Bloc de notes

El fet potser no es mereix aquest títol de sèrie televisiva però la colla de covards que han preferit esbotzar la porta de l’institut per emportar-se gairebé un centenar de portàtils per comptes d’atrevir-se a atracar un banc ens han fet molt de mal. Més que a nosaltres, a la mainada i les seves famílies. Ara troben un altre obstacle en la seva cursa per deixar enrere una anguniosa precarietat de recursos que sovint es combina amb una existència desesperadament desestructurada.

Per postres, alguns grups han hagut de suspendre classes (almenys les d’avui) perquè algunes aules han quedat inutilitzades entre el merder que ens hi hem trobat (portes esbotzades, armaris esqueixats, vitrines trencades, taules i cadires apilonades sembla que a cops) i l’anàlisi que hi han de fer els Mossos.

Sento companys que diuen que és cosa de professionals. Potser sí però ho poso en dubte; jo crec que sí que sabien què feien però en canvi no sabien on anaven: no coneixien pas l’institut perquè haurien pogut robar molts més ordinadors amb la meitat de la feina que van haver de fer per obrir tots i cadascun dels lockers dels alumnes que van haver d’obrir per endur-se’n els portàtils.

Aquesta tarda hem anat al riu per acomiadar la temporada de bany i n’hem tornat amb una bona bossa plena d’escombraries (llaunes, roba, ampolles, paper d’embolicar…). Quina ràbia que em fa aquesta gent que ho empastifa tot amb la seva merda.

Em feia mandra anar a Barcelona aquesta Diada però hi he anat perquè crec que és el que havia de fer, tot i que he de confessar que he fet tard per assistir a la concentració dels CDR als Jardinets de Gràcia. Com que ho tenia lluny i vist que no hi arribava a temps i encara era aviat per anar a la mani gran, i com que he dut el llibre que estic llegint, he anat a seure en una terrassa per acabar-lo mentre esperava la tarda.

La MJ i les nenes s’han quedat a casa, aquesta lluita no és la seva. O aquesta manera de lluitar. Jo, simplement, crec que s’hi ha de ser perquè crec en la constància. Hi ha hagut molta més gent de la que preveia i estic content perquè sembla que la majoria no oblida tan fàcilment com els líders polítics es pensen o voldrien. Per cert, hi ha hagut un moment en què he coincidit al carrer amb l’Oriol Junqueras i he estat testimoni d’una bona xiulada/esbroncada que li han dedicat.

Em sap greu per ell des del punt de vista personal però penso que políticament s’ho mereix. Ell i tota la plana major del seu partit ens volen fer creure que l’1 d’Octubre o no va existir o la vam cagar quan en realitat va ser un dels dies més clarament victoriosos que recordo haver viscut en el meu país.

Tornant al llibre, però, deia que per fer temps fins a l’hora de començar la mani m’he assegut en una taula i he acabat el que estava llegint: “El càstig”, d’en Guillem Sala.

La primera impressió que em va fer aquest llibre va ser molt dolenta. Més ben dit, la segona impressió, perquè la primera va ser fruit de llegir-ne extractes de ressenyes de diversos diaris i revistes literàries que hi ha a la solapa del llibre, i va ser sorprenentment bona. Sorprenentment perquè no havia sentit mai a parlar de l’autor (que després ha resultat que havia fet classe a la Maria) i tot i això les crítiques el deixen pels núvols.

Quan he començat a llegir el llibre, doncs, la impressió ha estat molt dolenta per una raó: no m’agrada gens que en una novel·la catalana els personatges parlin en castellà. Ja sé que és la llengua habitual de la majoria de la gent que viu a Catalunya però normalitzar el castellà en un llibre en català em sembla que és acceptar el resultat d’una imposició.

Després ha resultat que no pas tots els personatges parlen sempre en castellà, d’acord, però hi ha una cosa que potser és pitjor: el narrador fa servir repetidament castellanismes o escriu directament en castellà. Probablement dirà que això dóna autenticitat a la narració i la fa més versemblant, més propera a la realitat del carrer, però és que es tracta justament d’una realitat que és el resultat d’una imposició, la conseqüència de ser una colònia espanyola, i jo crec que és precisament contra aquesta normalització que hem de lluitar.

Dit això, la història del llibre em sembla molt bona i a més entra de ple en el que és el meu àmbit laboral. Aviam si demà en parlo més.

Estem passant la major part d’aquest estiu a Salt i tres o quatre tardes cada setmana ens acostem a la riba del Ter. Aigua i còdols (aquí en diem rierencs), molts de verds, pocs mosquits, algun pescador (en Pep), cap llúdriga, un parell de coipús, algun visó, moltes petjades de senglar…

Passeig en bici, matinal plàcida.

A la tornada he tingut un moment de sobresalt quan he vist els companys al pont de l’autopista. No me’n recordava que avui és dia de canvi de torn de vacances i per tant dia de ponts! Em sap greu no haver-hi estat, m’ha passat totalment per alt.

He acabat d’arribar a casa i m’he ficat a la cuina per tirar l’aigua a l’àrròs. El resultat: cassola d’arròs amb verdures per dinar! M’ha quedat prou bona, modèstia a part.

