Res no s’acaba i tot comença

La fe que bull no té captura i no es fa el pa sense el llevat:

La senyora mort deixa un ram de flors a cada porta…

0

 

A a la Susi, el 23 de desembre 1991

 

La senyora mort
deixa un ram de flors
a cada porta.
El temps, amb el temps
les marcirà o els darà color.

La senyora mort
passa més cops per casa
recull les flors deixades
siguin marcides roges
o negres triades.

La senyora mort
no percep distinció
de color ni d’edat ni d’amor
passa la mà filtradissa i deutora
com la xarxa del pescador.

 

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

Tanqueu els finestrons i vigileu…

0

 

Tanqueu els finestrons i vigileu
el pas pels carrers, i enllestiu les flors
i la festa. Espolseu la gralla i el flabiol
que romanien somorts al calaix.
Desplegueu les banderes de dalt a baix.
Escombreu la pols del portal de bon matí
comuniqueu l’afany secret al següent veí
alerteu els nens, amagueu els béns.

Atrinxerem-nos en un gran sot
terra endins;
Comuniquem al món el nostre desig
contra els qui fan de la pau un ninot desvestit!

 

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Terra…

0

 

Terra argilosa, terra fèrtil
eixuta i arrossegada al mar
edificada, accidentada
Terra sobre terra, pedra
pedres, vent, mar.
Rius partint la terra
terra perduda, terra guanyada
sobre terra, terra
Menjar terra, viure
sobreviure, conrear-la
la terra. Terra
terres germanes, terres amigues
terra cremada
trets arran dels caps.
Dempeus, a terra
tocar la terra, les mans
la terra, la fruita, la mar.
Terra ferma, terra al sud
terra a la vista
terres del nord.
Esquerdada terra
encimentada, fragmentada
espoliada.
Caiguts a terra, morts
terra venuda o comprada
arrossegats per terra com cucs.
Terra, terra cremada
terra reculada
Terra argilosa, terra fèrtil
terroses terres.

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

Els renissos marcits em diuen…

0

 

Els renissos marcits pel temps i la calor
em diuen que és temps de difícil labor
de tallar velles branques i males herbes
i als vespres cremar tots els rostolls.

Els renissos prematurs m’avisen
de les tempestes que vindran
l’allau de trons i el fred intemporal
i el vol de voltors, que no descansaran.

 

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Trenquem l’encís de les aus de la guàrdia reial…

0

 

Trenquem l’encís de les aus
de la guàrdia reial
el llegat dels voltors
i altres aus rapinyaires
de nocturn o vol fosc.

Trenquem l’encisador gronxar
de la maquinària virulenta
de violentes raons i raons encobertes.

A la nit
no dormen els senglars afamats
ni els porcs rosats més afartats
de torrons i caves. Vigilen
temen una lluna massa clara
o un sol abans de l’hora.

Trenquem l’encís de les aus
de rapinya i la guàrdia reial
d’ullals ensagnats i rabiosa bava.

Matem el porc i els corbs d’un tall
dissipem les flors espinades d’una revolada.

 

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

 

Et veig caminar tranquil…

0

 

Et veig caminar tranquil
per les landes dels meus pensaments
i somnis. Sento la teva remor
de passes inductores i sinistres
escàpoles sobre pedres gelades.

A pleret em recorres el cap
en nits de conjures i llamps
que em redimeixen del jou i del llast.

Els galiots s’alcen! Les mans
són punys de rabiosa espera.

Germà, tu els alliberes
tu m’alliberes d’aquest rumb
de mars tancades.

 

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

 

Relat mut

0

 

Cent anys pesaven com cent morts
sobre la planxa que oprimia el cos
ja mutilat i lligat, cul enlaire
vergonya dels vius.
Cent anys i se’n fot, i somriu perquè dorm
i somnia i es fa pets al cementiri.
Cent anys com cent pales de sorra
quatre vegades més en pedretes
que les lletres dels testaments.
I es fa pets, i rota, ofegat
per la bena que li oprimeix les dents
encara vives i groguenques, cau de cucs.
No es caga en Déu perquè no pot!
Potser perquè no el sentirien en codi
al cementiri de les avemaries
i els cristos sagnants.
Per què collons l’enterrarien aquí?
Fa cent anys, amb cent forats al cos
i els ulls brillants i intactes com estels tapats
Per què a ell? L’escarni sobre la mort
el cinisme clavat d’una creu i pixat per un gos.
Cent tardors sota els xiprers
i les cagades dels pardalets
que decoren l’ambient i mengen els cucs
o són corbs?
El silenci de cent anys, la por
el remordiment, cent anys de silenci
d’amagar veritats i crims.
Cent anys de por separen en cent passes
el cementiri de la caserna de la Guardia Civil
davant l’església, enfront la casa de la vila
en una comarca qualsevol coneguda, en un poble petit.

