marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

12 de febrer de 2010
0 comentaris

EL MOSSARD SAVI

En Dionís sabia molt perquè llegia sempre i coses que no agradaven a don Florencio, el mestre mutilat de guerra que només sabia donar garrot, que –dia sí i dia també- deia a sa mare que en Dionís no seria res mai perquè, per molt que llegís, res no li quedava dins la mollera. A força de no respondre mai bé a allò que li demanava, el mestre deixà de fer-li preguntes i el tenia a  escola com si fos el penjador de peu.

I no era ver, que fos beneit, perquè els al·lots li demanaven més coses a ell que no al mestre. A un atzero, en Ramonet, que en dos anys de garrotades de don Florencio no havia estat capaç d’aprendre a dividir per dues xifres, en Dionís n’hi ensenyà en dos horabaixes, asseguts en el pedrís de can Frontera. I cap dels dos sabia explicar com s’havia obrat aquell miracle. “Com vols que ho hagi fet? Ensenyant-n’hi!”, explicava en Dionís a qui li ho preguntava.

Res, però, com la cara de pa crostat de don Florencio en veure que en Ramonet dividia per dues xifres. Pensant que a la primera divisió l’havia resolt de pura xamba, n’hi posà una altra. I una tercera. I a més  encerts, més cara de pa crostat. I com si aprenent a dividir per dues xifres en Ramonet l’hagués ofès, s’hi plantà davant i li demanà quin sant n’hi havia ensenyat. I sense gens de por per aquella cara de mort, tot ossos, del mestre tirà que el ventava sense tocar-lo, com qui fa calça d’eima, en Ramonet li contesta que en Dionís. I don Florencio que riu, i quan tots esperaven que galtejàs aquella mitja  punyeta d’en Ramonet, acaba la rialla començada deixant que el barram postís de dalt -que li era balder- li caigués damunt les quatre dents que li quedaven a baix.

En Dionís perdé son pare de molt petit i sa mare el duia així de bé, a cor què vols, cor que desitges. Molts li tenien enveja perquè parlava molt poc a poc, pensant el que deia i callant bé el que no. Era alt i rabassut, i tenia la resposta adient, sempre, a cada pregunta, per recercada que fos. Ell sabia, per exemple, per què feim etxems o per a què serveixen els badalls, vés per on. O per què parpellejam i quin sentit tenen els mocs o la tos.

Un diumenge  horabaixa, després de la doctrina, explicà a un grup d’al·lots per què ens suen les mans quan estam molt nerviosos i tots l’escoltaven com si contàs una rondalla. Molts no entenien les explicacions que donava, però se’l creien perquè prestaven la mateixa atenció que quan anaven a aprendre les oracions.

Ningú no sap ben bé d’on treia tot el que sabia i perquè, en ser davant Florencio, sembla un altre. I més estrany, encara, perquè el mestre pegador mai no el tocà. Ni el renyà, simplement l’ignorava.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.