FINESTRA FOTOGRÀFICA

El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i encara millor si alhora pot transmetre algun missatge o ajuda a expressar una opinió.

10 de juliol de 2021
0 comentaris

Sant Cugat del Vallès

10 de juliol de 2021

Havent aparcat en zona blava (és diumenge al matí, així que de franc) i decidits a explorar racons de Sant Cugat, al cap d’unes poques cantonades anem a parar davant d’una troballa inesperada: una construcció sorprenent —feta de totxo— es troba just a l’altra banda d’un petit barri d’entrada on un cartell indica l’horari de visites de l’espai museïtzat. És obert, però dins no hi ha ningú, tret d’un noi assegut en un tamboret, que en veure’n entrar ens pregunta per la nostra procedència.

—Venim de Badalona.

—Poden fer la visita pel seu compte, o si ho prefereixen, jo puc explicar-los algunes coses d’aquest lloc meravellós: origen, usos i curiositats arquitectòniques… És important que comencin per un punt concret que els recomano per poder seguir el circuit de forma adequada.

Ens hi prestem de bon grat: Sàvia decisió!, ja que no recordo haver topat mai amb un guia que expliqués amb tant de voluntarisme i apassionament les virtuts del lloc que relatava.

I així va ser com vam conèixer a fons, fins al més mínim detall, el Celler Modernista del Sindicat Agrícola de Sant Medir, una cooperativa vitivinícola que havia encarregat a l’arquitecte Cèsar Martinell un disseny constructiu que donés cabuda a la seva tasca productiva. Per qüestions econòmiques, d’aquell projecte només se’n va acabar una part, inaugurada el 1921 (justament ara fa cent anys). Martinell (deixeble de Gaudí) va poder aixecar una sèrie d’esvelts arcs catenaris (que no parabòlics), suportats per columnes que emulaven troncs entrelligats d’arbreda, culminada l’obra per un sostre de volta catalana. Tot un homenatge al modernisme del gran mestre; un estil que aleshores deixava ja pas al noucentisme.

Sota la diàfana estructura, observant gran part de la maquinària original que encara s’hi conserva, vam saber com els pagesos de l’època arribaven —amb els seus carros tirats per cavalls— pel carrer adjacent adossat a la part alta de la nau i com que des d’allà els obrers pesaven i abocaven el raïm a les tremuges superiors, que trepitjaven mecànicament el producte, des d’on es descarregaria als primers cubs de filtració. Vam aprendre com el motor elèctric accionava tot el tren de transmissió que, a base de politges i corretges, feia funcionar les premses que separaven el most de les pells i com aquests residus (anomenats brisa) encara es reaprofitarien en una última premsada per obtenir-ne aiguardent.

A més, el jove —i cada cop més emocionat— guia, va fer que ens fixéssim en la geometria del conjunt, en la forma de les tines, en la disposició de bàscules —discretament disposades—, en el recinte de descans dels operaris, en els orificis de drenatge del vi filtrat i en les canaletes per on es feia circular cap als cups soterrats; també en els forats al mur de tancament, habilitats expressament per airejar els vapors tòxics de la fermentació… Per acabar amb una exhaustiva explicació de l’esquema productiu, una mostra de fotos antigues i el relat d’anècdotes curioses.

Vam acomiadar-nos del noi deixant-li una propina —que inicialment semblava rebutjar, però merescuda al cent per cent—,  i amb la sensació d’haver agafat currículum, per si algun dia, mai se sap, el poble necessités mà d’obra per treballar de vinater.

 

PD. Per si encara en volguéssiu més detall, vegeu aquí l’esquema:


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.