Bloc de notes

Aquest matí he repetit la ruta del 26 de maig. Sovint repeteixo rutes per anar afegint detalls a la ressenya però avui ha estat com un déjà vu, com si estigués en el mateix dia de la primera vegada que feia la ruta. Un sentiment estrany.

Després, a la tarda, he estat a la concentració per la Diada. Tot l’espai ple però amb molta gent escampada, poc concentrada. Sentiment estrany, també. Què s’ha fet de l’esverament i alegria de fa tres anys?

An awkward day, sobretot a la tarda, que ve després de molts dies i mesos estranys. Hi som i no hi som.

Entre ahir que vaig portar la família a Ikea i els dos viatges d’avui a Tossa m’ha quedat una mica de complex de taxista per haver conduït el cotxe amunt i avall. Són viatges diferents però tot seria més fàcil i no caldria llogar cap automòbil si existís una bona política de transport públic.

Per cert, que quan aquest vespre tornava de deixar el cotxe a Girona he caminat cap a casa tot al llarg del carrer Major i se m’ha acudit de fer un recompte de totes les persones que m’anava trobant en el meu costat de carrer, a la meva vorera. Han estat just cent persones, de les quals:

• 35 no portaven mascareta.
• 14 la portaven mal col·locada (sense tapar-se el nas, per exemple).
• 51 portaven mascareta com cal.

En Manel Fontdevila l’encerta de ple quan dibuixa la feina que fan els nostres dos partits més grans.

Mentrestant, alguns van preparant la Diada d’enguany, que serà molt repartida (se celebrarà a molts indrets pertot Catalunya; a Salt també).

Per cert, hi ha hagut moments en què els nostres dirigents han estat capaços de jugar-se els béns i la vida pel país. Justament tal dia com demà de fa molts anys va tenir lloc la batalla naval de les Formigues.

Avui ens hem proposat de banyar-nos al riu, que fa molt que no ho fem tots plegats. Dissortadament, quan hem arribat al Pas d’en Prats hem descobert que gent a cavall hi ha arribat abans i ens hi han deixat un regalet per treure’ns les ganes de ficar-nos a l’aigua en aquest punt. Quina ràbia! Estic tip d’aquestes hípiques que tenim. Això no és via verda i no se’ls pot prohibir que hi vinguin a cavall, però saben que en aquest lloc sol haver-hi gent i diu molt d’ells que no busquin un altre itinerari o ni tan sols posin un sarró al cul del cavall.

De tornada a casa, cap sorpresa: les forces d’ocupació encara hi són; per tant, tornem a algunes de les rutines de la resistència a què ja ens hem acostumat. Avui: parada al passeig, com cada primer dissabte de mes.

Es tracta de mantenir-se ferms no només perquè la injustícia nacional continua sinó perquè a més a més ara hem de fer front a més de repressió. Les formes de la lluita van canviant i s’adapten a la situació; ara cal que fem calaix per als companys i companyes que estan essent investigats pel tall de la Jonquera. Ells no van fallar; nosaltres tampoc no ho farem, però l’Estat se’n surt perquè mentre estem distrets ajudant els companys, l’Estat continua fent la seva feina de repressió i desnacionalització.

No sé si ho puc dir tan alegrement perquè, en realitat, de l’hort de casa només hi ha les tomates però cal que consti que el pa i l’oli (i el formatge que hi afegiré després de fer la foto) ve tot de cooperatives properes. Quin goig, poder menjar així!

I que bo que és!

Un passeig fins al riu dóna l’oportunitat de mostrar unes fotos que poden voler dir algunes coses. Food for thought.

Diu que quan ens morim les ungles continuen creixent en el cadàver. La primera foto seria l’equivalent vegetal d’aquest fet tan inquietant. En una planta, però, el fenomen no em fa gens d’angúnia.

La segona va d’una soca que es resisteix a morir. Resistència, fortalesa, perseverància, resiliència… fins quan? 

I la tercera fa fàstic, el mateix que ens fa quan anem passejant pel Carrilet i ens trobem cagarades de cavall al mig del pas. Ara que em fixo en el lloc on tenen tancats els cavalls, el que m’estranya és que hi hagi tan poques tifes a la via verda.

Diuen que demà hi haurà el cerimonial en què es presentarà oficialment el nou hospital i que l’agraciat pel sorteig serà Salt! Collonut, però haurem de llegir la lletra petita.

Nits d’estiu al balcó de casa. Plàcides, fresques… Es presten tant a petar la xerrada com a contemplar en silenci la meravella que en diuen volta del cel; quin espectacle!

En el discurs al claustre d’avui, la nova direcció de l’institut ha donat per morta una època i ha cantat l’inici d’una de nova, i no em refereixo pas només als canvis que tindrem deguts a la pandèmia que estem acabant de passar. En tot cas, això s’afegirà a la nova manera d’entendre el funcionament del centre que el nou equip intentarà tirar endavant.

A l’equip que plega he vist decepció i fins i tot amargor en alguns, resignació en uns altres i ganes de passar pàgina a tothom. Només un dels exmembres passarà aquesta pàgina amb il.lusió, crec; els altres giraran la pàgina forçats per la necessitat de canviar de medi ara que ha quedat clar que l’actual és més aviat hostil o al menys no tan favorable com havien volgut creure.

A la direcció que està naixent he vist il·lusió per començar però encara no han detallar plans. Tampoc no n’era el moment, crec, però potser sí de fer-ne una pinzellada i animar a començar a treballar a partir d’unes idees (i dates?) concretes. Els que ens sentim més a prop d’aquests que entren que dels que pleguen mirem endavant amb alegria i optimisme.

