marginàlies

Ben d’hora, el poble s’ha omplert de cotxes que volien arribar al peu de la neu que fa dies embadaleix les criatures i els que ja tenen callosa la garrudesa. Els vilatans ens ho miram amb estupor i alguns s’acaren a tants externs amb cotxes vanitosos que només es recorden de la vila quan neva. No fa tant fred com dies passats i és molt probable que els gruixos de neu minvin considerablement en acabar el diumenge i que fins i tot es fongui la de les cotes més baixes.

I entre tanta neu i fred, res millor que un bon llibre, “Si t’hi atreveixes”, de Pere Antoni Pons, la seva tercera novel·la editada per Empúries fa un grapat de mesos. He passat molt de gust de llegir-la. De fet, em plau molt l’escriptura de Pere Antoni Pons. La vaig encetar fa una setmana, involuntàriament vaig haver d’interrompre’n la lectura i entre ahir i avui, voltat de neu com dic, i embraserat,  en una llar propícia  a la calma i a l’aprofitament dels instants me l’he feta tota. Ambiciosa, parlant d’ambició, d’exigència i d’excessos de tota mena. Hi fan estada els guionistes mítics del Hollywood d’un temps, del temps on l’artesania cinematogràfica acabà sent art. I també la joventut carregada de coneixements que reclama l’espai necessari per ser qui vol ser amb tota força. I un mort que revolta consciències, prejudicis i tota mena de fòbies. És clar que la recoman sense recança.

Tot dinant, amb el bon gust de la lectura pereantoniponsiana enganxada al paladar i al gust més inresignat, comentàvem amb els entaulats que ja no es veuen infants amb llepades de bou, atribut molt corrent cinquanta anys enrere. On han anat a raure, em demanava maliciosament?

Per tanta beneitura, he recordat que el capítol 36 de “Si t’hi atreveixes” comença dient: “Hi ha dies tant saturats d’esdeveniments que fins passat molt de temps no resulten assumibles…”. I jo, ves a saber en qui vesc havia caigut, he llegit els “dies insaturats”. I m’he dit que s’hi podia treure molta de punta, a aquest concepte. Caldria definir-lo, clar.