Va ser esgrima, no un debat
Ja sabeu què pensa un català amb dignitat sobre el pacte fiscal. Els nostres diners no es pacten, es retenen. Ningú hi té dret fora de nosaltres i encara menys si ho fa a la força. Que fins ara no ens ha quedat més remei que acceptar-ho, potser sí, però d’ara endavant, sense el risc dels canons, no podem acceptar que ningú més que nosaltres posi mà al que és nostre.
Si em poso a comentar el debat de l’Àgora del dilluns, no és pas per repetir el que tots sabem: que anant directes a l’Estat propi els nostres diners i la nostra dignitat estan millor garantits. I que per això no cal perdre el temps amb pactes fiscals. Els bascos, tot i el seu concert econòmic, segueixen lluitant per l’autodeterminació i la independència. No, ara vull parlar del debat, del debat que no es va fer. Considero important destacar-ho perquè aquell frustrat debat no va ser sinó el reflex nítid de les tèrboles aigües del nostre parlament que de tan quietes comencen a fer pudor.
A l’Àgora no es va fer cap debat de la mateixa manera que res es debat al Parc de la Ciutadella. Repasseu el video. Semblava un ball d’esgrima versallesc on es mirava de no ferir ningú amb cap argument. Cada grup, n’excloc Solidaritat i C’s, va exposar el seu punt de vista. I prou. Que si dintre de la Lofca, que si fora. Arguments jurídics? Els estic esperant. Esperonar l’altre amb preguntes que l’obliguin a defensar la seva posició? Cap pregunta amb intenció. Es tracta de no incomodar per evitar que l’altre s’hi torni i que potser m’obligui a defensar allò pel que no tinc arguments i em quedi al descobert. Això sí, molt d’infantilisme. Quan tu governaves vas fer això i tu allò altre. Tampoc no grans acusacions, coses banals, és clar: en aquí es manté la mateixa llei no escrita del nostre Parlament de no neguitejar massa el contrari. Podríem prendre mal, va dir Jordi Pujol.
Ciudadanos va posar sobre la taula la pèrdua de temps que suposa dedicar la legislatura sencera gairebé a un sol tema. Malgrat el seu espanyolisme demagògic, s’ha de reconèixer que en això tenen raó. Ganduls, aquests convergents i socialistes! Com es pot esmerçar tota una legislatura a preparar un pacte fiscal que els mateixos convergents admeten que no es podrà discutir a Madrid fins d’aquí a dos anys?
Mentrestant, però, cada proposició de llei que presenta Solidaritat, l’única formació que entén que el Parlament està per legislar, no s’admet a tràmit. No s’ha admès a tràmit la proposició de llei de declaració d’independència de Catalunya, no s’ha admès a tràmit la proposició de llei de consultes populars per via no de referèndum, ni la proposició de llei de dació en pagament de l’habitatge personal o familiar hipotecat amb alliberament del deute pendent garantit amb hipoteca, ni la proposició de llei de prohibició del magatzem temporal centralitzat de residus nuclears a Catalunya, ni la proposició de llei de supressió dels peatges a les autopistes amortitzades etc. Fins a 17. Déu n’hi do! I només són tres. Però si els diputats dels grans partits no estan per guanyar-se el sou…
El debat frustrat de l’Agora va ser un reflex de la paròdia de Parlament que tenim. Uriel Bertran va ser l’únic que va fer preguntes amb intenció, preguntes que obligaven a explicar-se. Concretament les va dirigir al convergent Jordi Turull. Bertran, amb l’Estatut a la mà, va deixar clar que la pretensió d’un pacte fiscal bilateral amb l’Estat és inútil i neix avortat ja d’antuvi per la sentència del Constitucional, com també per la oposició coneguda del PP que a més està en majoria absoluta. Tothom sabia que Uriel Bertran tenia raó i per això valia més no discutir-hi. Turull el va ignorar i el de Solidaritat simplement no van rebre resposta.
No hi ha voluntat d’entrar en cap debat. Ni n’hi havia a l’Àgora ni n’hi ha al Parlament.