estereofònicx

Sempre m’han agradat grups instrumentals (entendre “instrumentals” com grups que fan cançons sense cantant): “Explosions In The Sky“, “Mogwai“, “65daysofstatic“, “Godspeed You! Black Emperor“, “Thee Silver Mt Zion“, per exemple. Suposo que pel fet que no hi hagi una lletra ni una veu que canti les cançons fa que produeixin temes rics en matisos i emocions. Acostuma a ser música envoltant, en ocasions no s’està per romansos i ataca directament a l’estat d’ànim de l’oient el qual s’ha de deixar endur per elles. També, tot s’ha de dir, és una música ideal per escoltar mentre un treballa tranquil·lament, i també, si s’ha de dir tot és diu tot, sovint hi ha un risc important d’adormir-se mentre s’escolta. Per altra banda, podria ser una recepta molt útil i recomanable per a totes aquelles ànimes estressades que necessiten un moment de repòs.

Cançons amb crescendos, en alguns casos arribant a punts d’intensitat casi inaguantable, la majoria de vegades tristes, introspectives, existencials, melancòliques, però també sovint harmonioses (no en el sentit musical, sinó, tal i com defineix la paraula “harmonia” el diccionari de l’Enciclopèdia catalana, en aquest sentit: “justa adaptació mútua de les parts o coses que formen un tot”), que et fan entrar en un estat catàrtic (tot està al seu lloc, tot encaixa).

No sé quina és l’etiqueta que els especialistes hi posen a aquest tipus de música, no té importància, el que sé és que té un punt de misteri, una certa màgia. També és una música adequada per recitar-hi poemes mentre les seves notes embolcallen les paraules, alguns grups ho fan, un exemple, aquesta cançó:

The Dead Flag Blues