CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

A Tarragona s’ha encès la polèmica sobre la decisió de l’ajuntament d’habilitar la pantalla gegant per a veure els últims partits de la Roja. Val a dir que la iniciativa va partir del PP i que l’alcalde Ballesteros, del PSC, va accedir ràpidament a la seva petició.

Els amants de la pau universal no han tingut gaire èxit amb els seus arguments ben intencionats. No veuen on és el problema: un dia toca la Roja i un altra dia, un partit del Barça o del Nàstic; un dia s’exhibeixen senyeres i estelades i un altre, les banderes espanyoles. Segons ells, tal distribució equitativa hauria de satisfer tothom, menys als de mentalitat excloent que no admeten la disparitat d’opinions. Un detall sorprenent: aquests partidaris de l’equitat s’expressen gairebé sempre en castellà. Per pensar-s’ho

És que concentrar la gent que vol veure la Roja no és un fet anodí. Que ningú no ens enganyi: no és com si hi anéssim a veure un partit del Barça on s’hi exhibeixen estel.lades. Els partits del Barça són equiparables als del Madrid, i els de la Roja als de Portugal per exemple. Exaltar la Roja a Catalunya té una càrrega simbòlica i política de gran tonatge. Arreu del món els partits d’una selecció nacional comporten l’exaltació patriòtica i mouen uns sentiments i uns comportaments que no són equiparables als dels partits de futbol normals. Un partit de la Roja sempre és una exaltació del sentiment nacionalista espanyol i un partit de la Roja a Catalunya és una exaltació patriòtica espanyola que s’enfronta al sentiment identitari de la gent del país. És una confrontació. Deixar que els que s’enfronten al sentiment de catalanitat puguin exhibir-se a la plaça pública és provocador i ofensiu.

I és aleshores quan a la gent del país se li perfila amb tota cruesa la relació que té amb Espanya.  I per aquells que no hem volgut desfer-nos volgudament de la memòria sabem que aquesta relació actual neix d’ una derrota militar  i que les seves conseqüències segueixen encara ben crues i punyents després de 300 anys. Per mantenir la submissió ens han fet patir periòdiques  intervencions militars, cada 50 anys ens acaben de recordar miserablement. La peculiar democràcia espanyola no ha canviat pas les coses i el segell militar queda marcat amb tota la seva duresa antidemocràtica en la mateixa constitució espanyola. La nostra relació amb Espanya és una relació de sotmetiment i absoluta subordinació. Ni la veu dels catalans expressada en referèndum mereix el mínim respecte; així ho dictaminen les seves lleis, les seves regles del joc. Amb aquestes lleis peculiarment democràtiques s’ataca la nostra llengua, es pretén segregar els nens de les nostres escoles i se’ns roba amb impostos abusivament injustos i discriminatoris. És aquesta l’Espanya dominadora i agressiva la que s’exalta amb la Roja. I si no, perquè ha hagut de ser el PP, el partit polític que més ataca la nostra cultura i la vol substituir per la castellana, el que hagi demanat l’ús de la pantalla gegant?

Finalment, és una decisió doblement ofensiva per injusta. Els catalans no podem tenir una selecció normal. O si voleu, la nostra selecció no pot estar present en aquesta competició europea. Justament perquè els partidaris de la Roja ens ho tenen vedat. És més, la Roja s’apropia del talent dels jugadors catalans i dels seus èxits. I l’ajuntament, en oferir la pantalla gegant de la ciutat als partidaris de la selecció espanyola, els està oferint una cosa que mai no podrà atorgar als partidaris de la selecció catalana. Per tant, el senyor Ballesteros, discrimina els catalans i, fent aquest favor als fans de la Roja, està col.laborant amb els que perpetren la injustícia de negar-nos la participació normal en competicions internacionals. Els tarragonins tenim tot el dret a sentir-nos ferits i ultratjats. Com no es vol que no hi hagi polèmica?