Havíem fet voltes
vorejàvem les cel·les
i ensumàvem defecacions
orines i vòmits
Havíem emprès un camí
de lentes passes pel paradís
hores de sol i de pati
Miràvem el sol constant
partíem el temps en hores
dormíem les hores del temps.
23 juliol 1992
Recordo un poema del Vicent Andrés Estellés.
Parla duna noia prenyada que aparegué així, per
art de màgia – en el club de tenis local.
Recordo l’Estellés
i penso que també a l’escola
una noia prenyada
filla de gallecs i propietaris d’un bar
Mai no la vaig veure en cinta, però.
Va ser el setembre del sisè
quan en no acudir-hi, murmuraven
Parlo d’una noia prenyada
potser per art de màgia
en la màgica edat dels dotze anys.
Tot i que Elles eren adultes
altes, mamelludes i plenes de grans.
La vida ens trucava la porta
a tots, petits cops al cap
que ens demanaven què hi teníem a veure
quan els petons a les cantonades i els amorraments
amb aquell fill de ningú sap amb ningú.
22 setembre 1992
[Publicat a Llibertat.cat el 09/07/2022]
Aquest estiu escrivia en un article que “No pot ser que, després de la revolució democràtica d’Octubre de 2017, es visquin processos de regressió en l’exercici de la presa de decisions, la participació i la transparència. Cosa que està passant, tot i els avantatges que aporten les tecnologies a l’hora de votar o debatre i el vincle emocional del poble català amb la imatge de les urnes després de les consultes locals per la independència, del 9N i de l’1Oct.”
Insistia que “Allò que critiquem dels nostres enemics no pot ser reproduït per nosaltres. Partits polítics, entitats, sindicats, candidatures, ateneus… haurien de guiar-se per una estricta ètica social i democràtica.”
Doncs bé, aquest dissabte 12 la Intersindical-CSC tenim un Congrés de la Federació de Serveis Públics (FSP), en què es constituirà formalment aquesta federació i s’escolliran uns representants, determinants en el pes de l’estructura del sindicat de cara al Congrés Nacional. I el dret dels afiliats a votar a les assemblees i congressos, recollit als Estatuts del sindicat i un principi elemental i lògic, ha quedat reduït a un vot NOMÉS per als afiliats que s’hagin inscrit en un formulari que, inicialment, no generava cap missatge de confirmació ni resguard. L’afiliat no inscrit no podrà votar, no podrà accedir al Congrés. Jo m’hi he inscrit, podré votar, però molts companys afilats veuran vulnerat el seu dret més elemental.
Quedaran exclosos els afiliats al sindicat que no s’hagin inscrit prèviament i oportunament en uns pocs dies a partir d’una norma que ningú sap qui s’ha tret del barret. I a més d’això, fins i tot els inscrits connectats uns minuts més tard al Congrés telemàtic, tampoc… ¿Jocs de malabars per distreure els treballadors afiliats i assegurar-se’n el control d’un patrimoni col·lectiu de treballs i esperances?
Fa poques setmanes va passar un fet semblant: al Congrés de la Federació d’Indústria només hi van poder votar “alguns” delegats. I no és greu només perquè es prescindeixi d’allò que estableixen els Estatuts i pel fet que sigui un mal presagi de burocratització. El més trist és que es trepitja el dret a poder votar de molts afiliats (recordeu els principis del moviment sindical català: “Associació o mort!”). Els fonaments democràtics i l’esperit del Referèndum de l’1Oct de 20217, rescindits, dissolts per uns mandarins del sindicalisme als quals no els surten els números.
Ja haureu llegit que ha aparegut un Corrent Crític dins la Intersindical-CSC que malda per superar la marrada perillosa que ha pres el sindicat independentista català. Es reclama veu i vot, i debat i transparència, i respecte a la pluralitat, etc. Es treballa per enfortir i consolidar el sindicat i per superar la manca de democràcia (veu i vot), la manca de debat i transparència o de sororitat feminista, el menyspreu per la diversitat interna, etc.
