. En el benentès que aquest “altre” és castellanoparlant, majoritàriament.

De sempre m’ha semblat una indicació que amaga un complex d’inferioritat ferotge, com si assumíssim que som parlants d’una llengua inferior que només sap anar de grapes. També i en el fons sembla contemplar que aquest “altre”, si no considera prou seductora i amanyagadora la nostra atenció catalanoparlant vers ell, pot exigir de manera no gens agradosa que se li parli en l’única llengua oficial de l’estat, que és el castellà. Clar que si no som captivadors o ens mantenim seductorament rebels a fer-nos entendre en la nostra parla que té la condició de cooficial en el seu territori i a fer valer els nostres drets lingüístics per tot i on sigui sens titllarà, com a poc, de talibans lingüístics.

Els preocupants 8 de cada 10 catalanoparlants que abandonen el català quan l’interlocutor s’expressa en castellà ho fan per comoditat, i en aquest sentit se’ls pot fer un toc d’atenció, o per no entrar en conflicte perquè saben que en aquest conflicte hi perdran compostura, temps i per ventura qualque cèntim.

Si a la imprescindible i seductora presa de consciència lingüística dels catalanoparlants no l’acompanya la cooficialitat a tot l’estat dels parlars distints del castellà, les campanyes a favor del coneixement, ús i difusió d’aquests altres parlars mai no assoliran els màxims objectius. No oblidem que no fa molt a la presidenta Armengol se li exigí a Eivissa, en un acte públic, que parlàs en castellà. En altres paraules, si als castellanoparlants no se’ls ensenya i se’ls obliga –com se’ns obliga a tots a conèixer el castellà- a respectar els parlars diversos que es parlen a l’Estat, la salut d’aquestes parles podrà ser de ferro, però serà crònicament mala.