Emigdi Subirats i Sebastià

Poema d’existència

I
Sorgeixen les coses del no res,
la pols engendra una vida,
un misteri esperpèntic de l’ésser.

Qui sap què som?

L’existència ens amaga
coses, reptes d’insuficiència.
No sabem què serà de nosaltres,
la veritat queda arraconada
i la ment no allarga més
– limitada, no pas lliure -.

Voldria respostes ben clares
i només rebo paraules
sense sentit, quatre vocables
inerts, sense essència.
Ningú no contesta el necessari.

II
Menjo paraules
que no signifiquen res
i no reviscolo,
car la paraula amb sentit
és font d’intel·ligència
l’altra és divagar per la gola.

Pronuncio sons
no ben connectats, il·lusoris,
no els entén ningú
i em preocupa
el desconeixement propi
d’un mi aliè
a allò que m’envolta.

No sé si trobaré les articulacions
necessàries per comunicar-me,
-allà i aquí-
amb la història que formen
en el nostre pas
no espontani, encomanat.

III
Hem d’engolit-nos el regust a flama
encesa, la implacable fortor
d’un foc incontrolat
que devora ambiciós al seu pas
de tenebra.

Embriaga una rojor de malaltia
arreu del camp,
dóna un frenètic pas a un gris ben fúnebre,
nou pintat dels nostres camps
deixats inerts a la interpèrie.

Què se n’ha fet de les branques florides?
 Els ametllers rosats, el sabor
a garrofer, a sana puresa.
S’han quedat en el camí
de convertir aquella bellesa innata
en una font d’esperit.

Ara tot és flama enverinada,
– única ama del nostre destí-
i enemiga dels sentits
que contemplaven la natura, verge
com essència de la vida.

Ara destruïda, cremada, morta
per un irresistible enemic.