Res no s’acaba i tot comença

La fe que bull no té captura i no es fa el pa sense el llevat:

Sirena de pati i sirena de classe…

0

 

Sirena de pati i sirena de classe
i veu de càstig i veu d ‘ordre
i la veu del dinar i l’olor a mestra
que pudia a pell cremada pel sabó.

Pilotes penjades i pilotes foradades
la veu del càstig, l’ordre del temps
la veu del silenci que ens envaïa
que tufejava a pell cremada.

Les veus del crist i del general
tothora present. I els pantans
i les inauguracions, i el descobriment
i la grandesa, i l’honor, i el Virolai.

Napoleó tenia cent soldats
Napoleó tenia cent soldats
i el general guanyà la creuada
i el príncep cantava el Virolai.

20 agost 1992

La vaqueria tenia un aparador / l’he vist créixer, i l’he vist morir…

1

 

La vaqueria tenia un aparador / d’olors de iogurt
i xocolata / i una dependenta vella / vestida amb una
bata blanca. La vaqueria, els Bonys i els Tigretons
i els cromos i les calcomanies / eren la parada matinal
de cada dia / en el pas a l’escola.

Carrer amunt, la nit morta / el magatzem de la Xibeca.
La vaqueria/ la parada, el pas obligat / fins arribar
a l’escola; els murs. Els murs de l’escola, l’olor
a dinar / i els perfums barats, i els sabons.

El primer dia que entrares poruc / amb passets curts
de la mà de la mare.

La vaqueria tenia un aparador / l’he vist créixer, i
l’he vist morir / i he imaginat sortir les vaques
i la mort de la vella de la bata blanca.

21 agost 1992

Les màquines de rentar rodaven / i dibuixaven mapes

0

 

Les màquines de rentar rodaven / i dibuixaven mapes
i colors / i es barallaven i s’estimaven. Les màquines
d’assecat escalfaven / i refredaven la pell, en el primer
exemple dels sentits que es toquen.
L’olor a lleixiu i l’olor a calent, i la” màquina de sec”/ que
em marejava. I les rates que s’amagaven
silencioses i enfeinades / ballant la fressa del treball.
Les rentadores de fitxes, les monedes / la caixa dels diners
i les propines / les bosses de roba plegada i calenta.
Les màquines de rodolar / els viatges esfèrics
d’algun ésser / ofegant-se entre robes i mars.

 

27 agost 1992

Posseíem el cargol…

0

 

Posseíem el cargol
però ens mancava la femella
Posseíem el cargol, l’acer
i ens rodava la femella
en algun lloc impensat.

Posseíem el cargol espiral
amb un cap prominent
ferm i hexagonal
tot bavejant la gana.
Posseíem el cargol, rodolant
en un m6n de desig que oscil·lava.

Posseíem un cargol
que es delia de trobar un llimac
per compartir fulles i tronxo
en un niu i zel d’enciam.

 

13 setembre 1992 per a la Tata

Vint-i-cinc anys (II)

0

 

Una ampolla de vi
que tastarem, vint-i-cinc anys
vint-i-cinc anys
una ampolla de vi
Brindarem pels vint-i-cinc anys
vinents
Un vi
Vint-i-cinc anys
assaonats
i un vi.

Mirarem el pòsit
recordarem les mans del cellerer
Beurem el vi a glops dolcíssims
et diré t’estimo.

Vint-i-cinc anys
moltes ampolles de vi
de vi assaonat i dolç
per a nosaltres, cada any un glop.

Un vi, un vi dolç
ens recorre les genives
un vi negre, negre i roig.

3 novembre 1992

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Vint-i-cinc anys

0

 

Un glop de vi dolç
per cada any, cadascun
dels vint-i-cinc

vint-i-cinc anys vinents
vint-i-cinc glops pels anys darrers.

Ens en beurem el pòsit
i el que sura al vi
ens mossegarem les llengües
ens menjarem els dits.

Una ampolla de vi
encetarem; una nova ampolla.

Vint-i-cinc anys
vint-i-cinc més on siguis plenament feliç.

 

3 novembre 1992

Cara a la paret, fent una passa / aturada en l’estimball del terror

0

 

¡Qué espanto causa el rostro del fascismo! Llevan a cabo sus planes con precisión artera, sin importarles nada (Víctor Jara)

Cara a la paret, fent una passa
aturada en l’estimball del terror
Cara a la paret, observant
les esquerdes imaginades
reescrites de fosques visions
Fent una passa endavant
travessant la humitat de la taca
la calç que es podreix, els fongs
que mengen la paret putrefacta
Cara a la paret i agenollats
sense poder palpar-la i ensumant
la descomposició que ens ferma
Sabent que els cucs treballen
silents per grutes amargues
Aturats en l’estimball i la por
ofegant el plor en crits de dolor
callant el plant, el clam en clau de socors
Cara a la paret han deturat la passa
i una altra; en temps de parets opaques
humides, esquerdades, putrefactes…

 

4 agost 1992

 

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

La nit, la nit i l’estrella / l’estrella dels redimits…

0

 

Una lletra / escrita en el pati / jardí de sargantanes
ocells eixalats / voladors del cap / occits vianants
d’anades i tornades al pati.