La creació del Corrent Crític dins la Intersindical-CSC ha estat un pas molt encertat, valent en defensa dels principis i trajectòria del sindicat. No parlo en nom seu ni el represento. Però en qualsevol cas, no ens ha de fer por explicar i reivindicar allò que pensem. La defensa de la participació, la transparència, les decisions col·lectives, no es poden esquivar o desar al calaix dels mals endreços. I no s’hi val victimitzar-se contínuament i justificar l’injustificable amb excuses i pretextos conspiranoics.
Com vaig escriure en l’article esmentat, “Presa de decisions, participació, transparència… I defensar la revolució democràtica”,
No s’hi val atribuir els mals descrits al creixement dels partits, col·lectius o entitats. Això no són més que pretextos de mal pagador per perpetuar un control de l’organigrama i de tals o tals interessos. Hem vist com aquestes o aquelles organitzacions han reduït la bandera de la participació i la decisió assembleària a la mínima expressió o amb sort a una intervenció puntual i limitada en el vot telemàtic. I molts de nosaltres ho hem constatat i expressat: paradoxalment, les veus més demagogues i baladreres que fa pocs anys –no tants!- invocaven l’assemblea impossible i esgotadora i l’”autogestió” com a dogma, ara prescindeixen del debat i la participació en les decisions col·lectives i, és clar, viuen acomodatíciament al sofà de la subvenció pública. Així de trist.
De segur que ara
no podríem ballar sobre aquell cotxe
dos cavalls desmuntat i vell.
Tampoc no hi seria; se l’hagués endut
la grua municipal.
Segurament, la plaça on era
i tanmateix, no és un lloc
on juguin els nens
potser, amb sort, un refugi per a vells
i rebentacabines, com antany.
Segur que ara, les voreres
i els cotxes i la plaça
són fets d’una altra pasta
on el llautó i la sorra han quedat colgats
pel ciment i l’acer i el pas
dels nous cotxes, i grues municipals
i cobradors de cabines.
22 setembre 1992
Certament, han callat els crits
proferits des les finestres i escletxes
dels murs i les murades.
Encara, però, en taral·legen una cançó
memòria d’infant i gust de xocolata
i de pega dolça i flam xinès
(Tanmateix, el xinès era tan sols un record gràfic; aquell sabor de la llet i la Maicena…)
Sembla que han callat
però retornen les veus de les parets
cada lloc secret en els carrers apamats
en cada racó d’un barri
(Ara en diuen districte; i d’altres més enyoradissos, Vila).
Inequívocament han callat les veus
i els nens dormen o es masturben
en el silenci dels altres.
Emmudeix la nit i profereix
el silenci i la música luctuosa
el ball dels insectes callats
i el vol dels ratpenats audaços
que fan el niu en escletxes i finestres
d’un temps que neix i d’un temps que s’acaba.
28 setembre 1992
A casa els dimonis
es mouen uns nans
disfressats de mariner
amb pólvores a la cara
i amb titelles a les mans
amb cos i ales i sexe d’àngel.
A casa el dimoni
avui hi ha sessió cerimonial
ballaran els putxinel·lis
beuran xampany i menjaran
caramels agredolços i fruits salats
garrapinyats i coques d’arengada.
Avui hi ha festa, en la foscor
d’un somni bellugadís
El dimoni fa dansar
disfressat de record i fotograma
una titella d’infant mariner
amb fil de son i nus de corbata.
20 acost 1992
Recorda, enumera, enquimera’t en cada passa,
cada record perdut pel passadís de l’escola,
la barana l’espiral camí de l’escala.
Eres un infant carregat de punyetes
de manies persecutòries i musaranyes.
Recorda que a classe t’entraven
i sortien per les orelles les coses
les banalitats que et recitaven
i que els companys copiaven disciplinadament.
Recorda l’avemaria i el cristo sagnant
i el general, i el príncep, i l’àguila;
Enumera els anys, enquimera’t.
20 agost 1992
El pes s’acumula
en l’edifici monstruós
de biguetes i barrots
filferro espinat
focus franctiradors.
S’arrengleren els cossos
i descalcen els peus
en el camí insegur
d’un temps que occeix
i meravella.
La lluna
el temps acumula
tan sols en filera
en l’estat d’obediència
i rigor de la por.
