Bloc de notes

Les tifes de gos són tan habituals al barri que ja formen part del paisatge. Quina ràbia. Cal fer-hi alguna cosa.

L’1 d’octubre va ser un dia molt intens i també ho va ser el dia 3, en què es va anar a una vaga general com jo no n’havia viscuda mai cap. Diuen que van ser uns dies, unes setmanes, pre-revolucionaris. Potser sí; la gent estava amb les piles carregadíssimes; s’havia desafiat l’Estat i s’havia guanyat, i tothom esperava que la declaració d’independència fos aviat. Ja sabem què va passar després quan el president Puigdemont es va fer enrere, i sabem també què va passar a partir de llavors, amb gent a la presó i a l’exili, la repressió i molta gent progressivament desanimada tant per aquesta repressió com també -potser sobretot- per la inacció dels representants polítics.

No sabrem mai què hauria passat si en Puigdemont no hagués suspès la Declaració; ell diu que no volia fer-se responsable de morts perquè sabia que l’Estat espanyol estava disposat a qualsevol cosa per evitar la independència, però això és una cosa que tothom sabia abans de començar. Què s’havia pensat quan es va posar al capdavant? També hi ha gent que diu que va fer bé d’aturar-ho perquè hem d’esperar a ser més a favor de la independència, però és que ni ta sols amb el 95% de catalans demanant un referèndum l’Estat espanyol el permetria; l’Estat ha treballat i treballa des de sempre perquè això no pugui passar mai.

Això que hem viscut avui ha estat un miracle. Tres-cents anys de repressió no ens han fet desaparèixer i encara maldem tossuts per sortir-nos-en. I no només repressió pura i dura: tot al llarg del segle XX Espanya es va dedicar a enviar centenars de milers de treballadors espanyols a Catalunya gràcies a l’oportunitat oferta per la necessitat de mà d’obra barata de la burgesia industrial però amb l’objectiu implícit de rebaixar el percentatge de catalans a Catalunya i, per tant, d’aigualir el sentiment de pertinença al país. Que es pogués incloure bona part d’aquelles famílies al projecte de Catalunya no deixa de ser una proesa, però entre aquesta entrada massiva de sentiment espanyol i les renúncies i traicions de part de catalans, la realitat és que va ser una gesta gairebé increïble que l’octubre de 2017 la meitat de la gent que viu a Catalunya es plantés davant una urna per votar a favor de la independència. No sé pas si tornarem a ser mai tants per fer alguna cosa semblant.

Jo crec que va ser una oportunitat perduda. Si els Mossos, per exemple, no haguéssin col·laborat, l’Estat no tenia pas mitjans per impedir que encara més gent votés.

El final del dia va ser el moment de relaxar-se i, per tant, de permetre que tot el que havíem viscut anés aflorant. Un cop al sofà de casa i davant de la tele veies el recull d’imatges que oferien totes les cadenes, estrangeres incloses, i va ser un altre moment intens.

Ara fa un any del referèndum i som on som, encara lligats a Espanya. Va servir de res fer-lo? I tant! Llavors ja es veia clar, i avui, un any després, encara més: va servir com a mínim per dues coses.

La primera, per deixar clar que si volem podem fer trontollar l’Estat; vam actuar tots plegats amb un objectiu comú i al marge de les afiliacions partidistes de cadascú, i a més amb ganes de construir i no pas d’anar a la contra, portant la iniciativa i no pas a remolc, de bon rotllo i essent positius, i això és imparable. Ens va fallar una decisió transcendent que va prendre una sola persona; amb més informació que nosaltres, segur, però que no va correspondre als desitjos de la gent que havíem lluitat l’1 i el 3 d’octubre.

I la segona cosa, va marcar un abans i un després en la relació no només entre Catalunya i Espanya, sinó entre gent que creu en la democràcia i la gent que prefereix qualsevol altra cosa mentre sigui espanyola. Va quedar clar que Espanya és democràtica només fins a un punt, i que més enllà tant se val quanta gent estigui a favor del canvi: si el cor de l’Estat diu que no, és que no, i fa servir tota la força que té, policia, jutges i si cal exèrcit per barrar el pas de la gent. El que ha quedat demostrat és que arriba un moment en què s’ha de tirar endavant sense por i assumint riscos. Si no hi ha aquesta determinació política no s’aconseguirà la independència, ningú ens la regalarà. Cap Estat no ha regalat mai res, ni aquí ni enlloc del món.

Jo crec que si no hagués estat pels Podemos, que ara que no hi ha els convergents són els que fan el paper de la puta i la ramoneta en la qüestió nacional, la pregunta hauria estat simplement «Voleu una Catalunya independent, sí o no?». Jo no entenc que una persona que s’autoproclami d’esquerres no lluiti per tots els drets humans, dret a l’educació, a la llibertat, a drets civils, socials, sindicals, i també nacionals, però cadascú ha de fer el que cregui convenient amb la seva consciència.

