Res no s’acaba i tot comença

Recordo un poema del Vicent Andrés Estellés.
Parla duna noia prenyada que aparegué així, per
art de màgia – en el club de tenis local.

Recordo l’Estellés
i penso que també a l’escola
una noia prenyada
filla de gallecs i propietaris d’un bar
Mai no la vaig veure en cinta, però.
Va ser el setembre del sisè
quan en no acudir-hi, murmuraven
Parlo d’una noia prenyada
potser per art de màgia
en la màgica edat dels dotze anys.
Tot i que Elles eren adultes
altes, mamelludes i plenes de grans.
La vida ens trucava la porta
a tots, petits cops al cap
que ens demanaven què hi teníem a veure
quan els petons a les cantonades i els amorraments
amb aquell fill de ningú sap amb ningú.

                   22 setembre 1992