marginàlies

Els gazanencs ja porten quaranta-sis dies confinats (s’avançaren tres dies a l’inici oficial) i la tranquil·litat gairebé absoluta segueix presidint la finca, senyal inequívoc que tots estan bé i que suporten amb resignació tan franciscana com heroica l’enclaustrament. Un d’ells, amb tanta burla com gràcia, considera que ara ja són plenament “marginats de clausura”.

Essent població d’altíssim risc i atenent els seus avesos fugissers, es pensava que contenir-los requeriria altíssimes dosis de conscienciació i de persistència; molta feina didàctica i, a la fi, no ha estat així. Bastaren les raons molt clares del primer dia perquè tots, sense cap excepció, entenguessin el perquè de la mesura confinadora. Les notícies de la pandèmia que segueixen puntualment no han fet més que reforçar-los.  I d’aleshores ençà han fet mans i mànigues perquè els elements que solen enterbolir les relacions interpersonals sedimentessin, ni que fos provisionalment, per tal de mantenir net –si més no sense tòxics- l’aire de la convivència. I fins al moment, així ha estat.

No poden cantar victòria (els exclosos no són de cantar himnes victoriosos) però estan en la bona direcció per celebrar que han superat una de les proves més dures de la seva vida. Caldrà veure quants, després del desconfinament -per al qual encara no hem posat data gazanenca, que no sol coincidir amb la oficial-  volen mantenir-se en clausura.