Jardí de la meva mà / caminada de marques / escletxes, esquerdes
lletres llargues i primes / besades pel temps / la pols.

L’or de la lletra / una lletra escrita / un dibuix al paper
paper de cul / en el cul del món / el món dels oblidats
i els que recorden.

———————————————-

La curta lletra / i el ball i la dansa / de vols de voltors
i veces deixades amb por / omnívor plat / delícia de colomar.

La curta mirada / la curta raó / i l’estret pas de les escletxes
de cel·la a cel·la.

La ignorància de les veus / el desconeixement dels crits
oblidats o ignorats.

La nit, la nit i l’estrella / l’estrella dels redimits
en prim fil de la batalla / estirat per mans subtils.

 

(13 de juliol 1992)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Esperen lents les darreres cuades / espectadors bavosos i encisats

0

 

L’explosió ha emanat la grandesa
la glòria, el poder i la pau
preservada pels senglars i els llops
cadenciosos exèrcits de la dansa
i els picarols dels gladiadors
que enamoren l’oïda a l’espectador
pagadors en or del preu de l’accés
al palau de l’imperi, per dret
de les conquestes guanyades amb sang.
Explosió de diamants i actrius
i altres personatges teatrals
àguiles condecorades i gents singulars
de vols circulars i pacients.
Esperen lents les darreres cuades
espectadors bavosos i encisats.

5 de juliol de 1992

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Gemecs en el buit de la nit, oïts per un mut…

0

 

Gemecs en el buit de la nit, oïts per un mut
esclats d’estels sentits per un cec i callats
per la mà d’un protector fidel.
Insolents respostes de nadons ploraners
respostes sense precedents, declarades veritats
realitats invertebrades pels temps dels homes
homes feridors de la veritat del temps
Gemecs en el buit complet de la nit
esclats silenciats en els fulls dels diaris
paraules d’histèria als televisors, sords
antenes i emissors, respostes monòlogues
elogis al món, elogis als pobles
elogis als fets, als temps, als homes
homes, fets, temps, pobles, móns
olles de grills i sacs de mentides
espais farcits o buides realitats constants
Gemecs plens de raons en les nits
emmudides en la foscor dels embenats
esclats de ràbia, estels de llibertat
falsos cecs, falsos callats, falsos protectors
insolents i vergonyants respostes.

 

22 juliol 1992

Recordo l’Estellés i penso que també a l’escola una noia prenyada…

0

 

Recordo un poema del Vicent Andrés Estellés.
Parla duna noia prenyada que aparegué així, per
art de màgia – en el club de tenis local.

 

Recordo l’Estellés
i penso que també a l’escola
una noia prenyada
filla de gallecs i propietaris d’un bar
Mai no la vaig veure en cinta, però.
Va ser el setembre del sisè
quan en no acudir-hi, murmuraven
Parlo d’una noia prenyada
potser per art de màgia
en la màgica edat dels dotze anys.
Tot i que Elles eren adultes
altes, mamelludes i plenes de grans.
La vida ens trucava la porta
a tots, petits cops al cap
que ens demanaven què hi teníem a veure
quan els petons a les cantonades i els amorraments
amb aquell fill de ningú sap amb ningú.

 

                   22 setembre 1992

 

Contra la impostura sindical: Són aliats els qui t’impedeixen votar?

0

[Publicat a Llibertat.cat el 09/07/2022]

Aquest estiu escrivia en un article que “No pot ser que, després de la revolució democràtica d’Octubre de 2017, es visquin processos de regressió en l’exercici de la presa de decisions, la participació i la transparència. Cosa que està passant, tot i els avantatges que aporten les tecnologies a l’hora de votar o debatre i el vincle emocional del poble català amb la imatge de les urnes després de les consultes locals per la independència, del 9N i de l’1Oct.”

Insistia que “Allò que critiquem dels nostres enemics no pot ser reproduït per nosaltres. Partits polítics, entitats, sindicats, candidatures, ateneus… haurien de guiar-se per una estricta ètica social i democràtica.”

