marginàlies

Segons veig, avui és sant Martí; o un de tants, potser. El d’avui és el de Braga, veig al calendari que presenta el santoral català. En conec pocs, amb aquest nom, però en reparar en què avui fan festa –molts d’anys per tots- n’he recordat un de memorable de quan era menut.

Forma part d’aquests personatges esdevinguts presències que vés a saber per què s’han quedat enganxats a la memòria i compareixen adesiara cridats per qualsevol futilesa. Aquest Martí que record anava magre de tot i era habitual veure’l arreplegar llosques. Devia fer de missatge, no ho record. Era fadrí i vivia amb sa mare, vídua, en una casetona enfilada dalt de tot de la vila. Era rioler, de poques paraules –saludava aixecant desmesuradament el cap- i no cridava l’atenció per res més que per arreplegar llosques, i cap mal no feia, ans al contrari.

I val a dir que aquests escapçalls de cigarro no és que sovintejassin perquè els fumadors es ben acabaven els cigarrets, fins que els cremaven els llavis. Adesiara, en Martí en trobava qualcuna d’afavorida i l’encenia allí mateix. Amb dues calades l’havia fusa. A les més esquifides, se les posava dins la butxaca i se suposa que, fent caramullet amb totes, a ca seva es feia un cigarro.

Per aquell temps, el meu padrí, fumador empedreït, feia un cigarro, en pegava dues calades, li treia el cremalló, se’l posava a l’orella com si fos el llapis d’un fuster i al cap d’unes hores hi tornava. Vull dir que la feien retre, a la picadura. El padrí deia que començà a fumar per espantar la gana; i que de fullaca de pi i tot, arribà a fer cigarros.

Vés per on, em dic, abans les llosques eren convenientment reciclades per personatges com en Martí, i avui, en fer-se de material cotonós, duen formar part de les matèries més contaminants.