CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Les retallades que acaba d’anunciar Rajoy volen refer el vestit que Espanya ha portat fins ara. Fa temps que a aquest vestit li calen tisores perquè Espanya s’ha desinflat. Val a dir que l’Estat espanyol mai no ha tingut bons sastres i les tisores que li acaba de donar Brussel·les seguiran en les males mans de sempre. Que les tisores siguin de patent europa no garanteix cap bon vestit. Perquè és evident, per les mesures que ha pres el govern de Rajoy, que els sastres espanyols no saben ni retallar. Tot i que sabem que pretendre ensenyar-los-ho és impossible, els en donarem algunes idees.

Fa temps que s’havia demostrat que amb la màquina de cosir no sabien confeccionar el vestit que Espanya necessitava. Si no es controla bé la tela, la màquina cus sense ordre ni concert i el vestit queda fet un nyap. Els governs espanyols no van saber controlar l’empenta dels grups financers ni les immobiliàries, entre altres. Els mals reguladors del Banc d’Espanya i de la Comissió Nacional de Valors es van deixar endur pel desori i la cobdícia d’aquestes entitats. Espanya va quedar feta una mamarratja. I ara les retallades anunciades per Rajoy evidencien que tampoc saben fer anar les tisores. Com unes tisores massa pesades a les mans d’un infant, retallen per on els és més còmode i eviten l’esforç necessari per conduir-les amb d’eficàcia. Els europeus ja els poden ordenar retallades, ho faran malament i amb aquella incompetència secular que els caracteritza. Brussel·les els hauria d’ordenar també com fer-ho.

Potser que ens hi posem nosaltres. Sense cap pretensió. Simplement és qüestió de recollir el que s’ha anat repetint per boca de molts catalans des de fa molt i massa temps. No tots, cal dir-ho, que des del govern s’ha fet amb la por i timidesa que caracteritza Convergència. Per això ara és hora de felicitar l’Alfred Bosch que va desgranar algunes d’aquestes necessàries retallades ahir mateix en el Congreso de los Diputados. Som-hi.

• Reduir al 50% el pressupost de Defensa, cancel·lant compres i ajornant pagaments d’armament i gins de combat, molts innecessaris i d’un cost altíssim.
• Reduir al 50% el pressupost de la Casa Reial que ja sabem tots en què se’ls poden gastar, de tants que els en sobren. És clar, que no ens faria res que la suprimissin del tot, però això és un altre tema. 
• Suprimir els ministeris de cultura i de sanitat, les competències pràctiques dels quals estan totalment traspassades. Deixar algun element de coordinació a Administració Territorial és més que suficient.
• Suprimir el Senat.
• Suprimir les autonomies que no siguin històriques (Catalunya, País Basc i Galícia).
• Perseguir el frau fiscal, no amnistiar els fraudulents; perseguir el frau en l’IVA. Si poden donar xifres tan exactes del frau, com ha fet Montoro, és perquè en coneixen els fraudulents.
• Crear un impost sobre grans fortunes i un impost sobre el patrimoni. També una taxa sobre transaccions financeres internacionals. És el que França ha anunciat que farà.
• Aturar o no subvencionar autopistes, AVE’s i aeroports de rendiment, més que incert, negatiu.
•  Suspendre privilegis d’alts càrrecs i institucions de l’Estat, sobre tot els sous vitalicis i les indemnitzacions. Retallada de sous de diputats i senadors com a mínim com a qualsevol treballador de l’Estat.
• Reduir els càrrecs polítics i els alliberats sindicals per sota del nivell de la mitjana europea; per sota perquè són més alts els dèficits i el deute.

Per aquí haurien d’anar les tisores, però no ho podem esperar dels mals sastres espanyols. Espanya seguirà mal vestida i nosaltres amb ella.

I ara una retallada específica per als catalans: retallem-nos d’Espanya. No podem esperar més. 

Ja sabeu què pensa un català amb dignitat sobre el pacte fiscal. Els nostres diners no es pacten, es retenen. Ningú hi té dret fora de nosaltres i encara menys si ho fa a la força. Que fins ara no ens ha quedat més remei que acceptar-ho, potser sí, però d’ara endavant, sense el risc dels canons, no podem acceptar que ningú més que nosaltres posi mà al que és nostre. 

