L’opi del poble català
Marx va ser taxatiu: “La religió és el plany de la criatura oprimida, el sentiment d’un món despietat i l’esperit d’una situació sense ànima. És l’opi del poble.» (Contribució a la Crítica de la Filosofia del Dret de Hegel1). La religió, segons Marx i altres, apaivaga l’angoixa de la gent que suporta unes condicions de vida despietades tot adormint-la amb la promesa d’un paradís en el més-enllà. Apaivaga l’angoixa, però alhora li resta les forces per encarar-se amb la crua realitat i transformar-la.
Com ens estan adormint als catalans? Com intenten consolar-nos de l’espoli despietat a què ens sotmet Espanya? Amb la promesa del pacte fiscal. Amb el fals consol d’un paradís que està més-enllà de tota realitat possible. Una il-lusió que ens descarna de la crua realitat de la dominació espanyola contra la que ens cal lluitar per ser lliures.
De la mateixa manera que els creients segueixen traslladant totes les seves esperances en un paradís del que ningú n’ha portat cap notícia, els convergents i republicans segueixen predicant un pacte fiscal que Espanya ha dit per activa i per passiva que no pensa “pactar”. Tanmateix convergents i republicans segueixen inoculant la metzina soporífica que impedeix als catalans fer-se els amos de la seva realitat: obtenir d’una vegada per totes la independència i amb ella no la clau de la caixa sinó la caixa tota sencera.
Montoro va tancar la porta a qualsevol negociació d’aquest tipus, Carme Chacón va jurar que hi lluitaria en contra amb ungles i dents i el Tribunal Constitucional en la sentència de l’Estatut va oposar-se a qualsevol negociació bilateral, tanmateix el govern segueix insuflant la ficció. I jugant-hi: ara es reuneix amb uns, ara amb altres, i tothom posicionant-se retòricament sobre les variables d’un pacte de somni i il.lusió. El govern, com una església qualsevol, juga amb la credulitat de la seva fidel parròquia convergent i la de tants catalans que no troben prou esperit per aixecar-se contra la dominació espanyola.
Només hi ha una manera de fer-se amb la caixa i administrar-la: sent un estat independent. No hi ha pacte possible amb el dominador perquè ells no el volen, però sobre tot perquè a nosaltres tampoc ens interessa cap pacte amb ningú sobre allò que és nostre. Allò que és nostre no es comparteix. Pactar vol dir sobreentendre un dret dels altres sobre el fruit del nostre treball. Aquest dret no existeix, però el dret de disposar de la totalitat de la riquesa generada sí que existeix i l’hem de reclamar, no pactar. Millor, no tant reclamar-lo sinó conquistar-lo declarant-nos independents.
El deure del nostre govern no és pactar sinó exigir i defensar la propietat dels catalans. Senyor President, senyors del govern, parròquia convergent i republicana, defensin els nostres drets, defensin la seva gent, i no pactin compartir el que només és nostre. En definitiva, treballin per l’Estat propi en comptes de jugar a crear-nos il.lusions. Deixin de ser la religió que inocula l’opi del pacte fiscal al poble català.
I es podria dir allò de visca ‘er Beti m’anque pierda’ i fora ‘españa m’anque gane’.
Que marginen les seleccions catalanes, l’esport català i en català i per tant els també els catalans.
A tincre seleccions esportives en general i de fútbol en particular de tercera regional per a jugar algún partit amistós on no poden participar en competicions de primer, més alt i màxim nivell.
El gran èxit de les seleccions podria ser un torneu com el de les cinc nacions a les illes britàniques però ibèriques penínsulars en aquest cas.
Un torneu on tamateix com el de les illes britàniques es puguera enfrontar la selecció basca amb la catalana o española seria molt més engrescador.
Ara tot sembla molt aburrit i soporífer on es repeteix més que unes botifarres amb els Barça – Madrid.
Una Premier League a Catalonia i catalana.
Per una lliga catalana tanmateix de primera categòria europea i màxim nivell.
Tot sota una paradoxal esquizofrènia mediàtica, on posat a xiular s’hauria de xiular tanmateix el Barça per jugar amb una ‘liga española’ i una copa ‘española com un equip español més.