marginàlies

Ja no hi ha qui cuidi els garrovers? Ara que els ametllers enjogassen els camps de l’illa, la seva deixadesa és més cridanera. Foten una penada: el brancam de la majoria va amb els morros per terra i hom no pot evitar veure-hi la imatge colpidora de vells abandonats en asils fetorosos. Vellura deambulant color cobalt que espanta la pietat; presents desdentegats que reneguen de l’esdevenidor. Empaitadors de penya-segats que escridassen la mort per no ser tan democràtica com vol fer veure, car uns la pateixen més que altres. Per ventura caldria advertir-ho a la jove que, de la cuneta estant, fotografia les flors d’ametller: cuita de retratar els sentiments de la vulgaritat, nina, que tenen les rels de fasser, aficadisses i rebentadores, per molt que reneguem d’ells tothora i més a l’hora d’escriure versos ni que siguin de per riure.

Amb les darreres pluges la garriga no va gens alisa i els cocons fan goig, com la piuladissa de l’ocellada que es desvetlla. Els frares cugots sembla que peregrinen cap a les muntanyes amb el verd encès tot captant gotineues d’aigua. Per poc que hom hi pari esment, veurà la teringa de frarons llecs que s’enfilen costers amunt sabent de cert que la caritat exerceix implacablement el control de la bossa infecta de la pobresa: a més benefactors, més pobres desarmats i captius. Al món i a l’escrivent els falta un bull i per això preguen, les aràcies; preguen pel pobres que no saben llegir ni riure.