marginàlies

Ara mateix, el foc del bosc de Son Vida que havia començat cap a les dues de l’horabaixa sembla que està controlat. La columna de fum dens que s’anava elevant a mesura que les flames s’escampaven, anguniava de debò. Les llenguotes de foc s’aixecaven igualment serpentejant vanitoses per entre el fum. El bosc en foc constreny i emmascara tots els sentits que no mandregen. I encara més el panorama de cendra i negror que deixa en cansar-se.

S’ho acaba tot, el foc, golafre com és, i deixa les feristeles que devora inflades de mort, com si fossin odres de devastació.

Quan la calorada empaita, com aquests dies, la vista se n’hi va, al bosc, que mostra la seva extrema fragilitat en temps de sequera i canícula. I tothom es fa creus de l’abandó a què els sotmetem; a la poca cura que les prestam quan n’és l’hora tot deixant que creixin esbarriadament, com les criatures sense referents. Vivim d’esquena als boscos i ens omplim la boca exigint “pulmons” ciutadans cada cinc illetes de cases. A més, veus agosarades, davant les flames insaciables, proposen d’habilitar brigades netejaboscos formades per aturats de llarga durada o per presos, que ja s’hi val, d’estar mans fentes, ni que estiguin tancats purgant qualsevol malifeta, que tanmateix els hem de mantenir.

  I, per cert, com afecta les presons i els presos, la fallida econòmica de l’estat? Els militars ja han anunciat que si persisteixen les retallades i la manca d’inversions, la seguretat de l’estat perilla seriosament. I, a sobre, va el seu cap suprem –altre temps “generalíssim”- travela amb un escaló gens poca-solta i cau tan llarg com és, i ho és prou. No val a badar, mestre!