marginàlies

A Can Gazà, l’alba troba el personal feinejant. A la cuina, els preparatius del dinar omplen d’aromes llaminers tots els racons del casal i al menjador el cafeter en cap no dóna a l’abast. A la granja, els animals esperen ansiosos la primera ració del dia i a l’hort els conreus agraeixen la rosada que encara no fa mal. Les paraules traüllen comptades, que la son encara pesa i donar un bon dia suposa un esforç titànic.

En la mirada perduda i confiada del més vell hom hi endevina una serenor coixejant; una placidesa inquieta, lleugerament atribolada. A Can Gazà, ja se sap, res no és enter: l’adretura presenta mil-i-una cares, infinitat de matisos, una diversitat eterna.

Els gazanencs se saben a recer de la gana, de l’empait de la violència franca i de la voracitat de la intempèrie, però aquest aixopluc –senyorial i tot- no els descarrega ni del pes excessiu del seu passat mòlt, ni de la seva pregona dificultat per discernir, circumstàncies que tantes males passades els ha jugat. Ahir mateix un company de resistència hagué d’entrar a presó per una bestiesa comesa en temps depressionari. Sis mesos, haurà d’estar sense fruir les albes gazanenques. No fa molt que entrà a la casa però a ell li ha bastat per poder dir que enyorarà el benestar tan mer que ofereix el casal i fins i tot la cambra que, compartida amb un altre tan mandrós com ell, havien convertit en quelcom semblant a una lleonera.

A Can Gazà, les albes exigeixen ser fruïdes.