Doncs bé, aquest dissabte 12 la Intersindical-CSC tenim un Congrés de la Federació de Serveis Públics (FSP), en què es constituirà formalment aquesta federació i s’escolliran uns representants, determinants en el pes de l’estructura del sindicat de cara al Congrés Nacional. I el dret dels afiliats a votar a les assemblees i congressos, recollit als Estatuts del sindicat i un principi elemental i lògic, ha quedat reduït a un vot NOMÉS per als afiliats que s’hagin inscrit en un formulari que, inicialment, no generava cap missatge de confirmació ni resguard. L’afiliat no inscrit no podrà votar, no podrà accedir al Congrés. Jo m’hi he inscrit, podré votar, però molts companys afilats veuran vulnerat el seu dret més elemental.

Quedaran exclosos els afiliats al sindicat que no s’hagin inscrit prèviament i oportunament en uns pocs dies a partir d’una norma que ningú sap qui s’ha tret del barret. I a més d’això, fins i tot els inscrits connectats uns minuts més tard al Congrés telemàtic, tampoc… ¿Jocs de malabars per distreure els treballadors afiliats i assegurar-se’n el control d’un patrimoni col·lectiu de treballs i esperances?

Fa poques setmanes va passar un fet semblant: al Congrés de la Federació d’Indústria només hi van poder votar “alguns” delegats. I no és greu només perquè es prescindeixi d’allò que estableixen els Estatuts i pel fet que sigui un mal presagi de burocratització. El més trist és que es trepitja el dret a poder votar de molts afiliats (recordeu els principis del moviment sindical català: “Associació o mort!”). Els fonaments democràtics i l’esperit del Referèndum de l’1Oct de 20217, rescindits, dissolts per uns mandarins del sindicalisme als quals no els surten els números.

Ja haureu llegit que ha aparegut un Corrent Crític dins la Intersindical-CSC que malda per superar la marrada perillosa que ha pres el sindicat independentista català. Es reclama veu i vot, i debat i transparència, i respecte a la pluralitat, etc.  Es treballa per enfortir i consolidar el sindicat i per superar la manca de democràcia (veu i vot), la manca de debat i transparència o de sororitat feminista, el menyspreu per la diversitat interna, etc.

La creació del Corrent Crític dins la Intersindical-CSC ha estat un pas molt encertat, valent en defensa dels principis i trajectòria del sindicat. No parlo en nom seu ni el represento. Però en qualsevol cas, no ens ha de fer por explicar i reivindicar allò que pensem. La defensa de la participació, la transparència, les decisions col·lectives, no es poden esquivar o desar al calaix dels mals endreços. I no s’hi val victimitzar-se contínuament i justificar l’injustificable amb excuses i pretextos conspiranoics.

Com vaig escriure en l’article esmentat, “Presa de decisions, participació, transparència… I defensar la revolució democràtica”,

No s’hi val atribuir els mals descrits al creixement dels partits, col·lectius o entitats. Això no són més que pretextos de mal pagador per perpetuar un control de l’organigrama i de tals o tals interessos. Hem vist com aquestes o aquelles organitzacions han reduït la bandera de la participació i la decisió assembleària a la mínima expressió o amb sort a una intervenció puntual i limitada en el vot telemàtic. I molts de nosaltres ho hem constatat i expressat: paradoxalment, les veus més demagogues i baladreres que fa pocs anys –no tants!- invocaven l’assemblea impossible i esgotadora i l’”autogestió” com a dogma, ara prescindeixen del debat i la participació en les decisions col·lectives i, és clar, viuen acomodatíciament al sofà de la subvenció pública. Així de trist.

De segur que ara…

0

 

De segur que ara
no podríem ballar sobre aquell cotxe
dos cavalls desmuntat i vell.
Tampoc no hi seria; se l’hagués endut
la grua municipal.
Segurament, la plaça on era
i tanmateix, no és un lloc
on juguin els nens
potser, amb sort, un refugi per a vells
i rebentacabines, com antany.
Segur que ara, les voreres
i els cotxes i la plaça
són fets d’una altra pasta
on el llautó i la sorra han quedat colgats
pel ciment i l’acer i el pas
dels nous cotxes, i grues municipals
i cobradors de cabines.

22 setembre 1992

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Memòria d’infant i gust de xocolata…

0

 

Certament, han callat els crits
proferits des les finestres i escletxes
dels murs i les murades.
Encara, però, en taral·legen una cançó
memòria d’infant i gust de xocolata
i de pega dolça i flam xinès
(Tanmateix, el xinès era tan sols un record gràfic; aquell sabor de la llet i la Maicena…)
Sembla que han callat
però retornen les veus de les parets
cada lloc secret en els carrers apamats
en cada racó d’un barri
(Ara en diuen districte; i d’altres més enyoradissos, Vila).
Inequívocament han callat les veus
i els nens dormen o es masturben
en el silenci dels altres.
Emmudeix la nit i profereix
el silenci i la música luctuosa
el ball dels insectes callats
i el vol dels ratpenats audaços
que fan el niu en escletxes i finestres
d’un temps que neix i d’un temps que s’acaba.

 

28 setembre 1992