En fi, sigui com sigui, es va convocar el referèndum. Es va convocar perquè hi va haver gent que va insistir, va empènyer perquè es fes. Em sembla que tothom té clar que si no hagués estat per l’empenta del carrer no s’hauria convocat cap referèndum. En això ha passat el mateix que el 9-N al 2014: en Mas no hauria pas convocat mai de la vida la consulta si ho hagués pogut evitar, i per això el va descafeïnar tant com va poder. Per cert, una cosa que en Mas sí que va saber fer va ser aprofitar la convocatòria del referèndum per presentar-se com un lluitador que plantava cara a l’Estat i per això es mereixia liderar Catalunya. Per desgràcia, molts van entendre que la lideraria cap a la independència i crec que la CUP va fer-li un favor personal quan se’l va fer apartar de la presidència de la Generalitat i va haver de deixar pas a algú que sí que creia en la independència, en Puigdemont.Així, en Mas es va poder desmarcar del referèndum de debò, el d’octubre de 2017. Tot i això, en Puigdemont també ens va fallar a l’últim moment, però d’això ja en parlarem un altre dia.

El que va fer més evident l’impuls del carrer va ser la creació dels Comitès de Defensa del Referèndum. La gent no s’acabava de creure els polítics dels partits del govern i a més veia que l’Estat estava apretant fort perquè el referèndum no se celebrés, i com que es temia que la Generalitat no tingués prou força per convocar-lo es van crear grups de suport per defensar dues coses. En primer lloc, els col·legis electorals en cas que no es poguessin obrir la diada de la consulta, o que la policia hi anés a tancar-los, i en segon lloc perquè els dirigents no es pensessin que deixaríem que el referèndum no fos més que una pantomima i no servís per a res. Molta gent es va organitzar per tirar endavant el referèndum, i la majoria d’activistes es va organitzar en els Comitès de Defensa del Referèndum (que després es van convertir en els Comitès de Defensa de la República). A Girona se’n va constituir un amb el nom de «CDR Girona-Salt», però la mateixa setmana del referèndum ja es va constituir el de Salt a l’Ateneu de la Comicrós.

Des que es va conèixer la pregunta del referèndum vaig estar rumiant-hi i encara no he sabut expressar bé què en penso; aviam si escrivint-ho me’n surto.

Molta gent deia que el fet que la pregunta demanés si s’estava a favor o en contra d’una «república catalana» i no pas d’un «Estat català» va ser sobretot per recollir simpaties del món de Podem i companyia, però jo crec que en realitat no va pas fer que gaire més gent anés a votar. Gaire més gent apart de la que ja estava a favor de la independència, vull dir. Les coses que van passar els mesos anteriors al referèndum sí que crec que van empènyer gent a votar; probablement també hi van contribuir les càrregues policials del mateix dia 1, que potser van empènyer els últims demòcrates espanyols que encara eren reticents a acceptar un referèndum d’autodeterminació a fer un pas endavant quan van adonar-se (si encara no se n’havien adonat) que la cosa no anava pas d’independència sinó de democràcia. Malauradament, les càrregues televisades també devien fer que la gent més poruga que hauria votat canviés de pensament i es quedés a casa.

La persecució que l’Estat va fer de tothom que volia el referèndum, els registres a impremtes per confiscar paperetes, l’intent d’entrar a la seu de la CUP, etc, tot això va deixar molt clar que l’Estat no acceptava la llibertat d’expressió, de pensar diferent. Penso que aquesta constatació va empènyer més indecisos a votar que no pas l’enunciat de la pregunta. Tot i això, el nombre de votants no independentistes va ser bastant magre; de fet, el recompte ho va deixar bastant clar perquè el percentatge de paperetes del «no» no va passar del 7%. Això vol dir que no hi ha gaires demòcrates entre la gent que no vol una Catalunya independent? Hi he pensat molt. A mi em sembla que la gent que va anar a votar que “no” el dia 1 d’octubre ho va fer per motius de convicció democràtica, pensant que en un país s’ha de poder votar i s’ha de poder parlar i s’ha de poder decidir el que vol la majoria amb normalitat; hi he pensat molt, deia, i no sé com s’ha de qualificar la gent que també pensa això però en canvi no va anar a votar. Suposo que a la seva escala de valors compta més l’espanyolitat que la democràcia.

Segur que n’hi va haver que s’hi van apuntar perquè a la pregunta s’esmentava la república, però jo diria que la qüestió de la independència és una cosa poc racional i molt emocional. Tanmateix, que s’esmentés la paraula «república» definia el model de país que molta gent vol; jo vull creure que una majoria de la gent que viu a Catalunya vol una república, però també és veritat que en aquest cas estava clarament emmarcada en la independència de Catalunya i ningú no pensava en una hipotètica tercera república espanyola encara que segur que hi va haver gent que es va decidir a votar només pel fàstic que li fa aquesta monarquia ostentosa i sense escrúpols.

