marginàlies

Ahir vespre, la delegació de l’OCB de Vilafranca reprengué la feina després d’uns anys d’inactivitat.  D’aquesta manera, la Xarxa Territorial per la Llengua, la Cultura i el País, engegada per l’entitat, suma una baula més i es pot dir que ja s’estén a tota l’illa. Conformen aquesta Xarxa les delegacions pròpies  de l’OCB, una trentena, més altres entitats amb objectius semblants arrelades a municipis petits amb  les quals, per no duplicar esforços, s’hi ha signat un acord de col·laboració. Val a dir que aquesta Xarxa ja té representació a l’illa de Formentera des de fa uns anys i que s’han començat a lligar caps amb les  illes de Menorca i Eivissa. Per celebrar el reinici de l’activitat, la delegació ocebera de Vilafranca aprofità el marc de les Festes de la Beata i hi convidà la directora de la Fundació Mossèn Alcover, Maria Magdalena Gelabert, per parlar de “La màgia a les rondalles mallorquines”.

Sentint-la parlar de mossèn Alcover amb tant de coneixement i amb tanta causa, em tornava a dir que encara no hem abastat i considerat plenament –vull dir divulgat arreu i a bastament per convertir-lo en  icona- ni la seva feinada ni la transcendència que ha tingut per al català i la catalanitat. Antoni Maria Alcover és un dels grans homenots, en el sentit de Josep Pla, que ha donat Mallorca a la cultura catalana; i, també, un dels grans homenots que ha tingut en tota la seva història aquesta cultura nostra. Poca broma! El seu monumental diccionari, que comparteix nom amb un altre menorquí fora d’òrbita, Francesc de B. Moll, no té parell en cap altra llengua romànica. I per si no en tingués prou amb  l’elaboració d’aquesta colossal Seu de mots, recollí les “rondaies” un veritable tresor, una autèntica  mina, un jaciment de creativitat incomprensiblement poc tocat per les productores audiovisuals de per aquests verals i desatès per “ibe3os” més preocupats per evitar l’arribada de TV3 i altres cadenes televisives públiques en català, que no per personalitzar i dignificar la seva producció.

Res, que anit na Maria Magdalena Gelabert, en la seva exposició féu referència a una de les rondalles que de petit menys m’agradaven i que gràcies a ella he redescobert: el “Mèl·loro Rosso”. Tornant de Vilafranca, vaig anar al volum 8 (pàgs. 116-162) de les rondalles editades per Moll i allí eren n’Amet, el Rei-Tortuga, n’Elienoreta i la resta de personatges d’un relat que frega el surrealisme. Si més no, per mi, fer que un Rei-Tortuga i el seu seguici besin el cul a un ase mort, per molt que sigui conseqüència d’un encanteri, és d’un buñuelisme exultant. I, encara més, que mossèn Alcover, per no dir cul s’inventi un eufemisme brillant: “just davall es rabassell de sa coa”. Esplèndid! Quant al “Mèl·loro Rosso”, em sona a òpera: un adonis nòrdic, ros com un fil d’or però passional com els mediterranis. És clar que es poden treure moltes puntes, d’aquesta rondalla. Una qualsevol: magencar, segons la segona accepció de l’Alcover-Moll, a Mallorca significa cavar el femer removent els fems perquè fermentin. Quants femers, al nostre país d’illes necessiten amb urgència magencar?