 

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

Malgrat els ulls clucs, mar obert

0

 

Creus
que et lliuraràs
fàcilment
d’aquest somni.
Vius les platges
les nits estrellades
paratges i escenes.

Creus, valent
més enllà
de la mort del mar
en terres blaves
fosques i pintades
per un pinzell de raigs.

Destil·les esperances flamígeres
en existències i afanys
quan la lluerna desafia la nit
quan ets cansat i vell recaptant fotografies
amb dol dels ulls al mar
i ets aquí, lligat
quan et creus
que t’encadenes a un somni
girant-hi cua amb mars de marors
i dies agitats.

Malgrat els ulls clucs

Mar obert.

(Port Vibrant, El Padró- Calella de Palafrugell, 1988-1989)

Arena a l’arena, contra les roques mar

0

 

Teus els teus ulls desfigurats
més enllà de la blavor del mar
esvalotada de mil peixos vius
i mil espines descompostes.

Arena a l’arena, contra les roques mar.
Sal partida pel sol
i la blavor perduda i subjugada al cel.

D’on véns?
Amb aquests ulls desfigurats i cerimònia
lluïda pel foc
caminant per la mar.

Esvalotades mil sirenes
i milers de taurons.
D’on véns gran casualitat
remullada i florida d’algues
rutilant al sol, en sal partida.

 

(Port Vibrant, El Padró- Calella de Palafrugell, 1988-1989)

El do d’esperar amb deliri…

0

 

El do d’esperar amb deliri
un nou paisatge.

La finestra no es mou
ni s’ha mogut des fa cent anys
quan de Cuba vingueren atapeïts
alçant aquesta casa del diable.

Un do natural
de les suors dels negres o mulats
per vestir cent anys de riqueses
i misèries
d’esperar amb deliri un nou paisatge.

Baves verinoses les fregaren les minyones
petjades de les botes militars
secretes escopinades del mossèn.

I els fills són bords i cruels
per cent anys d’avenirs senyorials.
Mal que
no canviï el paisatge
de les palmeres sordes i el vent
enquimerat per les gavines.

Deliraré d’esperar que es mogui.

 

(Port Vibrant, El Padró- Calella de Palafrugell, 1988-1989)

 

…sota datileres serenes i el teu record brunzent

0

 

La teva veu la recordo com transformada
en el brunzit d’uns mosquits insolents
despertant del pacient somni d’estiu.
Espero el riu, forma i cos de benavenirs
aquí entre datileres cubanes, vingudes
portades a cops de fuet per patriarques cruels.

Milers de mosquits entre els palmells
la teva pell la sento amb dolls de sol
com la brusent escalfor dels teus pits
quiets, en el desvetllar mateix de la nit
aquí, sobre carrers inclinats i esquerps
sota datileres serenes i el teu record
brunzent.

 

(Port Vibrant, El Padró- Calella de Palafrugell, 1988-1989)

Cau de l’aranya…

0

 

Cau de l’aranya
vidres desdibuixats
perduts en la imatge
ombra i cos de centella.

Atardada baixada
camí d’una lluna
reflex bromós i pacient
cau de l’aranya
moviments desdibuixats
perduts al paisatge
obscur i estrellat
cau de l’aranya
vidres enteranyinats.

 

(Port Vibrant, El Padró- Calella de Palafrugell, 1988-1989)

Del que quedà de tu, trist viatjant…

0

 

La ploma de Vibran és tallant i verídica talment una ferida oberta amb una espasa.

Joan Salvat-Papasseït per a Daniel Cardona “Vibrant” (La batalla)

 

Del que quedà de tu
trist viatjant
ens enfilem a cops d’anhel
per munts perduts
pàtria dels arbres
misteri dels ulls.
Només fou absurd
aquell perdó compassiu.
No t’ha de deixar
el que quedà de tu.
L’ últim full d’aquest llibre
pas sobre passera
pas sobre segur i ample
ens ho dirà
demà, cansats i avorrits
d’uns germans tan porucs
un confort tan petit de món
un color de sol de renúncies.

Tristos acompanyants
t’acaronen en el camí
a cops de serra i esclats
alenant un aire bromós
esperit i cos
del que quedà de tu
en nosaltres
enamorat i lleial Vibrant.

 

(Port Vibrant, El Padró- Calella de Palafrugell, 1988-1989)

 

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Enamorat, en la letargia dels edificis…

0

 

Enamorat, en la letargia dels edificis
he estat determinat pels termes
del meu propi conscient, assenyat.
Jo no veia aquell esguard dissipat
però m’he perdut pels seus ulls
triant cada gest, recordança
d’aquella perduda als meus somnis.

La saliva, il·luminada pels focus
brillava pels llums de l’Hababol,
i de nou m’he perdut pels seus ulls.
De les taules llefiscoses i les cartes
destarotades, en la nit, al carrer
en un llit, fulminat per la pell
però jo m’he perdut pels seus ulls.

 

(Port Vibrant, El Padró- Calella de Palafrugell, 1988-1989)