Continuem.

Avui ha caigut una de les grues que fa temps que estan plantades entre els blocs del costat d’Espai Gironès (feia temps que les veia aturades). N’hi ha per explicar-ne moltes coses però trobo que el fil de piulets que la Mari-ETA té penjat públicament està prou bé i el transcric aquí perquè explica detalls que crec que val la pena de conèixer:

Aquesta obra fa anys que dura, concretament més de 10. L’Ajuntament de Salt li va renovar la llicència (construeixen amb la normativa antiga) fa aproximadament un parell d’anys. I fa uns quants anyets més, un alcalde de CiU li va permetre canviar el projecte original dividit en tres fases i en sòl residencial per dues fases residencials i una altra zona comercial amb hotel i tot.

Els ulls grossos o embenats de l’Ajuntament de Salt amb aquesta empresa constructora no es limiten als polítics. Davant hi ha la comisaria de la Policia Local que cada dia, i quan dic cada dia em refereixo a CADA DIA, permet que dos cotxes de l’empresa estacionin sobre la vorera. Mai han estat ni avisats ni multats ni retirats (i sí altres cotxes de tercers). Us poso exemples. Tinc més dies.

Durant els primers dies del COVID van aturar l’activitat però en reprendre-la els treballadors es passaven les mesures pel forro (ni una visita de la Policia Local ni de Protecció Civil, que cada dia veien l’obra 100 cops).

A les fotos també es pot apreciar que CAP TREBALLADOR utilitza el casc, tot i estar-hi obligats per normativa. Ni una visita dels inspectors del Departament de Treball en almenys dos anys.

I per què faig el fil? Doncs avui hi ha hagut un accident greu: ha caigut la grua!

Sort que pel que sembla no hi ha hagut ferits. Han aparegut els Bombers però només han fet posar una cinta i santes pasqües. Ni els tècnics de l’Ajuntament ni la Poicia Local han paralitzat l’obra, ni han demanat documentació, ni res de res. Els paletes han seguit treballant sense casc, el gruista ni sabem qui era en el moment de l’accident ni se li han fet presentar 

els papers de les revisions i inspeccions diàries ni res. I la grua segueix penjada de l’edifici… A mi m’ha costat 15 minuts trobar la normativa del RD 836/2003.

Farem alguna cosa o continuarem fent la vista grossa amb aquesta empresa a costa de possibles accidents o negligències més greus?

Ajustar-se a lleis absurdes té el seu què, també. A la fase 1 de confinament no podem sortir del municipi per fer esport, però sí que podem sortir-ne si és per haver quedat a fer el toc amb algú. Doncs això, que he quedat amb un amic. Ja no recordo si a Madremanya, Juià o Celrà però la qüestió és que si consumeixes pots traspassar límits municipals. I jo, que no tinc ni vull tenir cotxe, he hagut d’anar a Juià en bici. Have you got any questions?

I goita, repassant el post d’ahir sobre aprofitar aquest temps de poca activitat per repensar què és el que podríem fer més bé em ve al cap que alguns ajuntaments han aprofitat l’avinentesa per fer obres o al menys aprovar normatives que donen més de  protagonisme a vianants i ciclistes. Avui he passat pel carrer del Carme de Girona i he recordat la proposta (promesa?) municipal d’implantar-hi una Zona 30. No només no s’ha fet res al respecte sinó que s’hi han eliminat els ressalts que obligaven a reduir la velocitat.

Penso això de Girona tot passant pel carrer del Carme però l’equip de govern municipal de Salt tampoc no és que s’estigui lluint gaire (ai, i jo somiant en uns Països Catalans lliures…).

Més sobre aquest recorregut d’avui: una abraçada a la gent de St Martí Vell. Els pobles mai no ens deceben!

Sembla que a poc a poc la vida es va normalitzant, i faig servir aquesta paraula sense voler dir que això sigui necessàriament positiu. Només vull dir que a poc a poc tornem a fer algunes de les coses que ja solíem fer abans de l’arribada del virus, amb els mateixos encerts i les mateixes pífies. Idealment, s’ha aprofitat aquest parèntesi per fer alguna petita reflexió i hauríem de començar a fer algunes coses més bé.

Demà, per exemple, tornen les convocatòries de cada dimarts del grup de saltencs i saltenques que encara recordem la gent que és a la presó i l’exili i no oblidem per què són on són.

Aquest matí hem sortit a passejar cap al riu i ens hem trobat que l’aigua ha anat modelant tot un altre paisatge a resultes del Glòria. El Ter conserva tot el seu encant però no és pas el mateix riu.

Ens ha sorprès agradablement veure-hi tants ocells; es nota que la primavera va fent la seva feina malgrat vents i tempestes. Això sí: el Glòria va arrossegar tot d’andròmines i galindaines i trastos poc desitjables que s’haurien d’anar a retirar. Nosaltres n’hem arreplegat uns quants i els hem deixat al costat del camí perquè se’ls endugui la brigada municipal quan faci la ronda.

Sembla mentida que aquesta estampa tan bucòlica pertanyi a un dels municipis més densament poblats de Catalunya que a més a més pateix un procés de suburbialització dramàtic. Però sí, això és a Salt, amb prou feines a quinze minuts a peu de casa.

Per cert: hem conegut aquest nou saltenc que acaba d’arribar al món en el nostre poble fa només uns minuts.