Doncs resulta que ens han aprovat totes les sol·licituds per anar de colònies aquest estiu! La pega és que ja hem acabat el curs i ara serà un problema contactar amb les famílies. I tinc fòbia a la paperassa, sí.

Si tot va bé seran la setmana del 19 de juliol i a Planoles.

Estan dirigides a alumnes de centres de màxima complexitat, com han etiquetat el nostre i com han fet amb tots els públics de Salt, i algú podria haver pensat que si ja és difícil contactar amb les famílies durant el curs, encara ho és més fer-ho quan nois i noies ja no vénen a classe i han començat vacances.

Les ajudes vénen gràcies al Fons Social Europeu però el Ministerio no es cansa d’insistir que les comunicacions amb les famílies han de portar el seu logo. “Competències plenes en Educació”, diuen que diu l’Estatut. Ha!

Una escapada al Pas d’en Prats per ficar els peus a l’aigua. La calor apreta i a més ens ho passem bé tot xipollejant com si fossim mainada o bé fent dics i rescloses estil “club de la marmota” com si fossim enginyers (de pa sucat amb oli). Ens hem distret fent una mena de tron amb rierencs que acabarem de completar un altre dia. Estem mirant de fer-ho realment bé de manera que no passi aigua entremig de les pedres; si el cabal baixa i l’agua s’hi estanca hi trobarem verdet? Bé, potser no tan ben fet… Si el riu baixa molt ple oferirà resistència i es col·lapsarà? Podria ser…

De fet, si hi queda verdet s’assemblarà més a un tron de debò, no? No porten vellut verd els trons?

Qui no té feina el gat pentina, però que divertit que és!

A la passejada d’avui ens ha sorprès trobar-nos en Jep, el nostre veí de la plaça. Encara ens ha sorprès més quan ens ha explicat què hi feia pel Pas d’en Prats i ens ho ha il·lustrat amb una bona foto que diu que és de fa poc:

Encara una altra cosa positiva, i és que tot xerrant ha resultat que es coneix molt bé aquest sector de riu. Ell s’hi passeja ben equipat, amb botes i pantalons de pescador, però tot i això m’ha ensenyat un lloc per on potser podré travessar-lo amb més tranquil·litat que els indrets que fins ara he fet servir jo. Es tracta d’un banc de sorra que hi ha a prop de l’aiguabarreig amb la Llémena. Aviam si demà puc passar-hi amb la bici a coll!

Cada primavera es veu més de colza pels camps; no recordo pas haver-ne vist tanta temps enrere (vull dir anys). Aquesta tarda m’he fixat en el color groc que s’escampa pel camp de la Creu, al darrere d’Espai Gironès. El groc és un dels colors que distingeixo bé i no sé si és per aquesta raó o alguna altra que no puc evitar de quedar-me extasiat tot contemplant la grogor que inunda els camps en aquesta època de l’any.

Aquesta tarda, quan hem sortit a passejar amb la MJ, hem pogut copsar el contrast entre el verd dels farratges i el groc de la colza. Quan el verd és ben verd, quan l’herba no està barrejada amb flors o mates o arbustos d’altres colors o altres tonalitats, el puc veure ben clarament. Avui, amb una separació tan diàfana, tots dos colors separats pel rec, un a cada costat, ha sigut com veure el paisatge tallat com si fos un pastís gegant partit en dues meitats per un flequer imponent.

No hi ha pas gaires pastissos de menta i vainilla. Podria ser de raïms i crema. O una mousse de te matxa i llimona?

Ja en tenia ganes i per fi he trobat una estona per acabar la ressenya de l’excursió que vaig fer per St Gregori, a l’altra banda del riu que cus els territoris respectius de saltencs i gregorians i que vaig haver de travessar dues vegades per veure les tres fonts del títol.

En destaco dues de les coses que m’han cridat l’atenció. La positiva, l'”escala de peixos” instal·lada no fa gaire i que ha de servir perquè aquestes bestioles aquàtiques amb escates i aletes puguin pujar i baixar riu amunt o riu avall segons els convingui sense els obstacles que trobaven quan no hi havia l’escala.

La negativa: les tifes que els cavalls de les hípiques del poble deixen anar per la via verda i que les soles de les nostres sabates s’emporten a casa juntament amb la pesta que carden.

Mira que costaria poc de posar sarrons al cul dels cavalls!

Ahir a la tarda estava xerrant amb en Mines al Pont del Rec quan vam veure que aigua avall baixava alguna cosa negrosa que de bones a primeres semblava un pneumàtic vell flotant entre dues aigües. Va resultar ser una bèstia que tot nedant es va anar acostant a la paret del rec i, quan hi va estar a prop, s’hi va enfilar fins a un forat que deu ser el seu cau.

No crec pas que fos una llúdriga (tant de bo ho fos!) sinó un d’aquests visons americans que estan envaint els nostres rius. N’he passat fotos a Marfull i a l’Ajuntament.

