marginàlies

En temps de correfocs, el goig que més plau és el silenci i la ceguesa. I sentir la llengua cridar el raor o la fulla d’afaitar que ha d’escarrufar el botxí més avesat a les execucions. I en complet silenci i ulls clucs, seguir el desplaçament de la llengua pel raor, que hi deixa osques esplendoroses en recordança. És en plena calma, en la quietud gairebé absoluta -la que pot esfereir- que somriu el puny, en destriar la cara que ha de rompre com més aviat millor. És panxa enlaire, estirat en una catifa de roselles que podem percaçar el cap d’allò que sentim, l’origen elèctric que engega el plaer, la sublimitat de la folgança.

És parant esment a la podridura de l’aire ponentí que veurem la desfilada de rates prou cultivades  –s’han format en biblioteques, arxius i ministeris- i curosament cultivades per compartir el poder dels  cruels, la impietat dels curts de gambals en els posts de comandament i la solitud alliçonadora dels  anacoretes que tornen a omplir les coves de la garriga. És allí, en la gola de les cavorques, on els contemplatius de darrera generació hi descobreixen el poder absolut de les pedres que, per molt que  s’amaguin i es deixin prendre pels fongs i la molsa, segueixin mantenint intacte la seva natura de  projectil enamorat de la sang.

Allò pitjor de la llibertat és que reclama màrtirs, sembla pensar el darrer  ermità que s’extasia davant el bosc d’estalactites. I es demana on podrà instal·lar el tasser de les paraules entre tanta teranyina amb  les aranyes absents, com si fugissin de la seguretat dels fantasmes i de la dictadura del marcat i dels mercaders. El darrer postulant que ha arribat a la covatxa enyora la vida de la ratapinyada, l’única au  mamífera que es deleix dormint cap per avall; l’única que sap fumar i que s’alia amb la nit per fer de la  negror brogit de sons ocults, llenç de vida sapastre però xiroia.

Com més saps, més vulnerable et tornes, recorda el preceptor al fàmul, i afegeix amb to sever que, malgrat això, només en la saviesa  l’home hi pot trobar l’aplom per abaixar la vida. Recorda, li diu aixecant altivament el cap, que som  l’abast de la nostra memòria i que d’acord amb ella hem de desitjar seguir sent portadors eternals de  perplexitat. Saps quin és l’anhel que ens manté vigoritzat l’alè? Habitar en els obradors de les paraules.