La internacionalització del conflicte ignorada per un conferenciant derrotista
Hi ha moltes maneres d’explicar les dificultats en què topa i toparà el procés d’independència. Quan s’expliquen com un avís per espavilar el personal perquè aquest es faci amb les eines necessàries i es prepari a endurir-se moralment, aleshores, les dificultats s’estan encarant positivament. Quan, per contra, s’amplifiquen i es presenten com a insalvables, i a més s’ignoren els actius de què disposem per fer-hi front, aleshores s’aboca l’auditori al descoratjament i la conferència esdevé un exercici de derrotisme.
Abans d’ahir Òmnium del Tarragonès va invitar Jordi Jaria Manzano, professor de dret constitucional de la URV, per parlar sobre “Un estat català? Problemes constitucionals”. El tema és banal perquè avui dia ningú és tan il.lús com per pensar que la constitució espanyola tingui cap forat per on els independentistes puguin escolar-se i fer servir el mateix dret espanyol per separar-se d’Espanya. I evidentment, aquesta va ser la conclusió del llicenciat en dret després de remenar articles i més articles de la carta magna. Com que el propi conferenciant s’adonava que la conclusió estava cantada, va encetar una segona part esplaiant-se en reflexions polítiques sobre el fet independentista. En la primera part el comentari dels articles constitucionals l’havia obligat a transcórrer dins dels marges de l’objectivitat, en la segona les seves antipaties personals vers l’independentisme van aflorar sibil·linament. No en va, la pàtina objectiva del començament li havia donat una imatge de neutralitat que feia que les consideracions subjectives de la segona part s’infiltressin subreptíciament en l’esperit dels oients. Fins i tot algun responsable d’Òmnium, que no pas la presidenta, es mostrava cofoi, al final de l’acte, d’un conferenciant que “havia estat simpàtic” per la dotzena de petits acudits amb què ens havia obsequiat.
Una objecció envers l’independentisme va planar al llarg de la conferència: la despreocupació per internacionalitzar el conflicte. Despreocupació i segura insensibilitat dels europeus envers les nostres exigències secessionistes. “I ara què volen aquests?” serà la resposta que segons el conferenciant obtindrem a les nostres pretensions.
Segons en Jordi Jaria els independentistes no són conscients de la necessitat de portar el conflicte amb l’Estat espanyol a l’exterior i en conseqüència no hi fem res al respecte. I aquí és on demostra la seva poca simpatia cap a l’independentisme. Perquè com a mínim podria haver-se informat una mica abans de llançar les afirmacions que va fer. Hauria d’haver anat als diaris digitals i moure’s més per la xarxa perquè és evident que ni en el País ni a elPeriódico trobarà res sobre aquest tema. N’hi faré cinc cèntims.
· El 7 de març de 2009 prop d’unes 10.000 persones van anar a Brussel•les sota el mateix crit “Volem l’Estat propi”. El seu propòsit era que “la independència de Catalunya figurés en l’agenda internacional”. Els organitzadors segueixen vius treballant-hi i els seus escrits estan redactats tan en català com en anglès.
· El 24 d’agost de l’any passat l’associació Sobirania i Justícia va organitzar una trobada d’experts internacionals sota el lema Building a New State, tots ells “ involucrats en primera línia en l’arquitectura dels nous estats, com Charles E. Ehrlich, que va formar part de la comissió de les Nacions Unides responsable d’aixecar les bastides jurídiques de Kosovo del 2002 al 2008. També hi eren Ana Stanic, que va negociar amb les antigues autoritats iugoslaves la separació econòmica a favor d’Eslovènia, i Patrick Dumberry, des de la Universitat d’Ottawa, que formula el camí de la construcció de l’estat quebequès.” Déu n’hi do!
· El President del Parlament Flamenc el senyor Jan es va reunir el 14 de juliol passat amb nou representants independentistes Flamencs, Catalans i Escocesos que conformen la aliança European Partnership for Independence, Aliança Europea per la Independència. La trobada es va seguir amb gran expectació. Les televisió Flamenca, Belga, Francesa, ràdios i agències de notícies, varen seguir la trobada i realitzar entrevistes als portaveus de les delegacions i al propi President del Parlament, amb qui van estar especialment incisius, arribant a un to de certa reprovació pel fet d’haver rebut protocol·làriament dins el Parlament Flamenc als “amants europeus de la independència”. El senyor Jan va contestar que ”com a President ell és lliure de entrevistar-se amb qui vulgui”, i va afegir que com a membre del partit N-VA “ell vol una Flandes lliure”.
· Welcome Mr. President (WMP) és un equip de treball encapçalat per la promotora Catalana de la Aliança Europa per a la Independència i responsable de la Comissió d`Internacional durant el procés de la Consulta sobre la Independència, l`Anna Arqué. El nom de la associació és en anglès perquè “la majoria del nostre públic objectiu és internacional, treballem des de Catalunya cap a Europa i el món i amb un nom anglès això és fa més evident”. El perquè d`un nom tan poc habitual com és “Welcome Mr. President respon a una actitud positiva i pro-activa: WMP demostra una actitud d`Estat, Catalunya necessita comunicar-se amb els actors de la comunitat internacional en primera persona i en clau Catalana”.
· El 14 de juliol de l’any 2010, catorze diputats al Parlament de Westminster representants dels pobles del País de Gal·les, Escòcia, Irlanda del Nord i Anglaterra, van presentar una moció perquè el Parlament britànic aprovés un acord de suport al dret de Catalunya de decidir el seu propi futur i esdevenir un poble lliure entre els pobles lliures de la terra. “El cas dels catalans” és l’associació que ho ha promogut i continua treballant per la internacionalització de la nostra causa.
I a la llista hi afegiríem els que escriuen al Financial Times quan aquest diu alguna etzagaiada o els que promouen articles al New York Times o els que van traduir la web oficial de la UE, etc.
Déu n’hi do! Hem arribat al Parlament Belga, al Parlament britànic, al partit que governa Escòcia. Déu n’hi do! Cofois? Mai. Som els primers que sabem que el camí és llarg i no gens fàcil i que no acabarà fins el dia que tinguem l’Estat propi. Però cap conferenciant pot ignorar aquests moviments d’internacionalització i menys encara acusar-nos de tenir la ingenuïtat de no pensar que és a Europa i a EUA on haurem de jugar el darrer partit.