Si em poso a comentar el debat de l’Àgora del dilluns, no és pas per repetir el que tots sabem: que anant directes a l’Estat propi els nostres diners i la nostra dignitat estan millor garantits. I que per això no cal perdre el temps amb pactes fiscals. Els bascos, tot i el seu concert econòmic, segueixen lluitant per l’autodeterminació i la independència. No, ara vull parlar del debat, del debat que no es va fer. Considero important destacar-ho perquè aquell frustrat debat no va ser sinó el reflex nítid de les tèrboles aigües del nostre parlament que de tan quietes comencen a fer pudor.

A Tarragona s’ha encès la polèmica sobre la decisió de l’ajuntament d’habilitar la pantalla gegant per a veure els últims partits de la Roja. Val a dir que la iniciativa va partir del PP i que l’alcalde Ballesteros, del PSC, va accedir ràpidament a la seva petició.

Els amants de la pau universal no han tingut gaire èxit amb els seus arguments ben intencionats. No veuen on és el problema: un dia toca la Roja i un altra dia, un partit del Barça o del Nàstic; un dia s’exhibeixen senyeres i estelades i un altre, les banderes espanyoles. Segons ells, tal distribució equitativa hauria de satisfer tothom, menys als de mentalitat excloent que no admeten la disparitat d’opinions. Un detall sorprenent: aquests partidaris de l’equitat s’expressen gairebé sempre en castellà. Per pensar-s’ho

És que concentrar la gent que vol veure la Roja no és un fet anodí. Que ningú no ens enganyi: no és com si hi anéssim a veure un partit del Barça on s’hi exhibeixen estel.lades. Els partits del Barça són equiparables als del Madrid, i els de la Roja als de Portugal per exemple. Exaltar la Roja a Catalunya té una càrrega simbòlica i política de gran tonatge. Arreu del món els partits d’una selecció nacional comporten l’exaltació patriòtica i mouen uns sentiments i uns comportaments que no són equiparables als dels partits de futbol normals. Un partit de la Roja sempre és una exaltació del sentiment nacionalista espanyol i un partit de la Roja a Catalunya és una exaltació patriòtica espanyola que s’enfronta al sentiment identitari de la gent del país. És una confrontació. Deixar que els que s’enfronten al sentiment de catalanitat puguin exhibir-se a la plaça pública és provocador i ofensiu.

I és aleshores quan a la gent del país se li perfila amb tota cruesa la relació que té amb Espanya.  I per aquells que no hem volgut desfer-nos volgudament de la memòria sabem que aquesta relació actual neix d’ una derrota militar  i que les seves conseqüències segueixen encara ben crues i punyents després de 300 anys. Per mantenir la submissió ens han fet patir periòdiques  intervencions militars, cada 50 anys ens acaben de recordar miserablement. La peculiar democràcia espanyola no ha canviat pas les coses i el segell militar queda marcat amb tota la seva duresa antidemocràtica en la mateixa constitució espanyola. La nostra relació amb Espanya és una relació de sotmetiment i absoluta subordinació. Ni la veu dels catalans expressada en referèndum mereix el mínim respecte; així ho dictaminen les seves lleis, les seves regles del joc. Amb aquestes lleis peculiarment democràtiques s’ataca la nostra llengua, es pretén segregar els nens de les nostres escoles i se’ns roba amb impostos abusivament injustos i discriminatoris. És aquesta l’Espanya dominadora i agressiva la que s’exalta amb la Roja. I si no, perquè ha hagut de ser el PP, el partit polític que més ataca la nostra cultura i la vol substituir per la castellana, el que hagi demanat l’ús de la pantalla gegant?

Finalment, és una decisió doblement ofensiva per injusta. Els catalans no podem tenir una selecció normal. O si voleu, la nostra selecció no pot estar present en aquesta competició europea. Justament perquè els partidaris de la Roja ens ho tenen vedat. És més, la Roja s’apropia del talent dels jugadors catalans i dels seus èxits. I l’ajuntament, en oferir la pantalla gegant de la ciutat als partidaris de la selecció espanyola, els està oferint una cosa que mai no podrà atorgar als partidaris de la selecció catalana. Per tant, el senyor Ballesteros, discrimina els catalans i, fent aquest favor als fans de la Roja, està col.laborant amb els que perpetren la injustícia de negar-nos la participació normal en competicions internacionals. Els tarragonins tenim tot el dret a sentir-nos ferits i ultratjats. Com no es vol que no hi hagi polèmica?

