marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
18 de juliol de 2013
0 comentaris
ELS ALENS DE L’AIRE
Diuen els meteoròlegs que hem entrat en el temps de la canícula amb molt molt peu, enguany i de moment; que la calor, per aquestes illes nostres, encara és suportable. En general, asseveren aquests divulgadors amb força predicament, l’estiu del dos mil tretze serà suportador. Farà pics de calorota, és clar, però serà més passador que altres anys.
Quant als pronòstics del temps, és sorprenent veure com hem passat de les limitades prediccions del frare o dels seculars parenòstrics al ball d’isòbares, depressions, altes pressions, hectopascals i la resta de la nomenclatura meteoròloga amb una naturalitat corprenedora. Fins i tot hem après noms de niguls tan entremaliats com cirrocúmulus, nimbostratus o estratocúmulus. Els mauris, molines, barcelós, salamanques i altres “homes del temps” -o de l’oratge- imposen el silenci quan analitzen el temps que ha fet, fa i farà tot llegint precisament i clara les imatges del Meteosat, el satèl·lit més entenimentat i amable de tots els que ens vigilen.
De la calor i d’ombres, parla avui Guillem Frontera a l’Ara Balears en el magnífic article “Escenari sense balancí”. “La qualitat de vida a l’estiu s’amidava per l’accessibilitat a les ombres”, comença dient i segueix: “La gent esmerçava les seves forces, afeixugades per la calor enfornada, a la recerca d’aquests punts en què l’aire girava cantó i així prenia una tranquil·la força vivificant. Si aquest fenomen paradisíac s’esdevenia a ca teva, al corral, al jardí, a la porxada o a la carrera, aleshores parlar de felicitat no era tan ridícul com sol ser-ho de diari”. (http://www.arabalears.cat/premium/opinio/Escenari-balanci_0_958104310.html).
Esplèndida descripció que m’ha recordat mon pare quan els horabaixes de sol rabent venia de fer feina tot acalorat. Saludava la gent i passava immediatament per la dutxa. Del lavabo en sortia amb calçons curts i sense camisa. Prenia una cadira baixa i s’asseia amb totes les traces de pensador cansat en un indret de ca nostra on l’aire corria lleugerament refrigerat. Es tractava d’un punt neuràlgic de frescor no pensat per descansar-hi, de pas entre la sala i la cuina. Allí deixava que l’oratge li eixugàs lentament la suada que la dutxa mai no li evitava. Durant el temps que durava aquella mena de purificació, callava i tothom li respectava el silenci. Refet, s’aixecava, feia dues passes empatava la xerrada amb qui hi hagués i se n’anava a la galeria a llegir el diari.
Quan l’estada en aquella cambra de descompressió casolana durava més del compte, ma mare es lamentava que no corregués cap alè d’aire.
De la calor i d’ombres, parla avui Guillem Frontera a l’Ara Balears en el magnífic article “Escenari sense balancí”. “La qualitat de vida a l’estiu s’amidava per l’accessibilitat a les ombres”, comença dient i segueix: “La gent esmerçava les seves forces, afeixugades per la calor enfornada, a la recerca d’aquests punts en què l’aire girava cantó i així prenia una tranquil·la força vivificant. Si aquest fenomen paradisíac s’esdevenia a ca teva, al corral, al jardí, a la porxada o a la carrera, aleshores parlar de felicitat no era tan ridícul com sol ser-ho de diari”. (http://www.arabalears.cat/premium/opinio/Escenari-balanci_0_958104310.html).
Esplèndida descripció que m’ha recordat mon pare quan els horabaixes de sol rabent venia de fer feina tot acalorat. Saludava la gent i passava immediatament per la dutxa. Del lavabo en sortia amb calçons curts i sense camisa. Prenia una cadira baixa i s’asseia amb totes les traces de pensador cansat en un indret de ca nostra on l’aire corria lleugerament refrigerat. Es tractava d’un punt neuràlgic de frescor no pensat per descansar-hi, de pas entre la sala i la cuina. Allí deixava que l’oratge li eixugàs lentament la suada que la dutxa mai no li evitava. Durant el temps que durava aquella mena de purificació, callava i tothom li respectava el silenci. Refet, s’aixecava, feia dues passes empatava la xerrada amb qui hi hagués i se n’anava a la galeria a llegir el diari.
Quan l’estada en aquella cambra de descompressió casolana durava més del compte, ma mare es lamentava que no corregués cap alè d’aire.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!