marginàlies

Nadal estrany, el d’enguany, de gent comptada a taula, de rostres amb màscara i de tradicions estroncades. Nadal fred i plujós, això sí, i s’agraeix. Per Nadal fred com cal. Tanmateix ja en fa uns quants, de Nadals incomplerts  i insatisfactoris amb presos polítics, amb innocents rere barrots i reis  que encara es creuen representants divins; reis fill de rei delinqüent, fugit als Emirats Àrabs Units en unes estances que paga (pagam?) a preu d’or. Mentrestant, els militars –hereus, com el rei, del dictador sanguinari- no es cansen de fer proclames feixistes amb total impunitat. Cap d’ells no acabarà davant cap jutge ni encara menys condemnat a presó per apologeia de l’odi i l’extermini.

Per Nadal, ni en alls ni en cebes empleïs ton cabal, en no ser que siguis pobre en el nivel més baix. Per molt que sigui Nadal, segueixen clamant gernacions de pobres que sols poden aconseguir les brosses dels que poden comprar o fer els dolços i les llaminadures d’aquests dies . Per Nadal, qui res no estrena, res no val; doncs molts són els que res no valen. Molts, massa, milers de pobres  que reben el que sobra, el que ha d’acabar al rebuig i no el que necessiten. Per als pobres no existeix la caducitat dels productes alimentaris, bé que ho saben les benemèrites organitzacions de repartiment de menjar. A l’almoina –tant a la menuda com a l’engròs- no li has d’exigir ni mans netes, ni màscara ni molt menys distància de seguretat.