Del bloc del xus extrec aquesta frase de Schopenhauer:

UN HOME POT FER ALLÒ QUE VULGUI, PERÒ NO POT VOLER TOT ALLÒ QUE VULGUI.

Sempre, però, pot intentar-ho!

Sempre puc intentar-ho! Voler és intentar. En l’intent està la grandesa de l’home. Som persones en la mesura que intentem projectes, en la mesura que ens projectem. L’ésser humà no és tant l’ésser racional que deia Aristòtil sinó el que pren decisions, i en això sap que és lliure. I en sentir-se lliure, lliure sobre tot per estimar, és feliç. 

La unitat és un mite. Que cal la unitat per aconseguir grans fites per al país ho donem com un fet inqüestionable. Un mite que n’implica d’altres: cal fornir la unitat abans d’emprendre cap acció, la unitat s’aconsegueix horitzontalment, és a dir per la voluntat dels implicats i sense protagonismes, la unitat ha d’englobar la majoria dels implicats i estaments de tota mena, etc. Aquesta és la unitat que llargament està esperant aconseguir Artur Mas per al seu pacte fiscal i, potser més endavant, per a la hisenda catalana. Segurament es parteix del supòsit que cal la unitat per a assegurar que una part del país no es reboti contra l’objectiu proposat i per a mereixer la suficient consideració dels espanyols.

L’article d’Agustí Pons al Punt Avui és un clar exemple d’aquest concepte d’unitat. Em produeix autèntica feredat llegir la conclusió a què arriba perquè posa en evidència la paràlisi a què ens pot portar aquest mite. “Ara bé, massa sovint –això també queda clar en el llibre de Barrera– la societat catalana, o els seus polítics, han arribat dividits als episodis crucials de la seva història contemporània. I a l’inrevés. Quan la pressió ha estat unànime i ben dirigida, amb objectius clars i una estratègia adequada, s’han aconseguit victòries que ‘els altres’ no estaven precisament disposats a donar. En citaré dues, d’aquestes victòries. El decret de revocació del decret franquista que abolia la Generalitat republicana; i, en un pla menys general però igualment decisiu, els traspassos d’ensenyament amb l’establiment d’una única xarxa escolar i la facultat, a la pràctica, de decidir el contingut dels llibres de text. La demanda d’un pacte fiscal equitatiu és molt més sentida, en la societat catalana, que, quan es va produir, l’exigència d’un nou Estatut. Però amb això no n’hi ha prou. Si el president de la Generalitat no té tot un poble al darrere (Puyal dixit) –i aquest poble inclou les elits financeres i empresarials–, la batalla no podrà ser guanyada.”

És alliçonador de veure com els mites, els apriorismes, s’imposen al pensament fins fer-nos tergiversar, sense adonar-nos, la realitat. Perquè justament els exemples que Agustí Pons exposa ens porten a conclusions del tot oposades a les que ell pretén. Examinem els fets. Els traspassos d’ensenyament i la immersió lingüística es van fer sense esperar cap unitat prèvia d’alguns tan implicats com els pares i menys encara de les elits empresarials. Aquestes “victòries” les devem a dos ingredients determinants: la ferma voluntat del primer govern de Jordi Pujol i la determinació dels mestres reciclats per Rosa Sensat. Us puc assegurar des de la meva experiència d’orientador pedagògic que molts de pares hi estaven en contra, alguns mestres, fora dels esmentats, també, i que si haguéssim esperat a obtenir la unitat amb les elits empresarials encara ho estaríem debatent. Però la decisió inapel·lable del president, la potent campanya menada des del departament i l’ entusiasta tasca dels mestres van aconseguir fer callar les reticències i implantar la immersió. I va haver-hi unitat? Sí, però no com a condició prèvia, sinó elaborada progressivament des de la força emanada pel lideratge del president i la decidida voluntat dels principals implicats; per tant, cap unitat, ni de tothom ni com a requisit previ a l’acció. Aquesta és la lliçó, una lliçó extreta des dels fets i no des del mite. Si volem que els projectes de país tirin endavant, l’última firma que hem de precisar és la del món financer i empresarial. Millor no tenir-los en contra, evidentment, però que no sàpiguen que depenem d’ells o ho tindrem ben malament. Aquests col.lectius, com sempre, seguiran on els portin els fets consumats i s’uniran al darrer moment; els seus interessos tan individualistes no els deixen fer altrament. En canvi, el que és imprescindible és un lideratge ferm i intel.ligent.

