MISERABLES ESTRUCTURALS. Capbreu gazanenc 8

Visita Can Gazà un jove periodista que s’interessa per com ens afecta la crisi, si ja en notam les conseqüències. En dir-li que, més que en sol·licituds d’entrades –els gazanencs som miserables estructurals- ho notam en el rebost, fa cara d’extraviat. En notar que hem notat la seva estranyesa, ens diu que és la primera vegada que entra a un centre d’acollida de marginats i, en conseqüència, el primer reportatge que fa sobre l’exclusió social severa. És el seu “bateig de pobre”, per tant, li deim  burletament, i ens retorna la fisca amb un somrís ruboritzat.

No costa gens, però, posar-lo en antecedents tot recordant-li que, segons les darreres dades, 18 de cada 100 persones que viuen a Mallorca ho fan pobrament, és a dir, per sota del llindar de la pobresa, que se situa al voltant dels vuit mil dos-cents euros anuals. D’aquestes devuit persones, 6 són pobres considerats “alts” –els seus ingressos superen en poc la meitat d’aquesta xifra d’euros, per posar una  fita-  i 3 “severs” –això vol dir, els ingressos són nuls o no arriben als quatre mil euros anuals. És clar, que entén perfectament que els darrers anys d’hipotètica bonança no han suposat cap minva en els índexs de pobresa i encara menys en els de la pobresa extrema, que és la que atenem a Can Gazà. Així, s’ha deixat que s’enquistàs la “misèria estructural” i que augmentàs perillosament el risc d’exclusió dels aturats, dels inactius i dels treballadors en ocupacions precàries. En  definitiva, les polítiques socials fins ara actives, en certs casos han alleugerit la pobresa màxima, i per això marginal, però no s’han afanyat prou per eradicar-la. El jove reporter mira més que no pren notes, bon senyal!, i veu que, a banda del  menjador per als trenta residents, també param una taula per a dotze comensals a la sala de la televisió. I li explicam que aquesta taula supletòria és el nostre punt d’observació de la marginàlia nostra: com més demanda d’un plat calent hi ha –i molts vénen i se’n van a peu-, més indicis clars que s’infla la bossa de misèria extrema. A més, tenim un altre termòmetre que indica clarament que el cos social mallorquí més necessitat té molta febre: empesos per la demanda, hem hagut d’habilitar el dissabte com a dia per repartir menjar a les famílies que ens en demanen. Així, si creixen els mísers al límit, aniran menjant el terreny dels carestiosos alts i moderats. Per aquesta raó, explicam al jove reporter, la resposta a la crisi no ha de ser reforçar la xarxa d’atenció a la marginàlia dita “estructural” –“la de sempre” en paraules planeres- sinó blindar el llindar de la pobresa, això és assegurar, no el mínim de la subsistència, sinó els cost del manteniment en la inclusió.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *