Si va a dir ver, els que ofrenàrem la nostra infància i primera joventut al nacionalcatolicisme, no hem perdut molts de llistons, si atenem la por que ens inocularen i el terror, en molts casos, en què vivíem el pecat pitjor, que era ofendre Déu. Sabérem aprofitar les més discretes retxilleres d’aire no contaminat. Fórem força resilients, certament, i per això ens fa una rabiada que el feixisme torni a fer de gallet i trobi molta gent, massa gent, que li dediqui elogis desmesurats i altament tòxics.
Assaborint un cafè acompanyat de gató amb gelat i a recer de la gelor emotiva d’antany, no costa recordar les nits en què, confessats i havent complert la penitència, s’ordenava perfectament el dormitori per si la mort decidia comparèixer en plena fosca.
Costa de creure que d’aquells infants terroritzats i disciplinats com si fóssim soldats de lleva, n’hagin brostat adults que no estan disposats a cedir cap pam de llibertat, encara que ho hagin d’anotar a l’agenda per no oblidar-se’n.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!