Els fets analitzats ensorren les “veritats” inqüestionables del mite. Si des del mite es considera que la unitat ha de precedir i condicionar l’acció, els fets ens diuen que la unitat es forneix progressivament a mesura que s’implementa el projecte; si des del mite es considera que la unitat no congenia amb els protagonismes, la realitat dels fets ens demostra que és al voltant d’un lideratge fort que es basteix la unitat; si des del mite s’afirma que cal posar d’acord a gairebé tothom, els fets ens evidencien que hi ha estaments més decisius que altres i que n’hi ha que mai no s’hi afegeixen sinó al darrer moment quan veuen que no els toca més remei.

A aquells que segueixen enlluernats pel mite de la unitat i la consideren necessària per aconseguir que els espanyols s’avinguin a les nostres demandes, els vull afrontar també als fets. I els fets ens evidencien que no hi ha unitat catalana que afecti als espanyols. Ni quan aquesta unitat s’ha explicitat en referèndum: ha estat suficient un tribunal de molts pocs jutges per deixar esmicolat els nostre ja ben esquifit estatut.

Per últim, no oblidem que molts tiren del mite de la unitat amb mala fe. O perquè estan en contra del projecte o perquè no s’hi veuen amb cor. Si estan en contra del projecte, com en el cas actual del pacte fiscal, saben que arborant la bandera de la unitat prèvia posen una condició impossible o que si arriben a incloure-hi a tothom, s’asseguren que el projecte quedarà desfigurat i inútil. Per altra banda, quan el lideratge és feble, el recurs a la unitat prèvia serveix per diluir la responsabilitat del que hauria de portar les regnes.

Espero haver desballestat el mite de la unitat com a requisit previ i ineludible. També espero que el país s’adoni que cal enfortir partits actualment petits per trobar-hi els líders ferms que generaran la unitat al seu voltant i que no és en el pacte fiscal on han de confluir els nostres esforços sinó en la independència, la solució definitiva.   

Ser i estar. Ser català i estar català.

Sóc català, però estic espanyol, òndia! 

Divertit embolic que desfà amb humor Toni Albà.

El nostre dia a dia com a catalans. La conquesta diària per l’estat català.
 

Marx va ser taxatiu: “La religió és el plany de la criatura oprimida, el sentiment d’un món despietat i l’esperit d’una situació sense ànima. És l’opi del poble.» (Contribució a la Crítica de la Filosofia del Dret de Hegel¹). La religió, segons Marx i altres, apaivaga l’angoixa de la gent que suporta unes condicions de vida despietades tot adormint-la amb la promesa d’un paradís en el més-enllà. Apaivaga l’angoixa, però alhora li resta les forces per encarar-se amb la crua realitat i transformar-la. 

Com ens estan adormint als catalans? Com intenten consolar-nos de l’espoli despietat a què ens sotmet Espanya? Amb la promesa del pacte fiscal. Amb el fals consol d’un paradís que està més-enllà de tota realitat possible. Una il-lusió que ens descarna de la crua realitat de la dominació espanyola contra la que ens cal lluitar per ser lliures. 

 Article d’Hèctor López Bofill al PuntAvui  

Una de les evidències que aquesta llarga crisi europea està manifestant és la impotència i la completa desorientació de l’estament polític tradicional per trobar-hi solucions. És fins a cert punt lògic: les estructures polítiques creades i consolidades en un altre context són els primers agents d’immobilisme contra una situació insostenible que exigeix transformacions profundes. […]

A Catalunya, en particular, la manca de gosadia per trencar amb l’autonomisme i dibuixar un full de ruta nítid i immediat cap a la independència per part de l’ordre partitocràtic està condemnant el país i la seva ciutadania a ser víctima de la rapinya dels poders centrals espanyols […].

Chapeau, Basté!

Jordi Basté dirigeix i condueix El Món radiofònic matiner i matinal de Rac1. I ho fa sota el paraigües econòmic d’Abertis. Com presentarà la revolta ciutadana contra els peatges de les autopistes gestionades pel seu patrocinador? Era la pregunta que va circular per la xarxa dies abans de la segona tongada de #novullpagar.

