CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

La unitat és un mite. Que cal la unitat per aconseguir grans fites per al país ho donem com un fet inqüestionable. Un mite que n’implica d’altres: cal fornir la unitat abans d’emprendre cap acció, la unitat s’aconsegueix horitzontalment, és a dir per la voluntat dels implicats i sense protagonismes, la unitat ha d’englobar la majoria dels implicats i estaments de tota mena, etc. Aquesta és la unitat que llargament està esperant aconseguir Artur Mas per al seu pacte fiscal i, potser més endavant, per a la hisenda catalana. Segurament es parteix del supòsit que cal la unitat per a assegurar que una part del país no es reboti contra l’objectiu proposat i per a mereixer la suficient consideració dels espanyols.

L’article d’Agustí Pons al Punt Avui és un clar exemple d’aquest concepte d’unitat. Em produeix autèntica feredat llegir la conclusió a què arriba perquè posa en evidència la paràlisi a què ens pot portar aquest mite. “Ara bé, massa sovint –això també queda clar en el llibre de Barrera– la societat catalana, o els seus polítics, han arribat dividits als episodis crucials de la seva història contemporània. I a l’inrevés. Quan la pressió ha estat unànime i ben dirigida, amb objectius clars i una estratègia adequada, s’han aconseguit victòries que ‘els altres’ no estaven precisament disposats a donar. En citaré dues, d’aquestes victòries. El decret de revocació del decret franquista que abolia la Generalitat republicana; i, en un pla menys general però igualment decisiu, els traspassos d’ensenyament amb l’establiment d’una única xarxa escolar i la facultat, a la pràctica, de decidir el contingut dels llibres de text. La demanda d’un pacte fiscal equitatiu és molt més sentida, en la societat catalana, que, quan es va produir, l’exigència d’un nou Estatut. Però amb això no n’hi ha prou. Si el president de la Generalitat no té tot un poble al darrere (Puyal dixit) –i aquest poble inclou les elits financeres i empresarials–, la batalla no podrà ser guanyada.”

És alliçonador de veure com els mites, els apriorismes, s’imposen al pensament fins fer-nos tergiversar, sense adonar-nos, la realitat. Perquè justament els exemples que Agustí Pons exposa ens porten a conclusions del tot oposades a les que ell pretén. Examinem els fets. Els traspassos d’ensenyament i la immersió lingüística es van fer sense esperar cap unitat prèvia d’alguns tan implicats com els pares i menys encara de les elits empresarials. Aquestes “victòries” les devem a dos ingredients determinants: la ferma voluntat del primer govern de Jordi Pujol i la determinació dels mestres reciclats per Rosa Sensat. Us puc assegurar des de la meva experiència d’orientador pedagògic que molts de pares hi estaven en contra, alguns mestres, fora dels esmentats, també, i que si haguéssim esperat a obtenir la unitat amb les elits empresarials encara ho estaríem debatent. Però la decisió inapel·lable del president, la potent campanya menada des del departament i l’ entusiasta tasca dels mestres van aconseguir fer callar les reticències i implantar la immersió. I va haver-hi unitat? Sí, però no com a condició prèvia, sinó elaborada progressivament des de la força emanada pel lideratge del president i la decidida voluntat dels principals implicats; per tant, cap unitat, ni de tothom ni com a requisit previ a l’acció. Aquesta és la lliçó, una lliçó extreta des dels fets i no des del mite. Si volem que els projectes de país tirin endavant, l’última firma que hem de precisar és la del món financer i empresarial. Millor no tenir-los en contra, evidentment, però que no sàpiguen que depenem d’ells o ho tindrem ben malament. Aquests col.lectius, com sempre, seguiran on els portin els fets consumats i s’uniran al darrer moment; els seus interessos tan individualistes no els deixen fer altrament. En canvi, el que és imprescindible és un lideratge ferm i intel.ligent.

Els fets analitzats ensorren les “veritats” inqüestionables del mite. Si des del mite es considera que la unitat ha de precedir i condicionar l’acció, els fets ens diuen que la unitat es forneix progressivament a mesura que s’implementa el projecte; si des del mite es considera que la unitat no congenia amb els protagonismes, la realitat dels fets ens demostra que és al voltant d’un lideratge fort que es basteix la unitat; si des del mite s’afirma que cal posar d’acord a gairebé tothom, els fets ens evidencien que hi ha estaments més decisius que altres i que n’hi ha que mai no s’hi afegeixen sinó al darrer moment quan veuen que no els toca més remei.

A aquells que segueixen enlluernats pel mite de la unitat i la consideren necessària per aconseguir que els espanyols s’avinguin a les nostres demandes, els vull afrontar també als fets. I els fets ens evidencien que no hi ha unitat catalana que afecti als espanyols. Ni quan aquesta unitat s’ha explicitat en referèndum: ha estat suficient un tribunal de molts pocs jutges per deixar esmicolat els nostre ja ben esquifit estatut.

Per últim, no oblidem que molts tiren del mite de la unitat amb mala fe. O perquè estan en contra del projecte o perquè no s’hi veuen amb cor. Si estan en contra del projecte, com en el cas actual del pacte fiscal, saben que arborant la bandera de la unitat prèvia posen una condició impossible o que si arriben a incloure-hi a tothom, s’asseguren que el projecte quedarà desfigurat i inútil. Per altra banda, quan el lideratge és feble, el recurs a la unitat prèvia serveix per diluir la responsabilitat del que hauria de portar les regnes.

Espero haver desballestat el mite de la unitat com a requisit previ i ineludible. També espero que el país s’adoni que cal enfortir partits actualment petits per trobar-hi els líders ferms que generaran la unitat al seu voltant i que no és en el pacte fiscal on han de confluir els nostres esforços sinó en la independència, la solució definitiva.