A banda d’això, també vull dir que em fa ràbia que l’enunciat de la pregunta estigués pensat (si és que va ser així) per atreure la gent espanyola autoanomenada d’esquerres, perquè anéssin a votar encara que fos que no, perquè em fa molta ràbia aquesta gent que fan com que són d’esquerres però diuen que no lluiten per la independència perquè ningú els garanteix que l’Estat català seria millor que l’espanyol. Demanen garanties que si fossim independents tindríem una república social, feminista, democràtica, amb tots els drets civils reconeguts per a tothom, etc. A mi, tot això em sona a fals. En una mani feminista ningú pregunta a les dones que hi ha si són de dretes o d’esquerres; una persona que lluita pels drets dels immigrants no ho fa pas només pels drets dels immigrants que simpatitzen amb la seva ideologia; quan lluitem contra l’Estat perquè aprova lleis que limiten la llibertat d’expressió no ho fem pas per garantir la llibertat només dels que escriuen desd’un punt de vista o en una llengua determinada. En canvi, aquests autoanomenats progressistes diuen que només lluitaran pels drets nacionals si es garanteix que l’Estat que en resulti serà una república social, feminista, etc.? Sincerament, em costa de creure els que diuen que no volen ni tan sols votar la independència de Catalunya perquè si fossim independents tindríem un Estat de dretes. A les nacions, o se’ls reconeixen els drets o no se’ls reconeixen, igual que es reconeix que les dones o els immigrants o els aimaraparlants tenen drets pel simple fet de ser persones tant si aquestes dones, immigrants o aimares simpatitzen amb el liberalisme, el socialisme o l’anarquisme. Els col·lectius nacionals tenen drets perquè són reconeguts com a nacions. En realitat, els podemites no reconeixen que els catalans siguem una nació i per això no ens reconeixen el dret d’autodeterminació. Per això la majoria no va votar. Són a l’altre costat de la barricada, vet-ho aquí.

D’aquí a uns dies farà un any del referèndum d’autodeterminació que vam celebrar l’1 d’octubre de 2017 i voldria escriure’n quatre ratlles per mirar d’ordenar el que en recordo i de pas deixar-ne constància per escrit.

Vaig participar-hi activament però no hi vaig jugar cap paper rellevant més enllà d’enganxar alguns cartells les setmanes abans i bustiar una mica de propaganda; també em vaig quedar a dormir en un col·legi la nit de la vigília i tot el dia 1 vaig estar en el meu col·legi i després a l’Ajuntament.

Sense saber gaire bé com, suposo que una mica com tothom, em vaig trobar que en el meu país se celebrava un referèndum d’autodeterminació. És veritat que ja portàvem uns anys organitzant actes, manifestant-nos, lluitant pacíficament, però també veient que les autoritats no lideraven res, no ens feien cas, i per això la gent es va haver de posar al davant. Si no, no s’hauria pas celebrat cap referèndum. Pel que fa a mi, no és pas que estigués especialment implicat a cap organització tot i que era i sóc soci d’Òmnium i de l’ANC, i procuro anar a les assemblees d’IPS. Sempre he volgut la independència del meu país i el referèndum era la batalla de referència en aquells moments. Jo crec que va ser la dinàmica que va seguir el país, tot el que va passar abans del referèndum, el que em va empènyer a intentar ajudar i mirar de fer alguna cosa. Potser el fet que l’Estat prohibís el referèndum va ser el que va deixar més clar que era el lloc on s’havia de ser en aquells moments.

Sovint es diu que a Salt estem lligats de mans i peus perquè el terme municipal és petit i no queda lloc per fer-hi res. Tanmateix, des que es va fer neteja de l’espai que ocupava Frigorífics del Ter tenim una parcel·la enorme que dóna per molt. Què s’hi pot fer?

Un aparcament dissuasori a l’entrada del poble amb llançadores en forma de bus o tramvies i girocletes que portin a Girona la gent que hi aparqui el cotxe?

Una escola esportiva amb multitud de camps de gespa, pistes de bàsquet o handbol i serveis?

Un centre hospitalari que complementi el Santa Caterina o renovi el Trueta?

…?

La cosa ve de lluny però aquesta setmana passada hem anat de bòlit amb reunions amunt i avall, al Vallvera, a la rectoria, a casa, St Jordi pel mig, bustiades… Però finalment avui ciutadania i entitats units a Salt Decideix convoquem a Salt el referèndum per a l’autodeterminació que volem a Catalunya. Avui mateix també se celebra a Girona i a Sarrià de Ter. Si el govern no es veu amb cor de fer-ho, hem de ser la gent del carrer que l’obliguem a tirar endavant.

Els resultats han estat molt satisfactoris: hi han votat més de 3.500 persones, el 95% de les quals hem votat afirmativament.