L’endemà, dilluns, quan sonen les vuit del matí, Jordi Basté engega el seu Davantal. I vam sentir això: “ “Per què costa tant dir que, malgrat l’opinió d’Antonio Bolaño [cap de premsa durant molt anys de Montilla] la campanya del #novullpagar ha estat un èxit? Per una raó: les manifestacions acostumen a ser de franc , però, en canvi, aquesta implica una possible multa, per tant qui la fa s’arrisca a pagar més i aquí rau l’èxit!” 

La caravana del Tarragonès havia arribat al peatge previst, el de la sortida 34 Reus-Aeroport. Ens situem a les dues finestretes Manual. Jo era el tercer de la meva fila. Comença l’espera. Sabem ben bé què passarà: ens prendran la matrícula, potser ens demanaran el model de la marca del cotxe i ens deixaran passar. Però passen els minuts i la nostra fila no avança. El nostre Manual no ha aixecat la barrera ni per al primer cotxe que no vol pagar. La filera del costat, en canvi, tira endavant i sembla que tot va com era d’esperar. Bé, millor: més tap, més soroll, més protesta!

Quan ja havien passat cinc minuts, el treballador de la finestreta surt de la cabina. Què li ha agafat? Ens vol deixar plantats? Serà dels que s’enfaden amb nosaltres perquè veu perillar el seu lloc de treball? No, torna la cap d’una bona estona amb un full i una carpeta a la mà. 

El pacte fiscal és un pacte per determinar quina part dels nostres impostos es queda a Catalunya i quina reté l’Estat espanyol.

Passaré per alt que ningú del govern no esmenta la proporció que anirà a una o altra caixa. Passaré per alt que un pacte que obligui l’Estat a una quota fiscal predeterminada ja va ser invalidat pel Tribunal Constitucional en la sentència contra l’Estatut, i per tant, passaré per alt que el tal pacte no és més que un pur entreteniment per part del govern, una distracció per no afrontar la secessió com a únic mitjà per tenir no només la “clau de la caixa” sinó  la mateixa caixa, que és ben nostra.

Ara m’interessa deixar clar que el pacte fiscal, sigui quin sigui, és per si mateix una desviació del camí que ens porta a la independència. No és cap estació intermèdia en aquesta marxa sinó que més aviat ens situa en una via diferent de la independentista.

Perquè si fem un pacte sobre uns diners nostres, d’entrada estem admeten que l’altre amb qui pactem hi té un dret. Pactar una quota de repartiment dóna per fet que l’altre se’n pot quedar alguna cosa. És admetre que algú diferent a nosaltres té dret a disposar del que produïm i que el que produïm no ens pertany del tot, no és del tot nostre. Alhora implica reconèixer que tenim el deure de cedir una part del fruit del nostre treball. Tota una aberració! 

Hi ha moltes maneres d’explicar les dificultats en què topa i toparà el procés d’independència. Quan s’expliquen com un avís per espavilar el personal perquè aquest es faci amb les eines necessàries i es prepari a endurir-se moralment, aleshores, les dificultats s’estan encarant positivament. Quan, per contra, s’amplifiquen i es presenten com a insalvables, i a més s’ignoren els actius de què disposem per fer-hi front, aleshores s’aboca l’auditori al descoratjament i la conferència esdevé un exercici de derrotisme.

Abans d’ahir Òmnium del Tarragonès va invitar Jordi Jaria Manzano, professor de dret constitucional de la URV, per parlar sobre “Un estat català? Problemes constitucionals”. El tema és banal perquè avui dia ningú és tan il.lús com per pensar que la constitució espanyola tingui cap forat per on els independentistes puguin escolar-se i fer servir el mateix dret espanyol per separar-se d’Espanya. I evidentment, aquesta va ser la conclusió del llicenciat en dret després de remenar articles i més articles de la carta magna. Com que el propi conferenciant s’adonava que la conclusió estava cantada, va encetar una segona part esplaiant-se en reflexions polítiques sobre el fet independentista. En la primera part el comentari dels articles constitucionals l’havia obligat a transcórrer dins dels marges de l’objectivitat, en la segona les seves antipaties personals vers l’independentisme van aflorar sibil·linament. No en va, la pàtina objectiva del començament li havia donat una imatge de neutralitat que feia que les consideracions subjectives de la segona part s’infiltressin subreptíciament en l’esperit dels oients. Fins i tot algun responsable d’Òmnium, que no pas la presidenta, es mostrava cofoi, al final de l’acte, d’un conferenciant que “havia estat simpàtic” per la dotzena de petits acudits amb què ens havia obsequiat.