Temps i pes s’acumulen
damunt un futur afeblit
assenyalat per milers de dits
i milers de bales
disparades contra el mur
amb mans de valentes mares
i guaites fidels i segurs.
25 juliol 1992
El desert no acull
aquestes nostres pregàries
i crits infinits
al buit.
El desert
mor la remor
el cant del plor
les veus ofegades
en l’inert desert
tirallonga de paraules desconegudes
sense so, malicoses
que el desert
escriu o esborra o estranya.
Aquestes nostres súpliques desesperades
amb crits diversos
i diverses causes
caminants o eremites
al desert.
18 agost 1992
Enquimera’t del pati de l’escola
la granota que rajava aigua
i les visites als urinàries femenins
i el corre-que-t’agafo, i el cavall fort.
La lluna, les tardes fosques
vestides de dol i de càstig i por.
Les visites dels pares al director
la granota que rajava aigua tothora.
Ensems hem jugat al pati
hem pecat en el joc de la doctora i el pacient
i en les visites públiques i secretes
als urinaris femenins.
Els ulls furiosos de les mestres catòliques
les mans enllaçades a l’esquena
Mirant-te els peus enquimerats
i quimeruts de puntades precises;
la pilota, el temps
la llum, l’olor de dinar…
20 d’agost 1992
Pel clatell, sense recança
o amb disbauxa, sense mirar
milers d’arguments en metralla
o en el pas de la daga, silent.
Lentes nits avancen batalles
d’esperança conreada amb els ulls
escrita amb les mans cansades
agermanades en la feina diària,
un cop d’esforç i un embat de ràbia.
Pel clatell, entrem-los la daga
que els doni mort, sense recança
en la disbauxa de l’explosió trencant
-llenya i foc de la nit de Sant Joan.
(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)
L’amor acumulat
extret de rancúnies
odis i remordiments
estranys i mutus
s’embruta avui
amb la humitat del teu sexe
escampada pel meu cos
també brut i las
-s’ha de dir també.
Un amor que ens agermana
i ens separa com la pell
que renova i mor
un amor digne i pur
si la puresa és l’extracte
i acumulació de tants anys
de tants petons i tantes carícies
un amor de llit
per a un descans de mirades.
Ens embrutem quan caminem
per aquest camí del parc
entollat, de gents alienes
un dia qualsevol
en qualsevol temps de tardor.
(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)
La foto dels dos desconeguts
pel carrer de Can Costa
en passes lentes i pensatives.
Un home i una dona
es miren i caminen
la casualitat extreta
d’un mirall d’esquenes.
Qui som, tu i jo?
Camí caminet hem deixat llunyà
altre cop una passa reculada.
Camí inacabable d’un amor
amor de mirar enrere.
(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)
La casa alçada de pedres triades
en un camp fèrtil i d’avenirs
ha esdevingut un fantasma
que m’empeny les raons que no dic.
De la porta pel llarg passadís
mans lligades, mirar fix.
Per la casa que no dic i el fruit
de l’arbre més ocult del bosc.
Un fantasma de records empassats
i mal païts. i vomitats al meu cap.
El seu caminar silenciós i pacient
sorolls de grillons i reclam del vent
que no dic, que no sé…
La casa que va ser, és un camí
volta al passat, de recular a l’honor
a gran velocitat, a peu, pel passadís
cau de fantasmes al cap.
(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)
L’instant i el somni reiterat
amb tu o amb ell en el paisatge
passatgers d’un conte oníric
l’instant del teu i meu sentiment
sols un instant d’enteniment universal
després de fregar els orgasmes.
Tot recordat, memoritzat i esborrat
una altra vegada, el cap esmunyit
per retornar qualque nit d’aquestes
despullant-nos de valor i omplint-nos
de la recerca misteriosa del nostre
propi son.
He somniat, he somniat amb tu
altra vegada. I he somniat amb ella
i amb ell, i amb estranys i coneguts
i amb un conductor d’autobús i una tortuga.
Amb paisatges de tardor, obsessius
amb rius que reguen pedres, amb cels.
He somniat nits de gats i de llunes.
He somniat que m’abraçaves, sense prémer
i m’he llevat amb tu, a dos pams
de les teves realitats oníriques…
(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)