Diuen que (llegenda urbana?) tots aquests visons vénen d’unes granges d’on van fugir. Es veu que n’hi havia dues a Osona i després també se’n van escapar d’una altra de l’Empordà. Per una banda, em sap greu que tinguem aquests visons americans a les Deveses perquè han desplaçat espècies autòctones, però per altra banda no puc deixar de sentir simpatia cap a aquests animalons que han aconseguit fugir de la granja on els tenien empresonats i on els esperava la mort i posterior transformació en abrics.

Recentment s’ha descobert que els visons poden ajudar a escampar el coronavirus i a més a més agreujar-ne els símptomes, de manera que han afegit problemes de salut pública als reptes ètics i ambientals que havia suscitat la seva entrada a casa nostra.

Avui dissabte hem quedat a les 11 del matí davant del Pavelló Municipal d’Esports per fer una petita bicifestació en record d’una senyora que va ser atropellada mentre anava en bicicleta aquí a Salt. Hem deixat una bici blanca en record seu a l’avinguda de la Pau.

Mentre pedalava rumiava que està de moda, potser està bé, fer servir la paraula “violència” per tot d’accions que fins fa poc eren considerades poca cosa més que incòmodes o barroeres. També per abusos abominables. No sé si hauríem de fer servir alguna altra paraula (que desconec) per diferenciar l’acció pròpiament i físicament violenta de la coacció moral que sovint fiquem al mateix sac. Un marit que estomaca de manera salvatge la seva parella i un executiu d’empresa que coacciona un treballador o un conductor que fuig després d’haver atropellat un ciclista sóc accions detestables però que crec que no pertanyen pas a la mateixa categoria. Tanmateix, quan se’n parla a les notícies es diu que hi ha hagut “violència”; no sé si en altres llengües tenen mots diferents per referir-se a la violència física i la violència no física, o si tenen uns escala graduada de mots que indiquen o reflecteixen “violència”.

Tornant a la bicifestació, voldria aprofitar per fer proselitisme: vull escampar la idea de tancar el trànsit de Països Catalans, al menys en caps de setmana. Es podria començar fent-ho només diumenges al matí; són unes hores en què l’avinguda està pràcticament buida, i el fet de permetre que la gent hi fes algun partit de futbol o de bàsquet, que la mainada hi passegés lliurement en bicis o patinets, o inclús que s’hi fes algun mercat de segona mà, faria veure clarament l’espai tan desaprofitat que tenim a un pam de nas.

D’aquí a tancar-lo tot diumenge i després tot dissabte, creant al principi alguna incomoditat, tampoc no hauria de ser gaire complicat. Això permetria visualitzar l’espai encara més clarament i mentalitzar tothom que una avinguda tan ample no pot estar monopolitzada pels vehicles a motor. Llavors, fer-hi carrils bici, línia de tramvia, pistes de tennis o jardins hauria de ser decisió de la gent, i estaria bé que hi hagués un concurs d’idees en què tothom hi pugués dir la seva mentre s’anés pressionant l’ATM, l’Ajuntament de Girona i la Generalitat perquè anessin dissenyant un altre tipus de vial, és a dir, un altre tipus de mobilitat que permetés tant que la gent de fora pogués accedir al centre de Girona (que és el que la majoria de cotxes que passen per Països Catalans vol fer) com que les persones que vivim a mig camí no ens haguéssim d’empassar els fums ni patir els accidents ni aguantar les molèsties que tant de trànsit motoritzat ocasiona.

En qualsevol cas, molta gent va assistir a la manifestació tant a peu com en bicicleta, de manera que potser tampoc no va ser ben bé (o només) una «bicifestació». Ai, les paraules…

Avui, per casualitat, he ensopegat amb un llistat interessant: el dels monuments de Salt.

Hi he trobat alguna cosa que desconeixia, com la casa de cal Brut, que sempre m’havia intrigat, o la barraca d’en Genura (aquesta, però, mal catalogada).

Per guardar i anar repassant.

Avui les he vistes! N’havia sentit a parlar i també n’havia llegit alguna cosa però no ha estat fins avui que he anat a veure-les.

Segons la descripció de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, l’obra…

…demostra l’intent del Marquès de Camps de protegir les seves terres de les vingudes del riu. Carles de Camps i d’Olzinelles, segon marquès de Camps, era enginyer forestal i coneixia les tècniques hidràuliques de prevenció i defensa en front de les avingudes del riu. L’objectiu de la construcció d’aquesta obra era la defensa dels seus camps de conreu i les seves plantacions forestals.

Es tracta d’una obra hidràulica del segle XX formada per un conjunt de gabions de malla metàl·lica de doble torsió omplertes amb rierencs. Es troba al marge dret del riu Ter, a l’inici de les Deveses del Marquès i al límit de la terrassa fluvial.

Torno a fer aquesta ruta perquè m’agrada i a més aprofitaré per fer algunes fotos per afegir a les que ja tinc penjades.

I sí, altre cop torno a pensar que algun dia em posaré a estudiar o investigar de debò per deixar per escrit alguna mena de llistat més o menys exhaustiu del que homes i dones hem fet per aprofitar els cabals d’aigua que ens hem trobat, sobretot al Pla de Salt.