marginàlies

Anar a caçar una ovella –o, millor, “la” ovella- amb en Murakami i sense tenir cap coneixement del món oví ni de com es cacen, esdevé una aventura d’altre món però gens esgotadora, ans al contrari: com més camí murakamià fas, per molt costerut que sigui, més en vols. Si va a dir ver no puc sofrir les escopetes i no servesc per caçar amb llaç, com sap fer un cunyat meu amb les cabres. I estic segur que si Murakami hagués conegut –o arriba a conèixer- aquesta manera d’empaitar cabres amb ca i llaç, ben segur que en faria un relat excel·lent. I parlant d’això –faré com Haruki que segueix fils narratius sense embullar-se- fa dos dies el dbalears en parlava, de la caça amb llaç, tot informant que la Fundació Vida Silvestre Mediterrània (FVSM) i l’Associació de Caçadors de Cabres a Llaç (ACCALL) han signat un conveni de col·laboració amb la finalitat d’impulsar conjuntament la recuperació de la gestió tradicional de les cabres salvatges a la finca d’Ariant, a Pollença, per tal de «recuperar l’equilibri ecològic d’aquests mamífers en el seu hàbitat» (https://dbalears.cat/part-forana/2017/08/13/304893/els-adors-lla-ajudaran-controlar-cabrum-salvatge.html). I segueix la informació tot dient que “els caçadors a llaç realitzaran una sortida al mes a la finca amb els seus cans per controlar la població de cabrum i deixar-la en torn als 0,2 animals per hectàrea”. Feia temps que no sentia a parlar de cabrum i no com un conjunt de cabres, sinó, com indica el Diccionari Català-Valencià-Balear, “un conjunt de persones de baixa categoria”. I em va sorprendre tant que em costava i tot referenciar el cabrum a les cabres, ves per on. I és que n’hi ha tant, de cabrum per aquestes illes nostres infinitament vexades, que no en necessita cap, de protecció! Després del descans, partes cap a Asahikawa i d’aquí a Junitaki a la recerca de l’ovella.