Llum i poesia 1El meu viure és la llum,un recull d’imatges fascinadores,com quadres d’un museu de fantasia,exhibides en un saló on la bellesa fa mal als ulls, reflexde l’art extrem de l’home– i la dona, en conseqüència –que ix de dintrei es revela amb pinzell i ploma. Art de vidadesigs plasmats amb eficiències,satisfets,benauratsde molt temps
Uns bitllets comprenil·lusions, alteren al seu pasl’ambient humàde pobles i ciutats.Res no serà igualel diner altera el tarannà. Hi ha un racó de la memòriaque es nodreix d’històriaque fan sàvia l’experiència. Cal escoltar els instantsles paraules embriagades de saviesa,els cors nus,el so d’una música lleugerai el cant humil d’una pagesa. Escrius poemes amb sentimentsque cerquen
Hi ha una mirada oberta Al vol blanc de lliures Aus, en un fugitiu moviment Amb clarors matinals. El cel s’enriqueix Quan els moixons canten. No trobo els mots Per parlar de nosaltres. El silenci és fort Les hores passen. Estem perdent el temps Les estones són llargues, En els nostres rellotges.
IDóna la vida les voltesque porten esperança,paciència eternad’un temps que esperafelicitat.Cal fer el cor valentque lluita i afrontal’adversitat actual,que plora i explotael noble sentiment.Mai hem de decaure,ni acceptar injustícies,cal ser en la lluita el primer,en aquesta la nostrajusta causa del país on nasquéremi que portemmolt dintre del ser. IIAvui no puc expressarla meua petita felicitati sentir-la
Missatges El crit de la multitudencongeix l’egominoritza les virtuts personalsdesperta el sentiment social. Sóc present en l’ésser de la vidaquelcom més que respirar. La mar, la mar,qui l’ha engendradasabia bé què creava! Les llàgrimes d’alegraicontagien de penael plaer de somriure. Sé d’aquell que existeix,i troba el que trobadins d’ell mateix. Crido al futbol,m’emocionoun gol és
I La nit s’escampa tranquil·la a expenses de la lluna que il·lumina i li dóna resplendor. Els sons dels grills alegren la foscor et fan sentir veritable sabor a natura, ells que regnen durant la nit. La calma s’escampa i una buidor innocent omple la capa densament habitada . Quan algun boig que corre massa
ICant dels moixons que esclata de matinada,el mon desperta i reviu abans que l’alba,un bell so dóna la nit per acabada,el sent tothom, allà al camp ningú se salva. Instant aquell de so bell, preciós,que encomana una puresa duradora,que en to romàntic, ben amorós,fascina tota terra encantadora. Serà un somni quan tot el món s’uneix,les
Dissabte tindrà lloc a la Biblioteca Trinitari Fabregat d’Alcanar la IV mostra de poesia oberta d’Alcanar. Hi participaré amb el poema El Càntic a la vida, que vaig estrenar amb el company músic Ferran Miquel Benaiges al mes de juny en el marc del Festival Bouesia. El podeu trobar en els següent enllaç: http://alcanarpoesia.blogspot.com.es/2013/01/emigdi-subirats-i-sebastia.html. Està
Poema d’existència ISorgeixen les coses del no res,la pols engendra una vida,un misteri esperpèntic de l’ésser. Qui sap què som? L’existència ens amagacoses, reptes d’insuficiència.No sabem què serà de nosaltres,la veritat queda arraconadai la ment no allarga més– limitada, no pas lliure -. Voldria respostes ben claresi només rebo paraulessense sentit, quatre vocablesinerts, sense essència.Ningú
Florència En el Duomo magestuós d’aquesta ciutat de meravelles, les pedres obliden el silenci i conten històries d’artistes que traspassen l’univers de les coses humanes. Els ulls al·lucinen davant la bellesa d’un art digne dels Déus dels Olimps més reials. Amor Sé veure en els teus ulls allò que penses. No pots embarcar-te en fugitives
ANHELS DE CANVI Sé de terres on la neucobreix els conreus de l’home.Un pagès gaudeix de la terra.Un ésser que estima.Ix el sol arreu dels camps.Cerquem la vida en natura,de sobte, una cirera creix.Segur que hi ha alternativa.Encara ens esperaun món sense cap problema. Un home pobre, un rodamón,una ciutat sense cap emblema.Uns sentiments llunyans,unes
IMescla de sorra i fang,en el fi lament del nostre mal,vola la bandera del treball. Vent de tramuntana i de dalt,contra remolins infames,treiem la nostra sang. Se sent una llengua ancestral,s’amaga el botifler militanti encadena rialles de maldat. En Raimon encara canta l’Ausiàs. II Ix un estel que il·luminala vella terra del Delta,el sol asseca
Es mouen les fullesverdoses, cauenÉs la tardor de sempre,dels grisos tendres.Creixen les llavorsufanes, rveiula terra ansiosa, sana.Brolla una font immaculada,gelosa de l’aire,la terra i muntanya.Bevem l’aigua de la font fontana,la que desperta l’ànima.Recordem altres tempscansats, però amb elegància. Pels camins del poble innatcamina el caminant,amb aires de terra àridaamb un fort regust a mar.La pluja
Riba 1Vents de memòriaapropen records de nitsenamorades. Una lluna plenade carn escalfaels més humans desitjosabans de la claror de l’alba. 2Onades de sal i aires de rosa,la flor de la taronja!Sento reviure l’airerespiro nobles perfumsde plantes verges.Encara hi ha un món pur en el meu poble. 3Els colors inspiren poesia,els blaus de la mar immensameravellen
Dubte ICom els ametllers que no tenen fullesperennes en l’hivern del fred més dur,i renaixen amb la més bella de les florsi l’olor perfumada d’entretemps.Broten arreu les esperancesen l’estació quan l’ànima s’altera,és l’hora de comiat de les brasesque ens han acompanyat el blanc hivern.Sisí recupera protagonismesom en tems de quaresmade càntics celestials i perennesesperança per un